#sobreviure — Public Fediverse posts

El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)

El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)

No vaig arribar a la consulta de psiquiatria. Vaig arrossegar-m’hi com qui surt d’un cotxe bolcat en un accident, sacsejat, amb el cap ple de boira i un feix de papers entre les mans. No eren informes mèdics ni receptes. Era una confessió. Sis pàgines plenes de paraules que m’havia passat hores escrivint, com si m’hi anés la vida. Potser, en part, m’hi anava. Cada frase era una ferida oberta, una petjada d’una vida viscuda en silenci, amb culpa, amb aquella sensació de ser una anomalia que ningú no vol entendre.

No era el primer crit d’ajuda que feia. Ja ho havia intentat un cop, anys enrere, i la resposta havia estat el silenci, el rebuig, la indiferència disfressada de professionalitat. Aquesta vegada, el temor de tornar a xocar contra aquella paret em tenia esgotat. Aquell text que portava entre mans era el meu salvavides, un intent desesperat per fer-me entendre abans que la vergonya em fes callar.

I, contra tot pronòstic, em van escoltar. No van trigar ni un minut a veure-hi el que jo feia anys que intentava explicar. No van dubtar. Van obrir totes les portes: psiquiatria, psicologia, infermeria, treballador social… Tot de cop. Una allau d’atenció, de recursos, d’interès real. I allò, tan necessari, em va deixar descol·locat. Em sentia validat, finalment vist. Però també aclaparat, com si de sobte tots els focus del món apuntessin cap a mi. Jo, que havia viscut entre ombres, ara em trobava nu davant la llum.

Des d’aquell dia, han passat unes quantes visites. M’han receptat antidepressius, i sí, alguna cosa ha canviat. No sóc feliç, encara. Però tampoc estic tan enfonsat. El terra ja no sembla tan lluny, i alguns dies fins i tot em veig capaç d’aixecar el cap. No és suficient, ni de bon tros, però és alguna cosa. Un punt d’inflexió.

El diagnòstic oficial ha arribat ara: Trastorn de l’Espectre Autista de tipus 1, el que abans en deien Asperger. I també TDAH inatent. Dues etiquetes que no canvien res i que, alhora, ho canvien tot. No em fan diferent. Ja ho era. No em solucionen la vida. Però em donen alguna cosa que feia molt de temps que no tenia: validació. No són paranoies. No són manies. No és que jo sigui fluix o mandrós o incapaç. És que el meu cervell està cablejat diferent.

Hi ha diferències que no es veuen, però que em pesen com pedres. Em costa reconèixer cares, i encara més, recordar noms. No recordo els noms dels companys d’escola. A vegades, ni tan sols puc posar nom als records. Visc en el meu món, un espai que he construït a base de rutines, interessos intensos i una necessitat vital de coherència. I malgrat tot, sovint no me’n surto. Perquè aquest món també és fràgil, i quan s’esquerda, no tinc eines per reparar-lo ràpid.

Una de les coses que més m’ha costat d’acceptar és aquesta mena de paràlisi que s’apodera de mi. Vull fer coses. Ho intento. Però em quedo atrapat. No puc començar. O no puc aturar-me. A vegades començo a escriure i passo hores sense poder deixar-ho, tot i que el meu estómac cridi per menjar o les meves cames demanin moure’m. Altres vegades, és el contrari. Em quedo bloquejat, fent scroll a xarxes socials, mirant vídeos absurds, sense ni tan sols gaudir-ho, simplement incapaç de canviar el que estic fent.

Aquesta dificultat per gestionar l’inici o el final de les tasques no és mandra. És com si alguna cosa interna es resistís. Hi ha dies en què estic mitja hora plantat davant una tasca trivial i no puc. Altres en què el meu cos funciona sol i em meravello del que puc arribar a fer. Però no ho decideixo jo. No sóc al volant. I a vegades, mirar-ho des de fora fa mal.

També hi ha altres aspectes que no són tan visibles, però que em condicionen igual. El cansament que m’acompanya encara que no faci res, les nits en blanc i els matins amb el cap espès, la gana que desapareix durant dies i després torna sense avís, la necessitat de seguir rutines rígides com si cada gest tingués un ordre sagrat. El soroll, la llum, els canvis sobtats, tot em pot desbordar. A vegades, em costa fins i tot sortir de casa per fer una gestió senzilla. Altres vegades, puc passar hores immers en una sola activitat, sense adonar-me del temps ni de la fam. No és només una qüestió de força de voluntat o de ganes, és com si el meu cervell tingués el fre posat o, de cop, s’embalés. Tot això no es veu, però hi és. I suma. I pesa.

