#salutmental — Public Fediverse posts
Live and recent posts from across the Fediverse tagged #salutmental, aggregated by home.social.
-
█ Avenç en el tractament de la depressió: com la psicoteràpia canvia els biomarcadors de la sang ▓▒░ Un estudi del CSIC i l'Institut de Recerca de Sant Pau ha analitzat els biomarcadors en sang abans i després de la teràpia
https://www.3cat.cat/3catinfo/avenc-en-el-tractament-de-la-depressio-com-la-psicoterapia-canvia-els-biomarcadors-de-la-sang/noticia/3417114/?ext=MASTODON_SOCIAL#biomedicina #salutmental #societat #3catinfo #salut #recercacientifica
-
Caldria afegir que aquestes obsessions de mecanitzar la salut mental i provar de controlar les emocions, patologitzant-les, són un intent més de canviar el focus i culpabilitzar la víctima perquè res canviï.
De veritat que...
La solució no és eliminar el què està fent que, malgrat tenir totes les comoditats cada vegada hi hagi més gent infeliç, sinó donar suplements i tècniques per eliminar la infelicitat?
La culpa no és d'una cultura que ens emmalalteix, sinó de les persones que emmalalteixen per no saber sobreposar-se a les reaccions naturals a aquesta cultura i el què comporta?"trata las emociones no como señales adaptativas que nos informan sobre nuestra relación con el entorno, sino que los analiza como “errores de software” o “fluctuaciones químicas” que deben ser corregidas para poder plantear un rendimiento óptimo.
Por lo tanto, en su caso la tristeza no es una respuesta a una pérdida, sino una bajada de serotonina. El estrés no es una señal de que estamos sobrepasados, sino un pico de cortisol que hay que hackear."
"La psicología snack ha popularizado términos como “el ayuno de dopamina”, que sugiere que podemos resetear nuestros receptores cerebrales como quien reinicia un teléfono móvil.
Esta simplificación es neurobiológicamente imprecisa, ya que la dopamina no solo es placer: también juega un papel importante en la predicción que hacemos de las recompensas y en la motivación. Intentar controlar cada pico de dopamina genera una vigilancia obsesiva sobre el propio placer. La persona deja de disfrutar de un café o de una charla con amigos porque está evaluando si eso le está quemando los receptores dopaminérgicos.
Según la teoría de la autodeterminación la salud mental florece cuando hay autonomía y espontaneidad. El biohacking, al convertir el disfrute en una tarea de laboratorio, aniquila la base misma del bienestar."
" nuestra concepción biológica está sujeta a ritmos cíclicos. La salud no es un proceso de optimización, sino un equilibrio que mejora nuestra capacidad de respuesta y adaptación a nuestra vida."
#salutmental #saludmental #biohacking #capitalisme #extractivisme #extractivismo
-
Set minuts eterns.
Set minuts eterns.
Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.
El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».
El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.
Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.
Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.
En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».
Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.
De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.
Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.
Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.
Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.
Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.
Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.
No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.
#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns
