#ansietat — Public Fediverse posts

La meva #terapeuta m’ha fet un #audio de 20 minuts. El #tancament l’ha fet ella sola? Només he escoltat els primers 4 minuts i després #angoixa #ansietat😣😱😣😱😣

La meva #terapeuta m’ha fet un #audio de 20 minuts. El #tancament l’ha fet ella sola? Només he escoltat els primers 4 minuts i després #angoixa #ansietat😣😱😣😱😣

Temps de collir berbena, l'herba sagrada (que NO és el mateix que la maria lluïsa -Aloisya citriodora-)

Per aprofitar les seves virtuts és important saber que diversos dels seus compostos clau pateixen degradació o pèrdues significatives durant el procés d'assecat, especialment si s'aplica calor o llum solar directa. El mètode i la temperatura d'assecat influeixen directament en la qualitat de la planta seca.
Els compostos més afectats i sensibles a l'assecat són:

🌿Els olis essencials i terpens
La verbena conté una petitíssima fracció d'olis essencials molt volàtils (com el neral o geranial) i altament termosensibles. Si l'assecat es fa a temperatures superiors als 30 °C o 40 °C, aquests olis s'evaporen o es degraden ràpidament. Per conservar-los, l'assecat s'ha de fer a la foscor i a temperatures molt baixes (màxim 30 °C).

🌿El verbascòsid
És un dels feniletanoides glicòsids més importants de la planta pel seu gran poder antioxidant i regulador de la inflamació. És altament sensible a la llum solar directa i a la hidròlisi provocada per la calor combinada amb la humitat residual durant l'assecat lent. La radiació solar pot descompondre completament aquest compost en poques hores. A més, si el procés d'assecat és massa lent en un ambient humit, els enzims de la mateixa planta (oxidases) s'activen i el destrueixen.

🌿La verbenalina i glucòsids iridoides
Són els compostos responsables dels efectes calmants sobre el sistema nerviós.
Els glucòsids tenen un enllaç amb una molècula de glucosa que els fa estables en la planta viva.Ara, quan la planta es talla i es comença a assecar, si la temperatura puja massa o si el procés manté la planta humida durant massa temps, els enzims beta-glucosidases propis de la planta s'activen. Aquests enzims trenquen l'enllaç de glucosa, alliberant l'aglicona, la qual és altament inestable i es degrada ràpidament, perdent bona part de la seva activitat medicinal.

Per evitar la degradació d'aquests principis actius i conservar les seves virtuts, la millor forma és fer-ne tintura tot just acabada de collir.

https://jardidelesbruixes.cat/berbena/

#verbenaofficinalis #herbesdecatalunya #plantesmedicinals #PlantasMedicinales #plantasmedicinais #herbesremeieres #fitoterapia #ansietat #farmacognosia #ansiedad #remeisnaturals

Temps de collir berbena, l'herba sagrada (que NO és el mateix que la maria lluïsa -Aloisya citriodora-)

Per aprofitar les seves virtuts és important saber que diversos dels seus compostos clau pateixen degradació o pèrdues significatives durant el procés d'assecat, especialment si s'aplica calor o llum solar directa. El mètode i la temperatura d'assecat influeixen directament en la qualitat de la planta seca.
Els compostos més afectats i sensibles a l'assecat són:

🌿Els olis essencials i terpens
La verbena conté una petitíssima fracció d'olis essencials molt volàtils (com el neral o geranial) i altament termosensibles. Si l'assecat es fa a temperatures superiors als 30 °C o 40 °C, aquests olis s'evaporen o es degraden ràpidament. Per conservar-los, l'assecat s'ha de fer a la foscor i a temperatures molt baixes (màxim 30 °C).

🌿El verbascòsid
És un dels feniletanoides glicòsids més importants de la planta pel seu gran poder antioxidant i regulador de la inflamació. És altament sensible a la llum solar directa i a la hidròlisi provocada per la calor combinada amb la humitat residual durant l'assecat lent. La radiació solar pot descompondre completament aquest compost en poques hores. A més, si el procés d'assecat és massa lent en un ambient humit, els enzims de la mateixa planta (oxidases) s'activen i el destrueixen.