El diagnòstic m’ha ajudat a mirar enrere i entendre. Entendre per què la interacció social sempre m’ha desgastat tant. Per què els sorolls forts em posen tan nerviós. Per què tenir una rutina em calma i perdre-la em desestabilitza. Per què no aguanto massa estona a segons quins llocs, per què de petit sortia del cinema amb mal de cap o per què em molestava tant que em canviessin els plans a últim moment. Ja ho sabia, d’alguna manera. Però posar-li nom és com trobar una fitxa que faltava al puzle.

També m’ha ajudat a obrir-me. A parlar de mi. De com em sento. De com veig el món. I de com el món em veu a mi. He començat a entendre que no és debilitat parlar del que ens passa. Que no és victimisme reconèixer les dificultats. Que no és voler cridar l’atenció quan demanes ajuda. Que, de fet, aquest silenci que he mantingut durant anys és part del problema.

I ara, que començo a posar paraules al que sento, em sento una mica més lliure. Perquè puc deixar d’amagar-me. Puc deixar de justificar cada mancança, cada error, cada oblit, cada petit desastre quotidià. I començo a veure’m amb uns altres ulls. No com algú trencat, sinó com algú que ha estat sobrevivint amb les eines que tenia, fent malabars en un món que no està dissenyat per a cervells com el meu.

Encara queda molt per fer. No tinc solucions màgiques. El diagnòstic no arregla la meva vida. No fa desaparèixer l’angoixa, la inèrcia ni el cansament. Encara no ho tinc tot prescrit: estan avaluant quina medicació pot ajudar-me amb el TDAH. Però em fa sentir menys sol. Més real. Més humà. I, sobretot, em dóna esperança. Perquè si amb tan poc ja noto una millora, saber que encara pot arribar més em dóna força per continuar.

I potser, amb el temps, també podrà ser una eina per construir un futur. Un de veritat. Un on pugui viure, no només sobreviure.

#ADHD #Asperger #Autism #Autisme #Diagnòstic #Executivedysfunction #Fatigaemocional #Mentalhealth #Neurodivergència #Neurodivergent #Noesticalvolant #Paràlisi #Rutines #SalutMental #Sobreviure #TDAH #TEA #Trastornautista #Validació #ViureambTEA

El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)

El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)

No vaig arribar a la consulta de psiquiatria. Vaig arrossegar-m’hi com qui surt d’un cotxe bolcat en un accident, sacsejat, amb el cap ple de boira i un feix de papers entre les mans. No eren informes mèdics ni receptes. Era una confessió. Sis pàgines plenes de paraules que m’havia passat hores escrivint, com si m’hi anés la vida. Potser, en part, m’hi anava. Cada frase era una ferida oberta, una petjada d’una vida viscuda en silenci, amb culpa, amb aquella sensació de ser una anomalia que ningú no vol entendre.

No era el primer crit d’ajuda que feia. Ja ho havia intentat un cop, anys enrere, i la resposta havia estat el silenci, el rebuig, la indiferència disfressada de professionalitat. Aquesta vegada, el temor de tornar a xocar contra aquella paret em tenia esgotat. Aquell text que portava entre mans era el meu salvavides, un intent desesperat per fer-me entendre abans que la vergonya em fes callar.

I, contra tot pronòstic, em van escoltar. No van trigar ni un minut a veure-hi el que jo feia anys que intentava explicar. No van dubtar. Van obrir totes les portes: psiquiatria, psicologia, infermeria, treballador social… Tot de cop. Una allau d’atenció, de recursos, d’interès real. I allò, tan necessari, em va deixar descol·locat. Em sentia validat, finalment vist. Però també aclaparat, com si de sobte tots els focus del món apuntessin cap a mi. Jo, que havia viscut entre ombres, ara em trobava nu davant la llum.

Des d’aquell dia, han passat unes quantes visites. M’han receptat antidepressius, i sí, alguna cosa ha canviat. No sóc feliç, encara. Però tampoc estic tan enfonsat. El terra ja no sembla tan lluny, i alguns dies fins i tot em veig capaç d’aixecar el cap. No és suficient, ni de bon tros, però és alguna cosa. Un punt d’inflexió.

El diagnòstic oficial ha arribat ara: Trastorn de l’Espectre Autista de tipus 1, el que abans en deien Asperger. I també TDAH inatent. Dues etiquetes que no canvien res i que, alhora, ho canvien tot. No em fan diferent. Ja ho era. No em solucionen la vida. Però em donen alguna cosa que feia molt de temps que no tenia: validació. No són paranoies. No són manies. No és que jo sigui fluix o mandrós o incapaç. És que el meu cervell està cablejat diferent.

