#pensaments — Public Fediverse posts

...i comença un lament interminable dels problemes i feina que han tingut.
La conclusió es que "no et queixes, que jo no saps com estic...."

I així la vida continua.

#pensaments #estiu #hohaviadedir

...i comença un lament interminable dels problemes i feina que han tingut.
La conclusió es que "no et queixes, que jo no saps com estic...."

I així la vida continua.

#pensaments #estiu #hohaviadedir

...i comença un lament interminable dels problemes i feina que han tingut.
La conclusió es que "no et queixes, que jo no saps com estic...."

I així la vida continua.

#pensaments #estiu #hohaviadedir

...i comença un lament interminable dels problemes i feina que han tingut.
La conclusió es que "no et queixes, que jo no saps com estic...."

I així la vida continua.

#pensaments #estiu #hohaviadedir

...i comença un lament interminable dels problemes i feina que han tingut.
La conclusió es que "no et queixes, que jo no saps com estic...."

I així la vida continua.

#pensaments #estiu #hohaviadedir

Quan passes per la "plaça del porro" de Girona és criminal. La plaça aquesta que durant el curs escolar l'usen les mames/papes amb els seus fills per jugar + berenar i que no té ni aquesta finalitat.
No existeix cap ombra, avui era un infern asseure's en els seus bancs de fusta 🥵. És una de les pitjor places cèntriques més mal aprofitades que he vist mai.
S'ha de canviar el model de places que tenim dins de les ciutats, ens les han venut com "espais d'oxigen" i són tot el contrari.
#Pensaments

Quan passes per la "plaça del porro" de Girona és criminal. La plaça aquesta que durant el curs escolar l'usen les mames/papes amb els seus fills per jugar + berenar i que no té ni aquesta finalitat.
No existeix cap ombra, avui era un infern asseure's en els seus bancs de fusta 🥵. És una de les pitjor places cèntriques més mal aprofitades que he vist mai.
S'ha de canviar el model de places que tenim dins de les ciutats, ens les han venut com "espais d'oxigen" i són tot el contrari.
#Pensaments

Quan passes per la "plaça del porro" de Girona és criminal. La plaça aquesta que durant el curs escolar l'usen les mames/papes amb els seus fills per jugar + berenar i que no té ni aquesta finalitat.
No existeix cap ombra, avui era un infern asseure's en els seus bancs de fusta 🥵. És una de les pitjor places cèntriques més mal aprofitades que he vist mai.
S'ha de canviar el model de places que tenim dins de les ciutats, ens les han venut com "espais d'oxigen" i són tot el contrari.
#Pensaments

Quan passes per la "plaça del porro" de Girona és criminal. La plaça aquesta que durant el curs escolar l'usen les mames/papes amb els seus fills per jugar + berenar i que no té ni aquesta finalitat.
No existeix cap ombra, avui era un infern asseure's en els seus bancs de fusta 🥵. És una de les pitjor places cèntriques més mal aprofitades que he vist mai.
S'ha de canviar el model de places que tenim dins de les ciutats, ens les han venut com "espais d'oxigen" i són tot el contrari.
#Pensaments

Quan passes per la "plaça del porro" de Girona és criminal. La plaça aquesta que durant el curs escolar l'usen les mames/papes amb els seus fills per jugar + berenar i que no té ni aquesta finalitat.
No existeix cap ombra, avui era un infern asseure's en els seus bancs de fusta 🥵. És una de les pitjor places cèntriques més mal aprofitades que he vist mai.
S'ha de canviar el model de places que tenim dins de les ciutats, ens les han venut com "espais d'oxigen" i són tot el contrari.
#Pensaments

El Papa Lleó diu que li agrada molt la gastronomia espanyola; per esmorzar unes porras i per dinar un gaspatxo ben fresquet.
#Pensaments🙏

El Papa Lleó diu que li agrada molt la gastronomia espanyola; per esmorzar unes porras i per dinar un gaspatxo ben fresquet.
#Pensaments🙏

El Papa Lleó diu que li agrada molt la gastronomia espanyola; per esmorzar unes porras i per dinar un gaspatxo ben fresquet.
#Pensaments🙏

El Papa Lleó diu que li agrada molt la gastronomia espanyola; per esmorzar unes porras i per dinar un gaspatxo ben fresquet.
#Pensaments🙏

El Papa Lleó diu que li agrada molt la gastronomia espanyola; per esmorzar unes porras i per dinar un gaspatxo ben fresquet.
#Pensaments🙏

Puc bloquejar el contacte de la meva mare?, és moral?, la vull molt però la seva relació amb el meu número de telèfon comença a ser perjudicial per a la meva salut.

Necessitava dir-ho.

#pensaments

Quan surto de casa' és realment quan m'adono que existeix molta gent que viu molt i molt bé. En canvi a Catalunya, ens fan creure que sí, i no.
No vivim tant bé i tampoc ens sobren diners + temps per una vida contemplativa. Som esclaus del treball i el poc oci, tancats a casa amb tecnologia. Vaja, controlats per no fer molt soroll als carrers. D'una forma ens domestiquen.
#Pensaments

Quan surto de casa' és realment quan m'adono que existeix molta gent que viu molt i molt bé. En canvi a Catalunya, ens fan creure que sí, i no.
No vivim tant bé i tampoc ens sobren diners + temps per una vida contemplativa. Som esclaus del treball i el poc oci, tancats a casa amb tecnologia. Vaja, controlats per no fer molt soroll als carrers. D'una forma ens domestiquen.
#Pensaments

Quan surto de casa' és realment quan m'adono que existeix molta gent que viu molt i molt bé. En canvi a Catalunya, ens fan creure que sí, i no.
No vivim tant bé i tampoc ens sobren diners + temps per una vida contemplativa. Som esclaus del treball i el poc oci, tancats a casa amb tecnologia. Vaja, controlats per no fer molt soroll als carrers. D'una forma ens domestiquen.
#Pensaments

Quan surto de casa' és realment quan m'adono que existeix molta gent que viu molt i molt bé. En canvi a Catalunya, ens fan creure que sí, i no.
No vivim tant bé i tampoc ens sobren diners + temps per una vida contemplativa. Som esclaus del treball i el poc oci, tancats a casa amb tecnologia. Vaja, controlats per no fer molt soroll als carrers. D'una forma ens domestiquen.
#Pensaments

Quan surto de casa' és realment quan m'adono que existeix molta gent que viu molt i molt bé. En canvi a Catalunya, ens fan creure que sí, i no.
No vivim tant bé i tampoc ens sobren diners + temps per una vida contemplativa. Som esclaus del treball i el poc oci, tancats a casa amb tecnologia. Vaja, controlats per no fer molt soroll als carrers. D'una forma ens domestiquen.
#Pensaments

Ja ho té això. Depèn de quina àrea/òpera escolti, es cola i m'arriba fins al cor. Una única llàgrima feta per notes galta avall, s'agraeix.
De tant en tant.
#Pensaments

Ja ho té això. Depèn de quina àrea/òpera escolti, es cola i m'arriba fins al cor. Una única llàgrima feta per notes galta avall, s'agraeix.
De tant en tant.
#Pensaments

Ja ho té això. Depèn de quina àrea/òpera escolti, es cola i m'arriba fins al cor. Una única llàgrima feta per notes galta avall, s'agraeix.
De tant en tant.
#Pensaments

Ja ho té això. Depèn de quina àrea/òpera escolti, es cola i m'arriba fins al cor. Una única llàgrima feta per notes galta avall, s'agraeix.
De tant en tant.
#Pensaments

Ja ho té això. Depèn de quina àrea/òpera escolti, es cola i m'arriba fins al cor. Una única llàgrima feta per notes galta avall, s'agraeix.
De tant en tant.
#Pensaments

Sovint penso que conec més el que succeeix a tot Barcelona —que no hi visc— que no pas la "meva" ciutat.
Ja no sé on visc quan entro a les xarxes socials.
#Pensaments

Sovint penso que conec més el que succeeix a tot Barcelona —que no hi visc— que no pas la "meva" ciutat.
Ja no sé on visc quan entro a les xarxes socials.
#Pensaments

Sovint penso que conec més el que succeeix a tot Barcelona —que no hi visc— que no pas la "meva" ciutat.
Ja no sé on visc quan entro a les xarxes socials.
#Pensaments

Sovint penso que conec més el que succeeix a tot Barcelona —que no hi visc— que no pas la "meva" ciutat.
Ja no sé on visc quan entro a les xarxes socials.
#Pensaments

Sovint penso que conec més el que succeeix a tot Barcelona —que no hi visc— que no pas la "meva" ciutat.
Ja no sé on visc quan entro a les xarxes socials.
#Pensaments

Entreu dins del rerefons..., no us ho agafeu literalment (😅)
#pensaments

Entreu dins del rerefons..., no us ho agafeu literalment (😅)
#pensaments

Entreu dins del rerefons..., no us ho agafeu literalment (😅)
#pensaments

Entreu dins del rerefons..., no us ho agafeu literalment (😅)
#pensaments

Entreu dins del rerefons..., no us ho agafeu literalment (😅)
#pensaments

SI ens poséssim a dividir qualsevol organització social (de qualsevol escala) en dos percentatges: el de la cooperació i el de la competència, i volguéssim analitzar el capitalisme, creieu que aquest seria 100% competència 0% cooperació?

Jo crec que no, que el que fa és apurar al màxim el % de competència (econòmica i políticament) jugant constantment amb el risc de que un dia el percentatge sigui tant alt que s'acabi el món. Perquè el 100% competència és això: guerra i extinció.

#Pensaments

SI ens poséssim a dividir qualsevol organització social (de qualsevol escala) en dos percentatges: el de la cooperació i el de la competència, i volguéssim analitzar el capitalisme, creieu que aquest seria 100% competència 0% cooperació?

Jo crec que no, que el que fa és apurar al màxim el % de competència (econòmica i políticament) jugant constantment amb el risc de que un dia el percentatge sigui tant alt que s'acabi el món. Perquè el 100% competència és això: guerra i extinció.

#Pensaments

SI ens poséssim a dividir qualsevol organització social (de qualsevol escala) en dos percentatges: el de la cooperació i el de la competència, i volguéssim analitzar el capitalisme, creieu que aquest seria 100% competència 0% cooperació?

Jo crec que no, que el que fa és apurar al màxim el % de competència (econòmica i políticament) jugant constantment amb el risc de que un dia el percentatge sigui tant alt que s'acabi el món. Perquè el 100% competència és això: guerra i extinció.

#Pensaments

SI ens poséssim a dividir qualsevol organització social (de qualsevol escala) en dos percentatges: el de la cooperació i el de la competència, i volguéssim analitzar el capitalisme, creieu que aquest seria 100% competència 0% cooperació?

Jo crec que no, que el que fa és apurar al màxim el % de competència (econòmica i políticament) jugant constantment amb el risc de que un dia el percentatge sigui tant alt que s'acabi el món. Perquè el 100% competència és això: guerra i extinció.

#Pensaments

SI ens poséssim a dividir qualsevol organització social (de qualsevol escala) en dos percentatges: el de la cooperació i el de la competència, i volguéssim analitzar el capitalisme, creieu que aquest seria 100% competència 0% cooperació?

Jo crec que no, que el que fa és apurar al màxim el % de competència (econòmica i políticament) jugant constantment amb el risc de que un dia el percentatge sigui tant alt que s'acabi el món. Perquè el 100% competència és això: guerra i extinció.

#Pensaments

😶
#pensaments , cadascú els seus

😶
#pensaments , cadascú els seus

😶
#pensaments , cadascú els seus

😶
#pensaments , cadascú els seus

Compartir els #pensaments, les #ansietats i les #compulsions amb altres persones serveix, no solament, per recuperar la #serenitat, en expressar-les en veu alta les fem reals, en prenem #consciència, ja no podem ignorar-los i així ens en podem ocupar. El so, la veu dona la #vida, el #silenci és la no existència, l'enterrament, la buidor del no res.

Compartir els #pensaments, les #ansietats i les #compulsions amb altres persones serveix, no solament, per recuperar la #serenitat, en expressar-les en veu alta les fem reals, en prenem #consciència, ja no podem ignorar-los i així ens en podem ocupar. El so, la veu dona la #vida, el #silenci és la no existència, l'enterrament, la buidor del no res.

Compartir els #pensaments, les #ansietats i les #compulsions amb altres persones serveix, no solament, per recuperar la #serenitat, en expressar-les en veu alta les fem reals, en prenem #consciència, ja no podem ignorar-los i així ens en podem ocupar. El so, la veu dona la #vida, el #silenci és la no existència, l'enterrament, la buidor del no res.

Compartir els #pensaments, les #ansietats i les #compulsions amb altres persones serveix, no solament, per recuperar la #serenitat, en expressar-les en veu alta les fem reals, en prenem #consciència, ja no podem ignorar-los i així ens en podem ocupar. El so, la veu dona la #vida, el #silenci és la no existència, l'enterrament, la buidor del no res.

Compartir els #pensaments, les #ansietats i les #compulsions amb altres persones serveix, no solament, per recuperar la #serenitat, en expressar-les en veu alta les fem reals, en prenem #consciència, ja no podem ignorar-los i així ens en podem ocupar. El so, la veu dona la #vida, el #silenci és la no existència, l'enterrament, la buidor del no res.

Crec que als “segurates” del metro els posen un informe de talla menys perquè semblin més forts… #metro #pensaments #barcelona

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Camí de l'aeroport tothom amb coixins per dormir.
No sabem estar sols amb els nostres #pensaments, cal desconectar el #cervell

Camí de l'aeroport tothom amb coixins per dormir.
No sabem estar sols amb els nostres #pensaments, cal desconectar el #cervell

Canviem “però” per “i” o s’elimina. Vigilem quan diem però. Pensem primer si una cosa és millor que l’altre. #però #filologia #pensaments #bondia

Recorda: de totes les coses que portes posades, l’actitud és la més important.

#BonDia, habitants de Mastodon! ☕️🍩

#Pensaments