#panicattack — Public Fediverse posts

What your brain does in the 5 minutes before a panic attack - Dr Tracey Marks

https://www.youtube.com/shorts/ZCKME8jywxk

#DrTraceyMarks #PanicAttack #anxiety #psychiatry #MentalHealth #wellbeing

2/2

**User Guide**: https://3mpwrapp.pages.dev/user-guide/#emotional-first-aid

**Beta Guide**: https://3mpwrapp.pages.dev/beta-guide/#what-to-test

Beta Testers Sign up: https://forms.gle/dc2YQGuyFR51A9ii8

#PanicAttack #MentalHealthTools #3mpwrApp

Can I just say FUCK #iep meetings and #sped departments! Seriously the amount of shit you have to fucking wade through to get your #disabled child basic supports is BS! I have a HUGE amount of #Privelege as a white, cis, able bodied appearing queer womxn in a heteronormative relationship. I can only imagine how horrible Black and Brown folx with disabilities are treated in these institutionalized meetings. I was literally having a #panicattack due to the stress. Just provide the DAMN services!

Can I just say FUCK #iep meetings and #sped departments! Seriously the amount of shit you have to fucking wade through to get your #disabled child basic supports is BS! I have a HUGE amount of #Privelege as a white, cis, able bodied appearing queer womxn in a heteronormative relationship. I can only imagine how horrible Black and Brown folx with disabilities are treated in these institutionalized meetings. I was literally having a #panicattack due to the stress. Just provide the DAMN services!

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

https://www.europesays.com/uk/382919/ How to recognise a panic attack in public, and help someone through it #AnxietySymptoms #AnxietyTips #DifferenceBetweenPanicAttackAndAnxiety #Health #MentalHealth #MentalHealthTips #PanicAttack #PanicAttackSymptoms #PanicAttackTips #UK #UnitedKingdom

How to recognise a panic attack in public, and help someone through it

First aid and safety are often lessons taught in schools or discussed at home, with many learning basic…
#NewsBeep #News #Mentalhealth #anxietysymptoms #anxietytips #AU #Australia #differencebetweenpanicattackandanxiety #Health #mentalhealthtips #MentalHealth #panicattack #panicattacksymptoms #panicattacktips
https://www.newsbeep.com/au/103829/

How to recognise a panic attack in public, and help someone through it

First aid and safety are often lessons taught in schools or discussed at home, with many learning basic…
#NewsBeep #News #US #USA #UnitedStates #UnitedStatesOfAmerica #Mentalhealth #anxietysymptoms #anxietytips #differencebetweenpanicattackandanxiety #Health #mentalhealthtips #MentalHealth #panicattack #panicattacksymptoms #panicattacktips
https://www.newsbeep.com/us/117937/

How to recognise a panic attack in public, and help someone through it

First aid and safety are often lessons taught in schools or discussed at home, with many learning basic…
#NewsBeep #News #US #USA #UnitedStates #UnitedStatesOfAmerica #Mentalhealth #anxietysymptoms #anxietytips #differencebetweenpanicattackandanxiety #Health #mentalhealthtips #MentalHealth #panicattack #panicattacksymptoms #panicattacktips
https://www.newsbeep.com/us/117937/

Panic Attacks: 4 things not to do, according to a top doctor |

Clinical psychologist Dr. Julie Smith advises against common reactions during panic attacks that can worsen the condition. She…
#NewsBeep #News #Mentalhealth #anxietysymptoms #AU #Australia #EmotionalHealth #Health #MentalHealth #panicattack #panicattackmanagement #panicattacks
https://www.newsbeep.com/au/79128/

https://www.europesays.com/uk/356011/ Panic Attacks: 4 things not to do, according to a top doctor | #AnxietySymptoms #EmotionalHealth #Health #MentalHealth #PanicAttack #PanicAttackManagement #PanicAttacks #UK #UnitedKingdom

Panic Attacks: 4 things not to do, according to a top doctor |

Clinical psychologist Dr. Julie Smith advises against common reactions during panic attacks that can worsen the condition. She…
#NewsBeep #News #US #USA #UnitedStates #UnitedStatesOfAmerica #Mentalhealth #anxietysymptoms #emotionalhealth #Health #MentalHealth #panicattack #panicattackmanagement #panicattacks
https://www.newsbeep.com/us/93570/

Panic Attacks: 4 things not to do, according to a top doctor |

Clinical psychologist Dr. Julie Smith advises against common reactions during panic attacks that can worsen the condition. She…
#NewsBeep #News #US #USA #UnitedStates #UnitedStatesOfAmerica #Mentalhealth #anxietysymptoms #emotionalhealth #Health #MentalHealth #panicattack #panicattackmanagement #panicattacks
https://www.newsbeep.com/us/93570/

Hello #friends! I was meditating today and wanted to share this thought with all of you.