Hi ha diferències que no es veuen, però que em pesen com pedres. Em costa reconèixer cares, i encara més, recordar noms. No recordo els noms dels companys d’escola. A vegades, ni tan sols puc posar nom als records. Visc en el meu món, un espai que he construït a base de rutines, interessos intensos i una necessitat vital de coherència. I malgrat tot, sovint no me’n surto. Perquè aquest món també és fràgil, i quan s’esquerda, no tinc eines per reparar-lo ràpid.

Una de les coses que més m’ha costat d’acceptar és aquesta mena de paràlisi que s’apodera de mi. Vull fer coses. Ho intento. Però em quedo atrapat. No puc començar. O no puc aturar-me. A vegades començo a escriure i passo hores sense poder deixar-ho, tot i que el meu estómac cridi per menjar o les meves cames demanin moure’m. Altres vegades, és el contrari. Em quedo bloquejat, fent scroll a xarxes socials, mirant vídeos absurds, sense ni tan sols gaudir-ho, simplement incapaç de canviar el que estic fent.

Aquesta dificultat per gestionar l’inici o el final de les tasques no és mandra. És com si alguna cosa interna es resistís. Hi ha dies en què estic mitja hora plantat davant una tasca trivial i no puc. Altres en què el meu cos funciona sol i em meravello del que puc arribar a fer. Però no ho decideixo jo. No sóc al volant. I a vegades, mirar-ho des de fora fa mal.

També hi ha altres aspectes que no són tan visibles, però que em condicionen igual. El cansament que m’acompanya encara que no faci res, les nits en blanc i els matins amb el cap espès, la gana que desapareix durant dies i després torna sense avís, la necessitat de seguir rutines rígides com si cada gest tingués un ordre sagrat. El soroll, la llum, els canvis sobtats, tot em pot desbordar. A vegades, em costa fins i tot sortir de casa per fer una gestió senzilla. Altres vegades, puc passar hores immers en una sola activitat, sense adonar-me del temps ni de la fam. No és només una qüestió de força de voluntat o de ganes, és com si el meu cervell tingués el fre posat o, de cop, s’embalés. Tot això no es veu, però hi és. I suma. I pesa.

El diagnòstic m’ha ajudat a mirar enrere i entendre. Entendre per què la interacció social sempre m’ha desgastat tant. Per què els sorolls forts em posen tan nerviós. Per què tenir una rutina em calma i perdre-la em desestabilitza. Per què no aguanto massa estona a segons quins llocs, per què de petit sortia del cinema amb mal de cap o per què em molestava tant que em canviessin els plans a últim moment. Ja ho sabia, d’alguna manera. Però posar-li nom és com trobar una fitxa que faltava al puzle.

També m’ha ajudat a obrir-me. A parlar de mi. De com em sento. De com veig el món. I de com el món em veu a mi. He començat a entendre que no és debilitat parlar del que ens passa. Que no és victimisme reconèixer les dificultats. Que no és voler cridar l’atenció quan demanes ajuda. Que, de fet, aquest silenci que he mantingut durant anys és part del problema.

I ara, que començo a posar paraules al que sento, em sento una mica més lliure. Perquè puc deixar d’amagar-me. Puc deixar de justificar cada mancança, cada error, cada oblit, cada petit desastre quotidià. I començo a veure’m amb uns altres ulls. No com algú trencat, sinó com algú que ha estat sobrevivint amb les eines que tenia, fent malabars en un món que no està dissenyat per a cervells com el meu.

Encara queda molt per fer. No tinc solucions màgiques. El diagnòstic no arregla la meva vida. No fa desaparèixer l’angoixa, la inèrcia ni el cansament. Encara no ho tinc tot prescrit: estan avaluant quina medicació pot ajudar-me amb el TDAH. Però em fa sentir menys sol. Més real. Més humà. I, sobretot, em dóna esperança. Perquè si amb tan poc ja noto una millora, saber que encara pot arribar més em dóna força per continuar.

I potser, amb el temps, també podrà ser una eina per construir un futur. Un de veritat. Un on pugui viure, no només sobreviure.

#ADHD #Asperger #Autism #Autisme #Diagnòstic #Executivedysfunction #Fatigaemocional #Mentalhealth #Neurodivergència #Neurodivergent #Noesticalvolant #Paràlisi #Rutines #SalutMental #Sobreviure #TDAH #TEA #Trastornautista #Validació #ViureambTEA

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns