#respirar — Public Fediverse posts

♥₊˚ˑ༄ؘ ˚₊♥₊˚ˑ༄ؘ ˚₊♥₊˚ˑ༄ؘ ˚₊♥₊˚ˑ༄ؘ ˚₊

Te sigo respirando.

♥₊˚ˑ༄ؘ ˚₊♥₊˚ˑ༄ؘ ˚₊♥₊˚ˑ༄ؘ ˚₊♥₊˚ˑ༄ؘ ˚₊

#sentimientos #presencia #vidareal #memoria #alma #ausencia #respirar #sinceridad

RE: https://tkz.one/@raulpallol/116332170650750799

🌒Buenas noches, criaturas valientes.

Hoy no ha sido perfecto… pero tampoco hacía falta.
Has llegado hasta aquí, con lo tuyo a cuestas, con tus dudas, tus pequeñas batallas y ese cansancio que no siempre se ve. Y aun así, aquí estás.

Mañana será otra historia, sí… pero ahora toca algo mucho más importante: apagar el ruido, soltar lo que no depende de ti y darte un respiro de verdad.
Que no todo en esta vida es resistir; a veces, también es parar sin sentirte culpable.

Así que descansa como quien se lo ha ganado, aunque nadie te haya aplaudido hoy.
Que a veces sobrevivir al día ya es bastante épica.

Duerme bien… y no te olvides de ti.

๑۞๑,¸¸,ø¤º°`°๑۩๑ ,¸¸,ø¤º°`°๑۞๑

#buenasnoches #criaturasvalientes #descanso #vidareal #reflexiones #diarioemocional #noche #respirar #soltar #mananaseraotrodia

RE: https://tkz.one/@raulpallol/116332170650750799

🌒Buenas noches, criaturas valientes.

Hoy no ha sido perfecto… pero tampoco hacía falta.
Has llegado hasta aquí, con lo tuyo a cuestas, con tus dudas, tus pequeñas batallas y ese cansancio que no siempre se ve. Y aun así, aquí estás.

Mañana será otra historia, sí… pero ahora toca algo mucho más importante: apagar el ruido, soltar lo que no depende de ti y darte un respiro de verdad.
Que no todo en esta vida es resistir; a veces, también es parar sin sentirte culpable.

Así que descansa como quien se lo ha ganado, aunque nadie te haya aplaudido hoy.
Que a veces sobrevivir al día ya es bastante épica.

Duerme bien… y no te olvides de ti.

๑۞๑,¸¸,ø¤º°`°๑۩๑ ,¸¸,ø¤º°`°๑۞๑

#buenasnoches #criaturasvalientes #descanso #vidareal #reflexiones #diarioemocional #noche #respirar #soltar #mananaseraotrodia

RE: https://tkz.one/@raulpallol/116332170650750799

🌒Buenas noches, criaturas valientes.

Hoy no ha sido perfecto… pero tampoco hacía falta.
Has llegado hasta aquí, con lo tuyo a cuestas, con tus dudas, tus pequeñas batallas y ese cansancio que no siempre se ve. Y aun así, aquí estás.

Mañana será otra historia, sí… pero ahora toca algo mucho más importante: apagar el ruido, soltar lo que no depende de ti y darte un respiro de verdad.
Que no todo en esta vida es resistir; a veces, también es parar sin sentirte culpable.

Así que descansa como quien se lo ha ganado, aunque nadie te haya aplaudido hoy.
Que a veces sobrevivir al día ya es bastante épica.

Duerme bien… y no te olvides de ti.

๑۞๑,¸¸,ø¤º°`°๑۩๑ ,¸¸,ø¤º°`°๑۞๑

#buenasnoches #criaturasvalientes #descanso #vidareal #reflexiones #diarioemocional #noche #respirar #soltar #mananaseraotrodia

🌒Buenas noches, criaturas valientes… 🌙

Ahí está la luna rosa, colgada en el cielo como si supiera algo que nosotros no.
Brilla tranquila, sin prisa, como diciendo: “baja un poco el ritmo, que no pasa nada por parar”.

Hoy el día ya está hecho.
Con lo bueno, con lo regular y con ese caos pequeño que siempre se nos cuela sin avisar.

Mañana, para muchos, empieza ese respiro raro de Semana Santa,
ese paréntesis donde el tiempo parece ir más despacio
y la vida, por un momento, deja de apretar tanto.

Así que esta noche suelta.
No le des más vueltas a lo que no puedes cambiar ahora.
Déjalo en pausa, aunque sea por unas horas.

Cierra los ojos sin pelearte con el día,
que bastante has hecho ya.

Y quién sabe…
tal vez esta luna rosa haga de las suyas
y alguno de esos sueños que guardas en silencio
encuentre la forma de cumplirse.

Descansa.
De verdad.

🌒🌒🌒🌒

#buenasnoches #criaturasvalientes #lunarosa #abril #semanasanta #descanso #calma #noche #sueños #respirar

:gaming_pacman10: Hay días que empiezan torcidos desde dentro.

Te levantas, todo está “bien” en teoría…
pero algo pesa.
Como si llevaras una mochila que no recuerdas haber llenado
y aun así tira de ti hacia abajo.

Y te dan ganas de llorar.
Sin motivo claro.
Sin drama concreto.
Solo esa sensación rara de que el mundo aprieta un poco más de lo que puedes sostener hoy.

Y claro, te preguntas:
“¿pero qué me pasa si no ha pasado nada?”

Pues pasa.
Porque no todo lo que duele tiene nombre.
Ni todo lo que cansa se ve.

A veces es el cansancio acumulado,
las cosas que te callas,
las que dejas para luego,
las que finges que no importan…
hasta que un día, sin aviso,
te pasan factura.

Y no, no estás roto.
Ni débil.
Ni exagerando.

Estás sintiendo.
Y a veces sentir pesa.

Así que hoy no te exijas estar bien.
Hoy con estar, ya vale.
Con respirar un poco más lento,
con dejar que ese nudo salga si tiene que salir.

Porque hay días que no se arreglan…
se atraviesan.

Y también pasan.
Aunque ahora no lo parezca.

❀ ─────── ❀

#diasraros #emociones #saludmental #ansiedadcotidiana #sentir #reflexiones #vida #cansancioemocional #noestassolo #respirar #procesos #humanidad

🌒Buenas noches, criaturas valientes.

La noche ya ha extendido su manto sobre las calles y las casas empiezan a quedarse en silencio.
Es esa hora en la que el mundo baja el volumen y cada uno se queda a solas con sus pensamientos.

Si hoy ha sido un día pesado, déjalo aquí, en la mesilla, como quien se quita un abrigo mojado.
Mañana será otro capítulo y, quién sabe, quizá un poco más amable.

Cerrad los ojos sin miedo.
La oscuridad no siempre es amenaza; a veces es simplemente un lugar donde el alma descansa y recompone sus pedazos.

Dormid.
Respirad hondo.
Y recordad algo sencillo: sobrevivir a un día más también es una forma de valentía.

Que tengáis sueños tranquilos esta noche.

🌒🌒🌒🌒

#buenasnoches #criaturasvalientes #descanso #noche #calma #sueños #quietud #finaldeldia #respirar #mañanaseráotrodía

Hola Titánicos, cada 17 de febrero se celebra el día mundial de la Motricidad orofacial, el área encargada del funcionamiento del sistema estomatognático, encargado de masticar, deglutir, hablar, respirar, sonreír…

https://somosdisca.es/dia-mundial-de-la-motricidad-orofacial-2026/

#diamundialdelamotricidadorofacial
#motricidad
#motricidadorofacial #orofacial #masticar #hablar #respirar #sonreir #deglutir #motricidad #respirar #salud #enfermedad #visibilidad #visibilizandoladiscapacidad #visibilizandolaenfermedad #cuidados #cuidador #dependencia #dependiente #prevencion #logopeda #titan #titanicos #disca #discapacidad #disability #disabilities #discapacidad #somosdisca #gentetitanica #somosgentetitanica

Hola Titánicos, cada 17 de febrero se celebra el día mundial de la Motricidad orofacial, el área encargada del funcionamiento del sistema estomatognático, encargado de masticar, deglutir, hablar, respirar, sonreír…

https://somosdisca.es/dia-mundial-de-la-motricidad-orofacial-2026/

#diamundialdelamotricidadorofacial
#motricidad
#motricidadorofacial #orofacial #masticar #hablar #respirar #sonreir #deglutir #motricidad #respirar #salud #enfermedad #visibilidad #visibilizandoladiscapacidad #visibilizandolaenfermedad #cuidados #cuidador #dependencia #dependiente #prevencion #logopeda #titan #titanicos #disca #discapacidad #disability #disabilities #discapacidad #somosdisca #gentetitanica #somosgentetitanica

Hola Titánicos, cada 17 de febrero se celebra el día mundial de la Motricidad orofacial, el área encargada del funcionamiento del sistema estomatognático, encargado de masticar, deglutir, hablar, respirar, sonreír…

https://somosdisca.es/dia-mundial-de-la-motricidad-orofacial-2026/

#diamundialdelamotricidadorofacial
#motricidad
#motricidadorofacial #orofacial #masticar #hablar #respirar #sonreir #deglutir #motricidad #respirar #salud #enfermedad #visibilidad #visibilizandoladiscapacidad #visibilizandolaenfermedad #cuidados #cuidador #dependencia #dependiente #prevencion #logopeda #titan #titanicos #disca #discapacidad #disability #disabilities #discapacidad #somosdisca #gentetitanica #somosgentetitanica

Hola Titánicos, cada 17 de febrero se celebra el día mundial de la Motricidad orofacial, el área encargada del funcionamiento del sistema estomatognático, encargado de masticar, deglutir, hablar, respirar, sonreír…

https://somosdisca.es/dia-mundial-de-la-motricidad-orofacial-2026/

#diamundialdelamotricidadorofacial
#motricidad
#motricidadorofacial #orofacial #masticar #hablar #respirar #sonreir #deglutir #motricidad #respirar #salud #enfermedad #visibilidad #visibilizandoladiscapacidad #visibilizandolaenfermedad #cuidados #cuidador #dependencia #dependiente #prevencion #logopeda #titan #titanicos #disca #discapacidad #disability #disabilities #discapacidad #somosdisca #gentetitanica #somosgentetitanica

https://www.europesays.com/es/373497/ Mutiko Kristal, el artista que hace respirar los muros #arte #ArteYDiseño #artista #Arts #ArtsAndDesign #Design #Diseño #Entertainment #Entretenimiento #ES #España #kristal #Muros #mutiko #respirar #Spain

:heartsaesthetic3: Escribir, compartir, inquietar, disfrutar.
Sin más explicaciones.
Sin mirar atrás.
Solo aire nuevo.
:heartsaesthetic00: :blackspipixelheart: :heartsaesthetic6:

#respirar #escribir #disfrutar #sinmiedo #sinceridad #vidareal #pazmental #directo

:heartsaesthetic3: Escribir, compartir, inquietar, disfrutar.
Sin más explicaciones.
Sin mirar atrás.
Solo aire nuevo.
:heartsaesthetic00: :blackspipixelheart: :heartsaesthetic6:

#respirar #escribir #disfrutar #sinmiedo #sinceridad #vidareal #pazmental #directo

:heartsaesthetic3: Escribir, compartir, inquietar, disfrutar.
Sin más explicaciones.
Sin mirar atrás.
Solo aire nuevo.
:heartsaesthetic00: :blackspipixelheart: :heartsaesthetic6:

#respirar #escribir #disfrutar #sinmiedo #sinceridad #vidareal #pazmental #directo

:heartsaesthetic3: Escribir, compartir, inquietar, disfrutar.
Sin más explicaciones.
Sin mirar atrás.
Solo aire nuevo.
:heartsaesthetic00: :blackspipixelheart: :heartsaesthetic6:

#respirar #escribir #disfrutar #sinmiedo #sinceridad #vidareal #pazmental #directo

Buenos días ☀️
Hoy es miércoles.
No promete milagros, pero aguanta la puerta abierta.
Con eso, a veces, basta.

Que el día no te empuje: camínalo.
Que no te exija brillo: con estar, vale.
—✦—✦—✦—

#buenosdias #miercoles #cotidiano #respirar #seguimos

La alarma sonó a la hora justa.
La apagó y se quedó mirando el techo.
Pensó en mañana, en después, en cuando tenga ganas.
El café se enfrió sin ser probado.

Abrió el correo. Cerró el correo.
Volvió a la cama por un minuto que duró demasiado.