I used to love the peaceful #silence of realtity. I would sit in a silent house and marvel at its #stillness. I would sit outside and listen to the #birds, #wind, and #cars around the neighborhood. So when my ear ringing (#tinnitus) started, those things didn't have the same effect. They have all been replaced by EEEEIIIIIIIIEEEEEIIIIIIIEEE. I still enjoy the #outdoor sounds, but it's like looking through dirty glass. I can see everything on the other side, but it's kinda blury.

So, rather than meditating through silence, I medidate through #ringing. For me, the ringing in my ears is the #universe calling back to me. If I stop hearing it, I'm probably #dead. I remember coming down off of a #PanicAttack one night and I accepted that this is the universe now. And surpringly, I've felt better ever since. So

Pictured is a #SingingBowl which I now use to enhace the ringing sometimes for comfort.

A sparkler painting of a service Japanese geisha/geiko/geigi woman relaxing someone from a panic attack in Infinite Painter
#geisha #geiko #geigi #Japanese #Japan #panicattack #arttherapy #Infinitepainter

An artist pencil and an art pencil medium drawing of a service Japanese geisha/geiko/geigi woman relaxing me from a panic attack in Sketchbook. I made this drawing while having an unexpected panic attack a few minutes ago. I felt a relaxation reaction kicking in while making this Geisha woman drawing
#panicattack #arttherapy #geiko #geigi #geisha #Japanese #Japan #Sketchbook

@Authenticdmckee

Yeah! #PanicAttack #TotalMassacre, along with #GLOSS, #BigJoanie, #Shopping and so many more are just brilliant.

#TheMetalDogArticleList
#BLABBERMOUTH
New JUDAS PRIEST Single 'Panic Attack' To Arrive On Friday

https://blabbermouth.net/news/new-judas-priest-single-panic-attack-to-arrive-on-friday

#JudasPriest
#PanicAttack
#RockMusic
#FridayRelease
#HeavyMetal

#depersonalization #derealization #panicdisorder #panicattack #Strathmore #coloredpencil #coloredpencildrawing #coloredpencilart

#depersonalization #derealization #panicdisorder #panicattack #Strathmore #coloredpencil #coloredpencildrawing #coloredpencilart

#depersonalization #derealization #panicdisorder #panicattack #Strathmore #coloredpencil #coloredpencildrawing #coloredpencilart

🚨 Breaking News: Carbon dioxide levels found in blood! 🩸🌍 But wait, our servers are having a panic attack and blocked the article—probably couldn't handle the groundbreaking revelation that humans breathe 🤯. If you're still curious, just ask their support team, who are undoubtedly as helpful as they sound. 🙄📞
https://phys.org/news/2026-02-carbon-dioxide-human-blood.html #BreakingNews #CarbonDioxide #PanicAttack #HumanBreath #SupportTeam #HackerNews #ngated

Study suggests that getting your body accustomed to 30 second sprints can help to control panic attack symptoms.

I like the disclaimer at the end:
"Oh, but don't do this if your heart is on the wonk cos it'll likely kill you, m'kay."

#MentalHealth #Wellbeing #Running #PanicAttack #Anxiety

https://www.psychologytoday.com/au/blog/the-athletes-way/202602/30-second-sprints-a-new-way-to-tame-panic-attacks

#jouRapNal #book18 day 47

20260129

#threeGoodThings #pottery #examsOver #essentials #threeGoodThings

#panicAttack #nap #friends

What can be done with a panic attack? #panic #panicattack #relaxation #Psychotherapy
... Continue to: https://youtube.com/shorts/JTYB_AKwQMw?si=kFvbSIQEOoIwnQPK

What can be done with a panic attack? #panic #panicattack #relaxation #Psychotherapy
... Continue to: https://youtube.com/shorts/JTYB_AKwQMw?si=kFvbSIQEOoIwnQPK

https://seharinsights.wordpress.com/2025/08/29/last-night-anxiety-panic-attack/

Last Night Anxiety/Panic Attack

I’m not a psychologist, but in that moment, I just wanted to cry. Nothing bad happened, yet I felt sadness rise inside me, and old wounds came back to mind

#psychology #metal #mentalhealth #doc #therapy #therapist #pandemic #panicattack #anxiety

Panic attack while watching YouTube video about betterhelp. I'd say it's a joke itself. And it's not connected.

But just marking the yet another #panicattack ;)

#MentalHealth #mentalillness #anxiety #depression #panicattack #ptsd #cptsd

I've been through so many traumatic events in my life that I can't even put them into words. 2020 was a dream year compared to 2023 and 2024. This year has been one of recovery in many ways.

A telling example is that this week, from Monday to Friday, was nearly perfect. I felt fine, and current events are going well, considering the circumstances. But on Friday, when I finally got off work and was supposed to relax, I fell into a deep mental pit. At 3am, I woke up in the midst of a pretty bad panic attack. My autonomic nervous system was in a state of shock.

Today, I feel somewhat baffled by all this. I know I can cope - and I will thrive. This too shall pass; it will just take time, perhaps months or years. This too makes me stronger.

#MentalHealth #AnxietyDisorder #PanicAttack #Life #LifeUpdate #MyDay

It was even incorporated into a dream last night where I was using it to comfort 2 small children with their anxiety. Not sure who they were since there are no small children in my life. Perhaps the girl was my younger self? 💟 We thanked anxiety for alerting us to danger + gave evidence we were safe.

💟🌟💟

Yesterday was an emotionally exhausting day but I listened to my body + rested. Today is meal prep.

#Today #SelfCompassion #LovingKindness #Trauma #PTSD #PanicAttack #Anxiety #MentalHealth

I spoke with someone Friday evening about her trauma coping skills and have been using one of her tips to thank my anxiety. She said it seems counterintuitive but works. She said anxiety just wants you to pay attention and make sure you’re safe.

I’ve been thanking my anxiety for alerting me to danger and giving it evidence that I’m safe and it has worked the past 2 nights. 😃

💟🌟💟

#Today #SelfCompassion #LovingKindness #Trauma #PTSD #PanicAttack #Anxiety #MentalHealth

Today feels like a good day to latibulate.

I spoke with someone last night about her trauma coping strategies. I woke up with a headache and puffy eyes from all the crying yesterday.

💟🌟💟

#Today #Latibulate #SelfCompassion #LovingKindness #Trauma #PTSD #PanicAttack #MentalHealth

Today I will give myself compassion and loving kindness.

💟🌟💟

My trauma is apparently about more than being harmed/hurt.

My logical brain thought it had figured out the panic attack triggers. But it appears there are more triggers than I thought.

#Today #SelfCompassion #LovingKindness #Trauma #PTSD #PanicAttack #MentalHealth

Today I went into my eye doctor’s office to make an appointment. I had a panic attack telling them I’ve been having panic attacks in medical settings.

They were understanding and suggested Tuesday evenings as the least busy time so I booked an appointment 2 months out on a Tuesday evening after work.

Trauma has really messed up my life. I really hope I’m able to work my way through this.

#Today #Trauma #PTSD #MentalHealth #PanicAttack

2025-2-10 Fight Flight Freeze Fawn Acute Stress Response

https://www.illmarks.com/2025-2-10-acute-stress-response/

#anxiety #anxietyattack #bodyHorror #chronicIllness #gad #generalizedanxiety #longCovid #longcovid #medicalArt #MentalHealth #MillionsMissing #panicattack #pwLC #pwme

You’re safe

It’s over

You’re safe

It’s over

You’re safe

It’s over

💟🌟💟

#MentalHealth #PTSD #Trauma #PanicAttack #SelfCompassion

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

I’ve been dealing with daily panic attacks because of PTSD.

I arrived an hour early for a dental appointment since they needed to give me Ativan.

Waiting for the Ativan to kick in so I can give zero fucks.

When I shared with my boss that I’m struggling with my mental health, he was honestly surprised. He said I’m like a ray of sunshine when I’m in the office. 🌞 I commented that’s because he hasn’t seen me cry. 😭

#MentalHealth #PTSD #PanicAttack #Anxiety #IAmSafe #DeepBreathing