🌿La verbenalina i glucòsids iridoides
Són els compostos responsables dels efectes calmants sobre el sistema nerviós.
Els glucòsids tenen un enllaç amb una molècula de glucosa que els fa estables en la planta viva.Ara, quan la planta es talla i es comença a assecar, si la temperatura puja massa o si el procés manté la planta humida durant massa temps, els enzims beta-glucosidases propis de la planta s'activen. Aquests enzims trenquen l'enllaç de glucosa, alliberant l'aglicona, la qual és altament inestable i es degrada ràpidament, perdent bona part de la seva activitat medicinal.

Per evitar la degradació d'aquests principis actius i conservar les seves virtuts, la millor forma és fer-ne tintura tot just acabada de collir.

https://jardidelesbruixes.cat/berbena/

#verbenaofficinalis #herbesdecatalunya #plantesmedicinals #PlantasMedicinales #plantasmedicinais #herbesremeieres #fitoterapia #ansietat #farmacognosia #ansiedad #remeisnaturals

Pels #cristians, la divina providència els lliura de l'#ansietat pel #futur, de la mateixa manera que la confessió els lliura de la #culpa del #passat

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

Set minuts eterns.

Set minuts eterns.

Avui ha estat un dia fluix. No estic fi. No és que hagi passat res dolent (ni res bo), però la meva ment sembla una habitació amb les persianes abaixades: ni entra llum, ni en surt. Pujo a l’ordinador com cada tarda a aquesta hora, amb la precisió d’un ritual. La pantalla s’encén, i per un moment, em sento en territori conegut. Aquí, entre finestres de Discord, l’últim projecte inacabat del meu servidor domèstic, xarxes socials i qualsevol cosa que em serveixi per no pensar massa, controlo el que puc. O almenys, faig veure que controlo.

El primer senyal és una pressió al pit. Subtil, com si algú m’hagués posat una mà invisible sobre l’estèrnum. «Oh, no. Altra vegada», penso, i intento ignorar-ho. Però el cor comença a córrer, com un cavall espantat que fuig cap a un lloc que ni ell mateix coneix. La respiració s’entrebanca. Inspiro… 1, 2, 3… Recordo la tècnica dels 10 segons: inspiro, retinc, expiro. Ho he practicat milers de vegades des que era un nen, quan els psicòlegs em deien que «centrarse en respirar ajudava a calmar-se».

El cap s’emboira. La pantalla de l’ordinador es desenfoca, però els ulls continuen fixos en un mem del Discord: el clàssic, “Capità, només és dimecres!”. Intento riure, però el somriure es converteix en una ganyota estranya. No és real, em dic. És l’ansietat. Sé que és ella, però saber-ho no em salva. La pressió al pit augmenta. Sembla que tinc una roca destrossant-me les costelles, i cada intent d’inspirar és una negociació amb el buit.

Els dits se’m pengen sobre el teclat, immòbils. «Hauries de tancar els ulls», em mana una veu interior. Però tancar-los em fa veure coses pitjors: imatges fragmentades de dies passats, converses mai tingudes, futures caigudes. Obre’ls, i el món és un remolí de missatges que no llegeixo. Cago en tot. La sala està en silenci, però dins meu hi ha un terratrèmol. Les cames em tremolen com si el sòl s’hagués convertit en gelatina. «Això no té sentit –penso–, avui no ha sigut un dia dolent». Però l’ansietat no demana permís.

Procuro tornar a la respiració: 10 segons dins… 10 segons fora… Però els números es desfan. El 7 s’enreda amb el 3, el 10 es converteix en 100. El temps s’estira com una goma, i tot al meu voltant es mou a càmera ràpida mentre jo em quedo encallat en un segon etern. La suor freda em regalima per l’esquena. «No et rendeixis –em dic–, només és químic, només és por». Però la por és un animal que s’alimenta de raons.

En algun racó de la meva ment, encara hi ha una part lògica que observa. La part que va aprendre a gestionar-se després de quaranta anys de maleir el propi cervell. «Això és un atac de pànic –m’explica, com un metge distant–. No et matarà. Passarà». Però la resta de mi no escolta. La resta de mi és un nen assegut a la consulta d’un psicòleg, comptant fins a deu mentre li expliquen que «els nens valents no ploren».

Els minuts es dilaten. Cada intent de controlar la respiració és com intentar apagar un incendi amb un got d’aigua. «Què coi l’ha detonat? –em pregunto–. No he begut cafè avui, he dormit… bé, he dormit poc, però…». Les excuses sonen buides. L’ansietat no necessita motius.

De sobte, un soroll em sacseja: el Discord notifica un missatge que no llegeixo. El so em travessa com un punyal. «No pots atendre ara –em dic–, ni tan sols veure qui és». Però la culpa s’afegeix a la barreja: Seria tan fàcil mirar-lo… Però no puc. La mà es nega a moure’s. És com si l’aire s’hagués tornat espès, com melassa.

Passen… no sé quant. Potser segons, potser hores. Tot i que el rellotge s’entesti a dir que han passat només set minuts. El cor comença a desaccelerar-se, com un tren frenant en una estació fantasma. La pressió al pit es redueix a un peso sord, i la ment comença a desembolicar-se. «Ho estàs superant –xiuxiueja la veu lògica–. Ja passa». Però «passar» no és guanyar. És sobreviure.

Quan per fi puc moure els dits, els clavo en el teclat. Escric paraules sense sentit a la finestra del xat: asdf[poiqewrgqwe dasfqewrty. És l’única manera de demostrar-me que encara tinc control sobre alguna cosa. Les lletres es multipliquen, formant un exèrcit de lletres que mai tindran cap mena de sentit. Suposo que és millor així.

Al final, quan l’atac es retira com una ona que torna al mar, em quedo esgotat. Físicament, com si hagués corregut una marató amb les cames lligades. Emocionalment, com si m’haguessin buidat per dins. «La guerra no ha acabat –em recordo–. Només has sobreviscut una altra batalla». Però en el fons, sé que és més que això: és persistir.

Miro el Discord. El galimaties encara hi és, quiet, inalterable. «Una altra vegada ho has aconseguit», li dic en veu baixa, com si els caràcters em poguessin sentir. No sé si parlo de l’atac o de mi mateix mentre esborro el missatge enviat amb l’esperança que ningú l’hagi vist.

Tinc ganes d’anar a fer-me una bola al racó, com sempre desitjo després d’aquests episodis. Però avui no. Avui m’assec aquí, mirant el xat, i penso en aquella regla absurda: «Els nens valents no ploren». I malgrat tot, no ploro. No perquè sigui valent, sinó perquè ni tan sols tinc forces per això. Les llàgrimes són un luxe que el meu cos sembla haver oblidat.

No em sento com si hagués guanyat contra l’ansietat avui. Collons, quina putada tot plegat.

#Angoixa #Ansietat #Anxiety #Crisi #Emocions #Experiencia #Fear #Mentalhealth #Moninterior #Panicap #Panicattack #Pensaments #Por #Realitat #Respirar #SalutMental #Sobreviure #Superacio #Survival #Trastorns

No entraré en detalls del dur que ha estat haver tingut que llençar-me a la piscina sense saber nedar, però mirant-ho ara amb una mica més de perspectiva, hi estic molt agraït. Aquestes dificultats m'han obligat a fer molt treball interior, molta introspecció, per poder-ho afrontar sense trencar-me (#ansietat). I ara sento que tot plegat m'ha fet millorar com a persona.

PD: Diu la saviesa xinesa que «no es bueno sufrir, pero es bueno haber sufrido».

<2/2>

No entraré en detalls del dur que ha estat haver tingut que llençar-me a la piscina sense saber nedar, però mirant-ho ara amb una mica més de perspectiva, hi estic molt agraït. Aquestes dificultats m'han obligat a fer molt treball interior, molta introspecció, per poder-ho afrontar sense trencar-me (#ansietat). I ara sento que tot plegat m'ha fet millorar com a persona.

PD: Diu la saviesa xinesa que «no es bueno sufrir, pero es bueno haber sufrido».

<2/2>