Al levantarse, ya era tarde para evitarlo.
Empezó igual: con miedo y sueño.
No era magia.
Era eso que siempre esquivó, respirando, por fin.
☾☀︎☽☀︎☾

#rutina #vida #miedos #desgana #procrastinacion #introspeccion #realidad #cotidianidad #aceptacion #respirar #humanidad #momentopresente

https://www.europesays.com/es/221767/ «Si lo llego a tener en cuenta, no habría podido respirar» #acudir #cuenta #Entertainment #Entretenimiento #ES #España #llego #momento #pedro #peor #piqueras #podido #psicológica #respirar #revela #Spain #television #tener #terapia

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Hola Titánicos, cada 17 de febrero se celebra el día mundial de la Motricidad orofacial, el área encargada del funcionamiento del sistema estomatognático, encargado de masticar, deglutir, hablar, respirar, sonreír… .

https://somosdisca.es/dia-mundial-de-la-motricidad-orofacial-2025/

#diamundialdelamotricidadorofacial
#motricidad
#motricidadorofacial #orofacial #masticar #hablar #respirar #sonreir #deglutir #respirar #salud #enfermedad #visibilidad #cuidados #prevencion #logopeda #titan #titanicos #disca #discapacidad #disability #disabilities #discapacidad #somosdisca #gentetitanica

Hola Titánicos, cada 17 de febrero se celebra el día mundial de la Motricidad orofacial, el área encargada del funcionamiento del sistema estomatognático, encargado de masticar, deglutir, hablar, respirar, sonreír… .

https://somosdisca.es/dia-mundial-de-la-motricidad-orofacial-2025/

#diamundialdelamotricidadorofacial
#motricidad
#motricidadorofacial #orofacial #masticar #hablar #respirar #sonreir #deglutir #respirar #salud #enfermedad #visibilidad #cuidados #prevencion #logopeda #titan #titanicos #disca #discapacidad #disability #disabilities #discapacidad #somosdisca #gentetitanica

Hola Titánicos, cada 17 de febrero se celebra el día mundial de la Motricidad orofacial, el área encargada del funcionamiento del sistema estomatognático, encargado de masticar, deglutir, hablar, respirar, sonreír… .

https://somosdisca.es/dia-mundial-de-la-motricidad-orofacial-2025/

#diamundialdelamotricidadorofacial
#motricidad
#motricidadorofacial #orofacial #masticar #hablar #respirar #sonreir #deglutir #respirar #salud #enfermedad #visibilidad #cuidados #prevencion #logopeda #titan #titanicos #disca #discapacidad #disability #disabilities #discapacidad #somosdisca #gentetitanica

Hola Titánicos, cada 17 de febrero se celebra el día mundial de la Motricidad orofacial, el área encargada del funcionamiento del sistema estomatognático, encargado de masticar, deglutir, hablar, respirar, sonreír… .

https://somosdisca.es/dia-mundial-de-la-motricidad-orofacial-2025/

#diamundialdelamotricidadorofacial
#motricidad
#motricidadorofacial #orofacial #masticar #hablar #respirar #sonreir #deglutir #respirar #salud #enfermedad #visibilidad #cuidados #prevencion #logopeda #titan #titanicos #disca #discapacidad #disability #disabilities #discapacidad #somosdisca #gentetitanica

Recomano escoltar aquest programa: "ofici d'educar; la pol·lució afecta a les criatures abans i després de néixer".
https://www.3cat.cat/3cat/la-pollucio-afecta-les-criatures-abans-i-despres-de-neixer/audio/1227405/
Per repensar com ens movem. #contaminació #contaminacióAtmosfèrica #salut #respirar #fum #LaMarató #LaMarató2024 #LaMarató3Cat

Significado del orificio de los tapones de los bolígrafos

#boligrafos #taponesdeboligrafo #tapones #respirar #axfisia #Emergencias #JMS

Para saber mas aquí 👇👇
https://descubre-curiosidades.blogspot.com/2024/09/tapon-boligrafos.html

Oeiras, Lisboa, Portugal
---
RT @carlacastelo
Postal do coletivo @lisboapossivel que me foi entregue dentro de um envelope no dia 22, para abrir no 25 de abril, e que faz sentido todos os dias! Em Lisboa, em #Oeiras e em qualquer lugar: #caminhar #brincar #pedalar #respirar ❤️😊
https://twitter.com/carlacastelo/status/1652957677536919552