#salutmental — Public Fediverse posts
Live and recent posts from across the Fediverse tagged #salutmental, aggregated by home.social.
-
█ "Aquí entenen el teu dolor": Lleida guanya un grup d'ajuda per afrontar el dol per suïcidi ▓▒░ El Servei de Suport al Dol de Ponent ha posat en marxa un nou espai bimensual dirigit a tothom que ha perdut algú estimat per suïcidi
https://www.3cat.cat/3catinfo/aqui-entenen-el-teu-dolor-lleida-guanya-un-grup-dajuda-per-afrontar-el-dol-per-suicidi/noticia/3406769/?ext=MASTODON_SOCIAL -
█ Sentència històrica contra Dinamarca per haver separat una mare groenlandesa del seu nadó ▓▒░ Un alt tribunal danès ha dictaminat que la retirada del nadó de només dues hores a la groenlandesa Keira Alexandra Kronvold per no haver superat un test psicològ[…]
https://www.3cat.cat/3catinfo/sentencia-historica-contra-dinamarca-per-haver-separat-una-mare-groenlandesa-del-seu-nado/noticia/3408756/?ext=MASTODON_SOCIAL#dinamarca #salutmental #3catinfo #groenlandia #infancia #dretshumans
-
█ Com la falta de son afecta mares i pares? Consells per superar l'etapa de maldormir ▓▒░ La pèrdua o interrupció del son crònica pot tenir conseqüències físiques i emocionals, i pot arribar a afectar la criança
https://www.3cat.cat/3catinfo/com-la-falta-de-son-afecta-mares-i-pares-consells-per-superar-letapa-de-maldormir/noticia/3398368/?ext=MASTODON_SOCIAL#societat #salut #salutmental #3catinfo #crianca #estilsdevida
-
█ Lleida estrena un espai pioner per acompanyar les famílies en el dol perinatal ▓▒░ L'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida ha habilitat una sala connectada a l'habitació de la mare on la família pot acomiadar el nadó després d'una pèrdua gestacional o neonatal
https://www.3cat.cat/3catinfo/lleida-estrena-un-espai-pioner-per-acompanyar-les-families-en-el-dol-perinatal/noticia/3407339/?ext=MASTODON_SOCIAL -
Espacio de Atención y Consulta Psicológica
Ateneu Llibertari del Cabanyal, dijous, 7 de maig, a les 10:00 CEST
https://calendari.cc/event/espacio-de-atencion-y-consulta-psicologica-135
-
Espacio de Atención y Consulta Psicológica
Ateneu Llibertari del Cabanyal, dijous, 7 de maig, a les 10:00 CEST
https://calendari.cc/event/espacio-de-atencion-y-consulta-psicologica-135
-
Espacio de Atención y Consulta Psicológica
Ateneu Llibertari del Cabanyal, dijous, 7 de maig, a les 10:00 CEST
https://calendari.cc/event/espacio-de-atencion-y-consulta-psicologica-135
-
█ Pep Anton Muñoz: "El primer avís de depressió el vaig tenir quan va acabar 'El cor de la ciutat'" ▓▒░ A punt de fer els 70 anys, l'actor repassa els principals capítols de la seva vida, des de la descoberta de l'homosexualitat fins als problemes de salut i com ga[…]
https://www.3cat.cat/3catinfo/pep-anton-munoz-el-primer-avis-de-depressio-el-vaig-tenir-quan-va-acabar-el-cor-de-la-ciutat/noticia/3404095/?ext=MASTODON_SOCIAL#3catinfo #teatre #personatgesmediatics #salutmental #cultura
-
█ Procrastinació: eines per gestionar millor l'energia i trucs per fer avui el que deixaries per demà ▓▒░ El psicòleg i neurocientífic Miquel Nadal ens aporta nous punts de vista i consells per abordar aquest comportament que no és tan dolent com ens han fet creure
https://www.3cat.cat/3catinfo/procrastinacio-eines-per-gestionar-millor-lenergia-i-trucs-per-fer-avui-el-que-deixaries-per-dema/noticia/3401926/?ext=MASTODON_SOCIAL -
█ Teatre per combatre els tabús del trastorn bipolar: "No és estar boig" ▓▒░ Quatre actrius amateurs amb trastorn bipolar han escrit una obra de teatre per explicar la malaltia en primera persona i lluitar contra l'estigma
https://www.3cat.cat/3catinfo/teatre-per-combatre-els-tabus-del-trastorn-bipolar-no-es-estar-boig/noticia/3401498/?ext=MASTODON_SOCIAL -
█ Meta i Google hauran de pagar una indemnització històrica a una noia addicta a les xarxes ▓▒░ La sentència de Los Angeles marca un precedent per a 1.500 casos similars contra xarxes socials als Estats Units
https://www.3cat.cat/3catinfo/meta-i-google-hauran-de-pagar-una-indemnitzacio-historica-a-una-noia-addicta-a-les-xarxes/noticia/3401656/?ext=MASTODON_SOCIAL#google #facebook #instagram #menors #salutmental #cienciaitecnologia #3catinfo #xarxessocials
-
█ Joves enganxats a les xarxes socials: "Buscava algú que em comprengués" ▓▒░ Professionals que treballen amb joves enganxats a les xarxes alerten que són un amplificador del malestar emocional
https://www.3cat.cat/3catinfo/joves-enganxats-a-les-xarxes-socials-buscava-algu-que-em-comprengues/noticia/3394554/?ext=MASTODON_SOCIAL -
█ Més diagnòstics de trastorns d'aprenentatge a l'aula: per què passa i per on van les solucions? ▓▒░ Els alumnes amb trastorns d'aprenentatge s'han multiplicat els darrers cinc anys i els professionals admeten que estan "desbordats"
https://www.3cat.cat/3catinfo/mes-diagnostics-de-trastorns-daprenentatge-a-laula-per-que-passa-i-per-on-van-les-solucions/noticia/3400831/?ext=MASTODON_SOCIAL#crianca #3catinfo #educacio #salutmental #estilsdevida #societat
-
█ La unitat que aconsegueix reduir la conflictivitat a les presons: "Costa controlar el temperament" ▓▒░ Es va posar en marxa fa un any, en fase pilot, per tractar els interns que acumulen problemes de salut mental, addiccions o discapacitat però no compleixen els criteris p[…]
https://www.3cat.cat/3catinfo/la-unitat-que-aconsegueix-reduir-la-conflictivitat-a-les-presons-costa-controlar-el-temperament/noticia/3399500/?ext=MASTODON_SOCIAL -
Espacio de Atención y Consulta Psicológica
Ateneu Llibertari del Cabanyal, dijous, 19 de març, a les 10:00 CET
https://calendari.cc/event/espacio-de-atencion-y-consulta-psicologica-121
-
Espacio de Atención y Consulta Psicológica
Ateneu Llibertari del Cabanyal, dijous, 12 de març, a les 10:00 CET
https://calendari.cc/event/espacio-de-atencion-y-consulta-psicologica-119
-
█ Dos metges amb fills amb autisme impulsen un centre d'atenció integral a Vilablareix ▓▒░ Han creat un espai que ofereix acompanyament a les persones diagnosticades i les seves famílies
https://www.3cat.cat/3catinfo/dos-metges-amb-fills-amb-autisme-impulsen-un-centre-datencio-integral-a-vilablareix/noticia/3392818/?ext=MASTODON_SOCIAL -
Psicòlegs de psicòlegs: “Treballar constantment amb el patiment aliè té un factor de risc”
#Salut #Societat #Psicologia #Salutmental #btvnoticies #Barcelona #beteve https://beteve.cat/societat/psicolegs-treballar-patiment-alie-factor-risc/ -
█ Les pedres a la sabata en l'educació de 0 a 3, una etapa clau: "Està menystinguda i maltractada" ▓▒░ La plataforma "On tot comença" reivindica una llei específica per a les llars d'infants que redueixi les ràtios i millori les condicions educatives
https://www.3cat.cat/3catinfo/les-pedres-a-la-sabata-en-leducacio-de-0-a-3-una-etapa-clau-esta-menystinguda-i-maltractada/noticia/3394742/?ext=MASTODON_SOCIAL -
Espacio de Atención y Consulta Psicológica
Ateneu Llibertari del Cabanyal, dijous, 19 de febrer, a les 10:00 CET
https://calendari.cc/event/espacio-de-atencion-y-consulta-psicologica-114
-
█ L'efecte de les xarxes socials en els adolescents és comparable a l'addicció a les drogues ▓▒░ Els experts alerten que les empreses fan servir algoritmes i són responsables dels continguts que arriben als menors,[…]
https://www.3cat.cat/3catinfo/lefecte-de-les-xarxes-socials-en-els-adolescents-es-comparable-a-laddiccio-a-les-drogues/noticia/3393268/?ext=MASTODON_SOCIAL#violenciamasclista #menors #drogues #intel·ligenciaartificial #salutmental #educaciosexual #3catinfo #xarxessocials
-
█ Brussel·les amenaça de multar TikTok per l'addicció i el mal psicològic que causa, sobretot en menors ▓▒░ En el punt de mira hi ha l'scroll infinit, l'autoplay i el sistema de personalització del contingut
https://www.3cat.cat/3catinfo/brusselles-amenaca-de-multar-tiktok-pel-mal-psicologic-que-causa-el-seu-disseny-addictiu/noticia/3393233/?ext=MASTODON_SOCIAL#comissioeuropea #xarxessocials #salutmental #unioeuropea #3catinfo #tiktok
-
█ Potència i intuïció futurista: com gestionar la capacitat dels adolescents per canviar el món ▓▒░ La terapeuta Evânia Reichert redefineix el sentit de l'adolescència i orienta sobre com conduir i no reprimir el seu potencial
https://www.3cat.cat/3catinfo/potencia-i-intuicio-futurista-com-gestionar-la-capacitat-dels-adolescents-per-canviar-el-mon/noticia/3389737/?ext=MASTODON_SOCIAL -
Espacio de Atención y Consulta Psicológica
Ateneu Llibertari del Cabanyal, dilluns, 12 de gener, a les 10:00 CET
https://calendari.cc/event/espacio-de-atencion-y-consulta-psicologica-103
-
Espacio de Atención y Consulta Psicológica
Ateneu Llibertari del Cabanyal, dilluns, 29 de desembre, a les 10:00 CET
https://calendari.cc/event/espacio-de-atencion-y-consulta-psicologica-99
-
█ Els trastorns de conducta alimentària, cada cop a edats més joves: "Hi ha un problema d'autoestima" ▓▒░ Aquest diumenge és el dia mundial contra aquest trastorn que bàsicament afecta dones i ara ja es detecta als 12 o 13 anys, quan abans de la covid era als […]
https://www.3cat.cat/3catinfo/els-trastorns-de-conducta-alimentaria-cada-cop-a-edats-mes-joves-hi-ha-un-problema-dautoestima/noticia/3382787/?ext=MASTODON_SOCIAL#xarxessocials #bullying #3catinfo #salut #salutmental #anorexia
-
Sessió informativa Associació DignaMent
online, dimarts, 25 de novembre, a les 19:00 CET
De la ràbia i la cura neix DignaMent. 💜
Estem cansades de lluitar soles. Per això, la Sònia i jo hem creat l’associació que sempre hem necessitat.
Un espai PER I PER A persones amb problemes de salut mental i/o neurodivergents. Un lloc basat en el suport mutu, la defensa dels drets i la creació de comunitat.
Volem començar aquesta aventura amb tu. Vine a la SESSIÓ INFORMATIVA!
🗓️ DIMARTS, 25 DE NOVEMBRE | 19:00 H
És gratuït, però cal inscriure’s (per rebre l’enllaç).
T’hi esperem! Comparteix si creus que algú ho necessita. 🫂
————————
De la rabia y el cuidado nace DignaMent. 💜
Estamos cansadas de luchar solas. Por eso, Sònia y yo hemos creado la asociación que siempre hemos necesitado.
Un espacio POR Y PARA personas con problemas de salud mental y/o neurodivergentes. Un lugar basado en el apoyo mutuo, la defensa de los derechos y la creación de comunidad.
Queremos empezar esta aventura contigo. ¡Ven a la SESIÓN INFORMATIVA!
🗓️ MARTES, 25 DE NOVIEMBRE | 19:00 H
Es gratuito, pero es necesario inscribirse (para recibir el enlace).
¡Te esperamos! Comparte si crees que alguien lo necesita. 🫂https://bcn.convoca.la/event/sessio-informativa-associacio-dignament
-
Sessió Informativa de l'Associació DignaMent - Per la dignitat en salut mental
online, dimarts, 25 de novembre, a les 19:00 CET
L'Associació DignaMent, una nova entitat sense ànim de lucre, us convida a la seva primera sessió informativa oberta.
DignaMent neix amb la missió de defensar la dignitat en l'àmbit de la salut mental. Som un projecte creat per i per a persones que coneixem aquestes realitats des de l'experiència pròpia , amb l'objectiu de transformar la mirada social, lluitar contra l'estigma i construir una comunitat basada en el suport mutu i la defensa dels drets.
A qui s'adreça aquesta convocatòria?
La sessió està especialment dirigida a persones que convisquin o hagin conviscut amb problemes de salut mental i que busquin un espai segur i de suport comunitari.
Objectiu de la sessió:
Presentar la missió, visió i valors del projecte. Explicar les primeres línies d'acció (GAMs, orientació, sensibilització) . Obrir un espai de diàleg per escoltar idees, propostes i necessitats de la futura comunitat.
Dades de la convocatòria:
Data: Dimarts, 25 de novembre
Hora: 19:00 h
Format: Online via Google Meet. La informació detallada s'enviarà un cop feta la inscripció).
-
Sessió Informativa de l'Associació DignaMent - Per la dignitat en salut mental
online, dimarts, 25 de novembre, a les 19:00 CET
L'Associació DignaMent, una nova entitat sense ànim de lucre, us convida a la seva primera sessió informativa oberta.
DignaMent neix amb la missió de defensar la dignitat en l'àmbit de la salut mental. Som un projecte creat per i per a persones que coneixem aquestes realitats des de l'experiència pròpia , amb l'objectiu de transformar la mirada social, lluitar contra l'estigma i construir una comunitat basada en el suport mutu i la defensa dels drets.
A qui s'adreça aquesta convocatòria?
La sessió està especialment dirigida a persones que convisquin o hagin conviscut amb problemes de salut mental i que busquin un espai segur i de suport comunitari.
Objectiu de la sessió:
Presentar la missió, visió i valors del projecte. Explicar les primeres línies d'acció (GAMs, orientació, sensibilització) . Obrir un espai de diàleg per escoltar idees, propostes i necessitats de la futura comunitat.
Dades de la convocatòria:
Data: Dimarts, 25 de novembre
Hora: 19:00 h
Format: Online via Google Meet. La informació detallada s'enviarà un cop feta la inscripció).
-
Espacio de Atención y Consulta Psicológica
Ateneu Llibertari del Cabanyal, dijous, 9 d’octubre, a les 10:00 CEST
https://calendari.cc/event/espacio-de-atencion-y-consulta-psicologica-76
-
Avui, amb el cel completament enterbolit, recordo aquesta publicació de l'estiu passat perquè, malauradament, és perfectament actual:
Si el cel està tèrbol, és perquè el món és un i cada una de les seves parts està connectada amb la resta.
La terbolesa del cel és del fum dels incendis de Canadà. La dels nostres cors dels genocidis de Sudan, Congo i Palestina, del treball esclau amb què es fabriquen les coses que comprem, de la fam insaciable i amoral del sistema en el que vivim... i de l'individualisme que ha prosperat per tal que puguem viure intentant fer veure que tot això no ens afecta.Les generacions actuals pateixen més malalties mentals (que de fet són malalties del cor i no del cervell), que cap altra que hagi viscut abans.
No és perquè sí.Tal com el fum que emana de la destrucció dels boscos de Canadà empal·lideix i desenllustra els nostres paisatges, l'elecció d'intentar ignorar la resta de mals que campen pel món, enfonsa el cor de la humanitat en les tenebres.
P.D.: Els antídots contra la desesperança i l'individualisme i els seus efectes, són l'acció i la veritable comunitat. Qui vol que ho oblidis, et vol submisx, perquè res canviï.
#incendis #justiciasocial #individualisme #salutmental #Sudan #Congo #Palestina #Gaza #genocidi #colonialisme #fum #canviclimatic
-
Avui, amb el cel completament enterbolit, recordo aquesta publicació de l'estiu passat perquè, malauradament, és perfectament actual:
Si el cel està tèrbol, és perquè el món és un i cada una de les seves parts està connectada amb la resta.
La terbolesa del cel és del fum dels incendis de Canadà. La dels nostres cors dels genocidis de Sudan, Congo i Palestina, del treball esclau amb què es fabriquen les coses que comprem, de la fam insaciable i amoral del sistema en el que vivim... i de l'individualisme que ha prosperat per tal que puguem viure intentant fer veure que tot això no ens afecta.Les generacions actuals pateixen més malalties mentals (que de fet són malalties del cor i no del cervell), que cap altra que hagi viscut abans.
No és perquè sí.Tal com el fum que emana de la destrucció dels boscos de Canadà empal·lideix i desenllustra els nostres paisatges, l'elecció d'intentar ignorar la resta de mals que campen pel món, enfonsa el cor de la humanitat en les tenebres.
P.D.: Els antídots contra la desesperança i l'individualisme i els seus efectes, són l'acció i la veritable comunitat. Qui vol que ho oblidis, et vol submisx, perquè res canviï.
#incendis #justiciasocial #individualisme #salutmental #Sudan #Congo #Palestina #Gaza #genocidi #colonialisme #fum #canviclimatic
-
Avui, amb el cel completament enterbolit, recordo aquesta publicació de l'estiu passat perquè, malauradament, és perfectament actual:
Si el cel està tèrbol, és perquè el món és un i cada una de les seves parts està connectada amb la resta.
La terbolesa del cel és del fum dels incendis de Canadà. La dels nostres cors dels genocidis de Sudan, Congo i Palestina, del treball esclau amb què es fabriquen les coses que comprem, de la fam insaciable i amoral del sistema en el que vivim... i de l'individualisme que ha prosperat per tal que puguem viure intentant fer veure que tot això no ens afecta.Les generacions actuals pateixen més malalties mentals (que de fet són malalties del cor i no del cervell), que cap altra que hagi viscut abans.
No és perquè sí.Tal com el fum que emana de la destrucció dels boscos de Canadà empal·lideix i desenllustra els nostres paisatges, l'elecció d'intentar ignorar la resta de mals que campen pel món, enfonsa el cor de la humanitat en les tenebres.
P.D.: Els antídots contra la desesperança i l'individualisme i els seus efectes, són l'acció i la veritable comunitat. Qui vol que ho oblidis, et vol submisx, perquè res canviï.
#incendis #justiciasocial #individualisme #salutmental #Sudan #Congo #Palestina #Gaza #genocidi #colonialisme #fum #canviclimatic
-
Avui, amb el cel completament enterbolit, recordo aquesta publicació de l'estiu passat perquè, malauradament, és perfectament actual:
Si el cel està tèrbol, és perquè el món és un i cada una de les seves parts està connectada amb la resta.
La terbolesa del cel és del fum dels incendis de Canadà. La dels nostres cors dels genocidis de Sudan, Congo i Palestina, del treball esclau amb què es fabriquen les coses que comprem, de la fam insaciable i amoral del sistema en el que vivim... i de l'individualisme que ha prosperat per tal que puguem viure intentant fer veure que tot això no ens afecta.Les generacions actuals pateixen més malalties mentals (que de fet són malalties del cor i no del cervell), que cap altra que hagi viscut abans.
No és perquè sí.Tal com el fum que emana de la destrucció dels boscos de Canadà empal·lideix i desenllustra els nostres paisatges, l'elecció d'intentar ignorar la resta de mals que campen pel món, enfonsa el cor de la humanitat en les tenebres.
P.D.: Els antídots contra la desesperança i l'individualisme i els seus efectes, són l'acció i la veritable comunitat. Qui vol que ho oblidis, et vol submisx, perquè res canviï.
#incendis #justiciasocial #individualisme #salutmental #Sudan #Congo #Palestina #Gaza #genocidi #colonialisme #fum #canviclimatic
-
Avui, amb el cel completament enterbolit, recordo aquesta publicació de l'estiu passat perquè, malauradament, és perfectament actual:
Si el cel està tèrbol, és perquè el món és un i cada una de les seves parts està connectada amb la resta.
La terbolesa del cel és del fum dels incendis de Canadà. La dels nostres cors dels genocidis de Sudan, Congo i Palestina, del treball esclau amb què es fabriquen les coses que comprem, de la fam insaciable i amoral del sistema en el que vivim... i de l'individualisme que ha prosperat per tal que puguem viure intentant fer veure que tot això no ens afecta.Les generacions actuals pateixen més malalties mentals (que de fet són malalties del cor i no del cervell), que cap altra que hagi viscut abans.
No és perquè sí.Tal com el fum que emana de la destrucció dels boscos de Canadà empal·lideix i desenllustra els nostres paisatges, l'elecció d'intentar ignorar la resta de mals que campen pel món, enfonsa el cor de la humanitat en les tenebres.
P.D.: Els antídots contra la desesperança i l'individualisme i els seus efectes, són l'acció i la veritable comunitat. Qui vol que ho oblidis, et vol submisx, perquè res canviï.
#incendis #justiciasocial #individualisme #salutmental #Sudan #Congo #Palestina #Gaza #genocidi #colonialisme #fum #canviclimatic
-
█ Ser dona a l'Afganistan després del retorn dels talibans: "Som com ocells sense ales" ▓▒░ Les escoles clandestines o les classes en línia suposen petites escletxes de llibertat que permeten que les noies i les dones continuïn els seus estudis: "Som com ocells sense ales"
https://www.ccma.cat/324/ser-dona-a-lafganistan-despres-del-retorn-dels-talibans-som-com-ocells-sense-ales/noticia/3366099/?ext=MASTODON_ONLINE#salutmental #dretshumans #educacio #324cat #afganistan #talibans
-
█ La lluita per reconèixer l'apartheid de gènere, quatre anys després del retorn dels talibans ▓▒░ Khadija Amin era la presentadora dels informatius de la radiotelevisió pública de l'Afganistan, però es va haver d'exiliar a Espanya després de rebr[…]
https://www.ccma.cat/324/la-lluita-per-reconeixer-lapartheid-de-genere-quatre-anys-despres-del-retorn-dels-talibans/noticia/3365722/?ext=MASTODON_ONLINE#talibans #feminisme #salutmental #dretshumans #onu #324cat #migracions #afganistan
-
█ Trastorns de conducta alimentària en esportistes d'elit, una realitat amagada on falta prevenció ▓▒░ Un estudi internacional liderat des de Bellvitge alerta que cal més detecció precoç en aquest col·lectiu
https://www.ccma.cat/324/trastorns-de-conducta-alimentaria-en-esportistes-delit-una-realitat-amagada-on-falta-prevencio/noticia/3363410/?ext=MASTODON_ONLINE -
La redacció d'esports de la corporació fa fàstic i pudor a #testosterona. No haurien fet servir aquesta paraula si fos un home, en la vida.
