Search
403 results for “recollir”
-
He estat pensant molt en els troncs de Nadal aquests dies.
A Catalunya tenim el mundialment conegut i incomprès Tió, però el tronc de Nadal és un element comú a les cultures europees.Els elements compartits són: un tronc al qual se li fan ofrenes i es crema la nit de Nadal, tenint les seves cendres qualitats apotropàiques (es guardaven tot l'any per curar, protegir, o s'escampaven per les terres de casa per assegurar la fertilitat dels camps).
L'altre dia estava agafant glans i picava amb un pal les branques d'alzina.
Queien les glans a munts sobre el meu cap.
Vaig pensar “és com la cavalcada de reis i els seus caramels”.
I llavors vaig fer la relació colpejar arbre = regals.
Perquè hi ha diversos arbres que es varegen per recollir-ne els fruits.
Després, el tió també es crema i tenim aquest acte d'alliberar la llum del Sol continguda dins la fusta per la màgia de la fotosíntesi.Un ritual de solstici.
Recordar que la llum no ha marxat.
Que la Natura ens assegura la Vida, amb llum i amb fruits.#solsticidhivern #solsticiodeinvierno #wintersolstice
#indoeuropean #quercus #alzina #agla #bellota #acorn #nadal #Natura #tradicionesdeinvierno #tradicionscatalanes #tiodenadal #yulelog #troncodeyule #folklore #etnobotanica -
Avui, a les platges al sud del #Xúquer, hem vist les conseqüències d’aquesta increïble #DANA. Tot estava ple de canyes, arbres, troncs i molta brossa, sobretot plàstics. Ha estat bonic veure com turistes i locals s’organitzen espontàniament per recollir-la, com formiguetes, en diversos punts al llarg de tota la platja.
-
Desapareix una jove de 27 anys a Sant Pere Pescador: Crida d'alerta per trobar Imane Nougaoui https://gironanoticies.com/noticia/248063-desapareix-una-jove-de-27-anys-a-sant-pere-pescador-crida-dalerta-per-trobar-imane-nougaoui.htm
Les autoritats demanen la col·laboració ciutadana per localitzar Imane Nougaoui, desapareguda el 9 de setembre a Sant Pere Pescador, i activem els telèfons d'emergència per recollir informació #SantPerePescador #AltEmpordà
-
Desapareix una jove de 27 anys a Sant Pere Pescador: Crida d'alerta per trobar Imane Nougaoui https://gironanoticies.com/noticia/248063-desapareix-una-jove-de-27-anys-a-sant-pere-pescador-crida-dalerta-per-trobar-imane-nougaoui.htm
Les autoritats demanen la col·laboració ciutadana per localitzar Imane Nougaoui, desapareguda el 9 de setembre a Sant Pere Pescador, i activem els telèfons d'emergència per recollir informació #SantPerePescador #AltEmpordà
-
Desapareix una jove de 27 anys a Sant Pere Pescador: Crida d'alerta per trobar Imane Nougaoui https://gironanoticies.com/noticia/248063-desapareix-una-jove-de-27-anys-a-sant-pere-pescador-crida-dalerta-per-trobar-imane-nougaoui.htm
Les autoritats demanen la col·laboració ciutadana per localitzar Imane Nougaoui, desapareguda el 9 de setembre a Sant Pere Pescador, i activem els telèfons d'emergència per recollir informació #SantPerePescador #AltEmpordà
-
Desapareix una jove de 27 anys a Sant Pere Pescador: Crida d'alerta per trobar Imane Nougaoui https://gironanoticies.com/noticia/248063-desapareix-una-jove-de-27-anys-a-sant-pere-pescador-crida-dalerta-per-trobar-imane-nougaoui.htm
Les autoritats demanen la col·laboració ciutadana per localitzar Imane Nougaoui, desapareguda el 9 de setembre a Sant Pere Pescador, i activem els telèfons d'emergència per recollir informació #SantPerePescador #AltEmpordà
-
Things started to get better. I could run for longer stretches (still walking in between), visualizing the shorter and shorter distance to goal.
14 kilometers to go - I have done that distance many times. 12. 10. Then single-digit distances. Mentally, I was back, and my body had recovered somewhat as well. We ran downhill now, and I remembered @recollir mentioned how the last kilometers would be beautiful. I had that to look forward to.
17/x
-
@Snoweider Thank you Lucy, let me join the bandwagon for #tagafriendtuesday 😀.
Let me start with the one and only Fediverse friend I ever met IRL @albert. Together we hiked up the Dreispitz for a sunrise over Bernese Oberland. He is a versatile species doing a lot of stuff in the #outdoors.
There might be a meet & greet in the future with @recollir from #Sweden who is #trailrunning all over the place like he is possessed. Switzerland might be on the agenda. 🙏
Closer at home we have @rcr who shares lovely pictures from slightly further away from the high mountains, giving a glorious view over them. Active on the #Bike and #running
If you like #HikeAndFly and #Mountaineering, be sure to follow @dbrgn, who surprises every time with stunning pictures from high above.
To finish of, for #Hiking in high temperatures and #Skijoring in the very lows with #Huskies, follow @Paws2Trail.
All highly recommended.
-
@Snoweider Thank you Lucy, let me join the bandwagon for #tagafriendtuesday 😀.
Let me start with the one and only Fediverse friend I ever met IRL @albert. Together we hiked up the Dreispitz for a sunrise over Bernese Oberland. He is a versatile species doing a lot of stuff in the #outdoors.
There might be a meet & greet in the future with @recollir from #Sweden who is #trailrunning all over the place like he is possessed. Switzerland might be on the agenda. 🙏
Closer at home we have @rcr who shares lovely pictures from slightly further away from the high mountains, giving a glorious view over them. Active on the #Bike and #running
If you like #HikeAndFly and #Mountaineering, be sure to follow @dbrgn, who surprises every time with stunning pictures from high above.
To finish of, for #Hiking in high temperatures and #Skijoring in the very lows with #Huskies, follow @Paws2Trail.
All highly recommended.
-
@Snoweider Thank you Lucy, let me join the bandwagon for #tagafriendtuesday 😀.
Let me start with the one and only Fediverse friend I ever met IRL @albert. Together we hiked up the Dreispitz for a sunrise over Bernese Oberland. He is a versatile species doing a lot of stuff in the #outdoors.
There might be a meet & greet in the future with @recollir from #Sweden who is #trailrunning all over the place like he is possessed. Switzerland might be on the agenda. 🙏
Closer at home we have @rcr who shares lovely pictures from slightly further away from the high mountains, giving a glorious view over them. Active on the #Bike and #running
If you like #HikeAndFly and #Mountaineering, be sure to follow @dbrgn, who surprises every time with stunning pictures from high above.
To finish of, for #Hiking in high temperatures and #Skijoring in the very lows with #Huskies, follow @Paws2Trail.
All highly recommended.
-
@Snoweider Thank you Lucy, let me join the bandwagon for #tagafriendtuesday 😀.
Let me start with the one and only Fediverse friend I ever met IRL @albert. Together we hiked up the Dreispitz for a sunrise over Bernese Oberland. He is a versatile species doing a lot of stuff in the #outdoors.
There might be a meet & greet in the future with @recollir from #Sweden who is #trailrunning all over the place like he is possessed. Switzerland might be on the agenda. 🙏
Closer at home we have @rcr who shares lovely pictures from slightly further away from the high mountains, giving a glorious view over them. Active on the #Bike and #running
If you like #HikeAndFly and #Mountaineering, be sure to follow @dbrgn, who surprises every time with stunning pictures from high above.
To finish of, for #Hiking in high temperatures and #Skijoring in the very lows with #Huskies, follow @Paws2Trail.
All highly recommended.
-
@Snoweider Thank you Lucy, let me join the bandwagon for #tagafriendtuesday 😀.
Let me start with the one and only Fediverse friend I ever met IRL @albert. Together we hiked up the Dreispitz for a sunrise over Bernese Oberland. He is a versatile species doing a lot of stuff in the #outdoors.
There might be a meet & greet in the future with @recollir from #Sweden who is #trailrunning all over the place like he is possessed. Switzerland might be on the agenda. 🙏
Closer at home we have @rcr who shares lovely pictures from slightly further away from the high mountains, giving a glorious view over them. Active on the #Bike and #running
If you like #HikeAndFly and #Mountaineering, be sure to follow @dbrgn, who surprises every time with stunning pictures from high above.