"Striptease emocional d'Aitana Bonmatí abans de l'hora de la veritat"
#futbol #futbolfem #masclisme #sexisme #tv3 #ccma #3cat #esports #esport3 #aitana #bonmatí #SalutMental
-
Espacio de Atención y Consulta Psicológica
Ateneu Llibertari del Cabanyal, dilluns, 21 de juliol, a les 10:00 CEST
https://calendari.cc/event/espacio-de-atencion-y-consulta-psicologica-53
-
█ Famílies amb fills amb TCA denuncien que reben l'import de l'assegurança escolar amb retard ▓▒░ Una vintena de famílies afectades reben amb sis mesos de retard l'abonament
https://www.ccma.cat/324/families-amb-fills-amb-tca-denuncien-que-reben-limport-de-lasseguranca-escolar-amb-retard/noticia/3356616/?ext=MASTODON_ONLINE -
█ L'estigma de les persones amb trastorn mental influeix en les decisions judicials ▓▒░ Un estigma que els acompanya i que els perjudica en les decisions judicials
https://www.ccma.cat/324/lestigma-de-les-persones-amb-trastorn-mental-influeix-en-les-decisions-judicials/noticia/3356729/?ext=MASTODON_ONLINE -
█ Superar la psicosi: identifiquen els mecanismes cerebrals que ho fan possible ▓▒░ Investigadors de la UPF identifiquen els mecanismes cerebrals que permeten que aquesta síndrome mental remeti
https://www.ccma.cat/324/superar-la-psicosi-identifiquen-els-mecanismes-cerebrals-que-ho-fan-possible/noticia/3347321/?ext=MASTODON_ONLINE#324cat #salut #investigadorscatalans #recercacientifica #biomedicina #salutmental
-
Set minuts eterns.
Set minuts eterns.
Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.
El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».
El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.
Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.
Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.
En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».
Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.
De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.
Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.
Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.
Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.
Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.
Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.
No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.
#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns
-
Set minuts eterns.
Set minuts eterns.
Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.
El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».
El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.
Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.
Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.
En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».
Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.
De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.
Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.
Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.
Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.
Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.
Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.
No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.
#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns
-
Set minuts eterns.
Set minuts eterns.
Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.
El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».
El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.
Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.
Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.
En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».
Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.
De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.
Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.
Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.
Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.
Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.
Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.
No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.
#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns
-
Set minuts eterns.
Set minuts eterns.
Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.
El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».
El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.
Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.
Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.
En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».
Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.
De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.
Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.
Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.
Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.
Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.
Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.
No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.
#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns
-
Set minuts eterns.
Set minuts eterns.
Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.
El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».
El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.
Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.
Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.
En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».
Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.
De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.
Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.
Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.
Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.
Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.
Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.
No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.
#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns
-
El #mazón polític està acabat.
Per les #persones, pel seu, i nostre!, #poble, per la seva #SalutMental, li demanaria que salvés al Mazón persona i que, amb #humiltat, i sense politiqueta faci el que ha de fer un #president, liderar.
En cas de no fer-ho, la persona també estarà acabada.
#dana -
Presentació 'Más allá del burnout'
Ateneu La Base, dijous, 3 d’octubre, a les 19:00 CEST
https://bcn.convoca.la/event/presentacio-mas-alla-del-burnout