To finish of, for #Hiking in high temperatures and #Skijoring in the very lows with #Huskies, follow @Paws2Trail.
All highly recommended.
-
Hi ha algú a Barna que pot utilitzar un Oculus Quest 2 amb una manxa per danys del sol en la pantalla (Petita, però centrica) i que manca el cargador? no ho necessito i tampoc puc vender-ho així. Es dóna gratuït a qui pugui recollir-ho de l'hospitalet (torrassa). Merci! #barcelona #hospitalet #gamer #vr #xr
-
PIC Azadî Plataforma en Can Masdeu
📍 Can Masdeu
📅 diumenge, 14 de maig (12:00)
Esdeveniment de día amb tallers, projeccio de docu, dinar a preu popular,
xerrada/debat i musica en viu, per recollir diners pel col.lectiu Plataforma
Azadî de solidaritat amb el Poble Kurd📍 Pel matí:
⏩ Pel·lícula Destana PKK, una mirada a la història kurda i al PKK (amb subtítols
en anglès)⏩ Joc del rol sobre el Confederalisme Democràtic
📍Per la tarda:
⏩ Xerrada-debat - Des d'on pensem la revolució? amb Colectivo Curva de Bolívia,
Model Global de la Realitat de Xirinacs i Comitè de Jineolojî de Catalunya📍Al vespre:
⏩Danses kurdes
⏩Concert amb Clare and the NoisE
🌐 I rifa internacionalista!
https://bcn.convoca.la/event/pic-azadi-plataforma-en-can-masdeu
-
Yo soy frontera. Xerrada amb Shahram Khosravi, Ainhoa Nadia Douhaibi i Martin Lundsteen
Forat de la Vergonya, dimecres, 8 d’abril, a les 19:00 CEST
Dimecres 8 d’abril tindrem el plaer de conversar amb Shahram Khosravi, antropòleg iranià autor de Yo soy frontera. Autoetnografía de un viajero ilegal. Hi participaran, a més, la investigadora i militant antiracista Ainhoa Nadia Douhaibi i l’antropòleg especialitzat en migracions i islamofòbia Martin Lundsteen. Aquesta activitat tindrà lloc a la plaça del Pou de la Figuera, al Forat de la Vergonya, amb la col·laboració del Casal de Barri.
Shahram Khosravi va iniciar el seu procés migratori fugint de la militarització que imposava el seu país, immers en la guerra contra l’Iraq. En aquest viatge llarg i tortuós va compartir experiències de supervivència amb centenars de persones. En arribar, finalment, a una destinació incerta, va emprendre un nou trajecte per recollir tant la seva memòria com la d’aquelles amb les quals va vincular-se i, alhora, reflexionar sobre les polítiques de fronteres, el racisme estructural i la violenta despossessió capitalista. Fruit d’aquest treball és Yo soy frontera, un llibre honest, de gran profunditat crítica i bellesa narrativa.
-
Yo soy frontera. Xerrada amb Shahram Khosravi, Ainhoa Nadia Douhaibi i Martin Lundsteen
Forat de la Vergonya, dimecres, 8 d’abril, a les 19:00 CEST
Dimecres 8 d’abril tindrem el plaer de conversar amb Shahram Khosravi, antropòleg iranià autor de Yo soy frontera. Autoetnografía de un viajero ilegal. Hi participaran, a més, la investigadora i militant antiracista Ainhoa Nadia Douhaibi i l’antropòleg especialitzat en migracions i islamofòbia Martin Lundsteen. Aquesta activitat tindrà lloc a la plaça del Pou de la Figuera, al Forat de la Vergonya, amb la col·laboració del Casal de Barri.
Shahram Khosravi va iniciar el seu procés migratori fugint de la militarització que imposava el seu país, immers en la guerra contra l’Iraq. En aquest viatge llarg i tortuós va compartir experiències de supervivència amb centenars de persones. En arribar, finalment, a una destinació incerta, va emprendre un nou trajecte per recollir tant la seva memòria com la d’aquelles amb les quals va vincular-se i, alhora, reflexionar sobre les polítiques de fronteres, el racisme estructural i la violenta despossessió capitalista. Fruit d’aquest treball és Yo soy frontera, un llibre honest, de gran profunditat crítica i bellesa narrativa.
-
Yo soy frontera. Xerrada amb Shahram Khosravi, Ainhoa Nadia Douhaibi i Martin Lundsteen
Forat de la Vergonya, dimecres, 8 d’abril, a les 19:00 CEST
Dimecres 8 d’abril tindrem el plaer de conversar amb Shahram Khosravi, antropòleg iranià autor de Yo soy frontera. Autoetnografía de un viajero ilegal. Hi participaran, a més, la investigadora i militant antiracista Ainhoa Nadia Douhaibi i l’antropòleg especialitzat en migracions i islamofòbia Martin Lundsteen. Aquesta activitat tindrà lloc a la plaça del Pou de la Figuera, al Forat de la Vergonya, amb la col·laboració del Casal de Barri.
Shahram Khosravi va iniciar el seu procés migratori fugint de la militarització que imposava el seu país, immers en la guerra contra l’Iraq. En aquest viatge llarg i tortuós va compartir experiències de supervivència amb centenars de persones. En arribar, finalment, a una destinació incerta, va emprendre un nou trajecte per recollir tant la seva memòria com la d’aquelles amb les quals va vincular-se i, alhora, reflexionar sobre les polítiques de fronteres, el racisme estructural i la violenta despossessió capitalista. Fruit d’aquest treball és Yo soy frontera, un llibre honest, de gran profunditat crítica i bellesa narrativa.
-
Yo soy frontera. Xerrada amb Shahram Khosravi, Ainhoa Nadia Douhaibi i Martin Lundsteen
Forat de la Vergonya, dimecres, 8 d’abril, a les 19:00 CEST
Dimecres 8 d’abril tindrem el plaer de conversar amb Shahram Khosravi, antropòleg iranià autor de Yo soy frontera. Autoetnografía de un viajero ilegal. Hi participaran, a més, la investigadora i militant antiracista Ainhoa Nadia Douhaibi i l’antropòleg especialitzat en migracions i islamofòbia Martin Lundsteen. Aquesta activitat tindrà lloc a la plaça del Pou de la Figuera, al Forat de la Vergonya, amb la col·laboració del Casal de Barri.
Shahram Khosravi va iniciar el seu procés migratori fugint de la militarització que imposava el seu país, immers en la guerra contra l’Iraq. En aquest viatge llarg i tortuós va compartir experiències de supervivència amb centenars de persones. En arribar, finalment, a una destinació incerta, va emprendre un nou trajecte per recollir tant la seva memòria com la d’aquelles amb les quals va vincular-se i, alhora, reflexionar sobre les polítiques de fronteres, el racisme estructural i la violenta despossessió capitalista. Fruit d’aquest treball és Yo soy frontera, un llibre honest, de gran profunditat crítica i bellesa narrativa.
-
Coneixes aquest gran aliat de la salut digestiva?
El llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), és una planta habitual en clima mediterrani, un gran remei, incomprensiblement absent dels herbolaris.Aquesta planta calenta i seca en 2on grau ens ajuda a millorar la digestió i la salut de tots els òrgans, teixits i processos involucrats en ella, des de la boca fins a l'anus, així com fetge i pàncrees;
des de la producció i secreció d'enzims fins a la motil·litat,
passant per la justa absorció.És de gran ajuda per tots els casos en què els teixits digestius es troben lesionats, o no exerceixen la seva funció correctament. Regenerant, regulador microbià (ajuda a desfer-se dels que actuen patogènicament i respecta els favorables), antiinflamatori, diürètic, antidiarreic, antilitiàsic, anticolesterolèmic...
El remei s'obté de la seva resina, que es mastega i/o s'ingereix sola, i de les fulles que es preparen preferiblement en decocció o en oleat si es volen evitar els tanins.
Ara s'acosta el temps de recollir-ne les fulles, doncs les preferides són les fulles joves, més riques en resina i oli essencial. (Són les que veus a les fotos, més vermelloses i tendres)
Però vigila d'on l'agafes que sent un detoxificant de l'ecosistema, tendeix a acumular tòxics.Ara bé, recorda que si no valorem les causes, acabem fent servir els remeis tal com la medicina convencional fa anar els medicaments.
Quina és la causa del desequilibri que et produeix malestar?
Com ens diu la Medicina tradicional Mediterrània, que coneix bé aquest remei i molts altres d'autòctons, aquesta és la pregunta que cal respondre en primer lloc. I així ho enfoco jo a les formacions i a la pràctica.#sibo #sifo #pistacia #llentiscle #mata #pistacialentiscus #mastic #salutdigestiva #remeisnaturals #plantesmedicinals #fitoterapiadeproximitat #fitoterapiasostenible #deproximitat #fitoterapiaresponsable #remeieria #remeierescatalunya #catalunya #medicinatradicionalmediterranea
-
Coneixes aquest gran aliat de la salut digestiva?
El llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), és una planta habitual en clima mediterrani, un gran remei, incomprensiblement absent dels herbolaris.Aquesta planta calenta i seca en 2on grau ens ajuda a millorar la digestió i la salut de tots els òrgans, teixits i processos involucrats en ella, des de la boca fins a l'anus, així com fetge i pàncrees;
des de la producció i secreció d'enzims fins a la motil·litat,
passant per la justa absorció.És de gran ajuda per tots els casos en què els teixits digestius es troben lesionats, o no exerceixen la seva funció correctament. Regenerant, regulador microbià (ajuda a desfer-se dels que actuen patogènicament i respecta els favorables), antiinflamatori, diürètic, antidiarreic, antilitiàsic, anticolesterolèmic...
El remei s'obté de la seva resina, que es mastega i/o s'ingereix sola, i de les fulles que es preparen preferiblement en decocció o en oleat si es volen evitar els tanins.
Ara s'acosta el temps de recollir-ne les fulles, doncs les preferides són les fulles joves, més riques en resina i oli essencial. (Són les que veus a les fotos, més vermelloses i tendres)
Però vigila d'on l'agafes que sent un detoxificant de l'ecosistema, tendeix a acumular tòxics.Ara bé, recorda que si no valorem les causes, acabem fent servir els remeis tal com la medicina convencional fa anar els medicaments.
Quina és la causa del desequilibri que et produeix malestar?
Com ens diu la Medicina tradicional Mediterrània, que coneix bé aquest remei i molts altres d'autòctons, aquesta és la pregunta que cal respondre en primer lloc. I així ho enfoco jo a les formacions i a la pràctica.#sibo #sifo #pistacia #llentiscle #mata #pistacialentiscus #mastic #salutdigestiva #remeisnaturals #plantesmedicinals #fitoterapiadeproximitat #fitoterapiasostenible #deproximitat #fitoterapiaresponsable #remeieria #remeierescatalunya #catalunya #medicinatradicionalmediterranea
-
Coneixes aquest gran aliat de la salut digestiva?
El llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), és una planta habitual en clima mediterrani, un gran remei, incomprensiblement absent dels herbolaris.Aquesta planta calenta i seca en 2on grau ens ajuda a millorar la digestió i la salut de tots els òrgans, teixits i processos involucrats en ella, des de la boca fins a l'anus, així com fetge i pàncrees;
des de la producció i secreció d'enzims fins a la motil·litat,
passant per la justa absorció.És de gran ajuda per tots els casos en què els teixits digestius es troben lesionats, o no exerceixen la seva funció correctament. Regenerant, regulador microbià (ajuda a desfer-se dels que actuen patogènicament i respecta els favorables), antiinflamatori, diürètic, antidiarreic, antilitiàsic, anticolesterolèmic...
El remei s'obté de la seva resina, que es mastega i/o s'ingereix sola, i de les fulles que es preparen preferiblement en decocció o en oleat si es volen evitar els tanins.
Ara s'acosta el temps de recollir-ne les fulles, doncs les preferides són les fulles joves, més riques en resina i oli essencial. (Són les que veus a les fotos, més vermelloses i tendres)
Però vigila d'on l'agafes que sent un detoxificant de l'ecosistema, tendeix a acumular tòxics.Ara bé, recorda que si no valorem les causes, acabem fent servir els remeis tal com la medicina convencional fa anar els medicaments.
Quina és la causa del desequilibri que et produeix malestar?
Com ens diu la Medicina tradicional Mediterrània, que coneix bé aquest remei i molts altres d'autòctons, aquesta és la pregunta que cal respondre en primer lloc. I així ho enfoco jo a les formacions i a la pràctica.#sibo #sifo #pistacia #llentiscle #mata #pistacialentiscus #mastic #salutdigestiva #remeisnaturals #plantesmedicinals #fitoterapiadeproximitat #fitoterapiasostenible #deproximitat #fitoterapiaresponsable #remeieria #remeierescatalunya #catalunya #medicinatradicionalmediterranea
-
Coneixes aquest gran aliat de la salut digestiva?
El llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), és una planta habitual en clima mediterrani, un gran remei, incomprensiblement absent dels herbolaris.Aquesta planta calenta i seca en 2on grau ens ajuda a millorar la digestió i la salut de tots els òrgans, teixits i processos involucrats en ella, des de la boca fins a l'anus, així com fetge i pàncrees;
des de la producció i secreció d'enzims fins a la motil·litat,
passant per la justa absorció.És de gran ajuda per tots els casos en què els teixits digestius es troben lesionats, o no exerceixen la seva funció correctament. Regenerant, regulador microbià (ajuda a desfer-se dels que actuen patogènicament i respecta els favorables), antiinflamatori, diürètic, antidiarreic, antilitiàsic, anticolesterolèmic...
El remei s'obté de la seva resina, que es mastega i/o s'ingereix sola, i de les fulles que es preparen preferiblement en decocció o en oleat si es volen evitar els tanins.
Ara s'acosta el temps de recollir-ne les fulles, doncs les preferides són les fulles joves, més riques en resina i oli essencial. (Són les que veus a les fotos, més vermelloses i tendres)
Però vigila d'on l'agafes que sent un detoxificant de l'ecosistema, tendeix a acumular tòxics.Ara bé, recorda que si no valorem les causes, acabem fent servir els remeis tal com la medicina convencional fa anar els medicaments.
Quina és la causa del desequilibri que et produeix malestar?
Com ens diu la Medicina tradicional Mediterrània, que coneix bé aquest remei i molts altres d'autòctons, aquesta és la pregunta que cal respondre en primer lloc. I així ho enfoco jo a les formacions i a la pràctica.#sibo #sifo #pistacia #llentiscle #mata #pistacialentiscus #mastic #salutdigestiva #remeisnaturals #plantesmedicinals #fitoterapiadeproximitat #fitoterapiasostenible #deproximitat #fitoterapiaresponsable #remeieria #remeierescatalunya #catalunya #medicinatradicionalmediterranea
-
Coneixes aquest gran aliat de la salut digestiva?
El llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), és una planta habitual en clima mediterrani, un gran remei, incomprensiblement absent dels herbolaris.Aquesta planta calenta i seca en 2on grau ens ajuda a millorar la digestió i la salut de tots els òrgans, teixits i processos involucrats en ella, des de la boca fins a l'anus, així com fetge i pàncrees;
des de la producció i secreció d'enzims fins a la motil·litat,
passant per la justa absorció.És de gran ajuda per tots els casos en què els teixits digestius es troben lesionats, o no exerceixen la seva funció correctament. Regenerant, regulador microbià (ajuda a desfer-se dels que actuen patogènicament i respecta els favorables), antiinflamatori, diürètic, antidiarreic, antilitiàsic, anticolesterolèmic...
El remei s'obté de la seva resina, que es mastega i/o s'ingereix sola, i de les fulles que es preparen preferiblement en decocció o en oleat si es volen evitar els tanins.
Ara s'acosta el temps de recollir-ne les fulles, doncs les preferides són les fulles joves, més riques en resina i oli essencial. (Són les que veus a les fotos, més vermelloses i tendres)
Però vigila d'on l'agafes que sent un detoxificant de l'ecosistema, tendeix a acumular tòxics.Ara bé, recorda que si no valorem les causes, acabem fent servir els remeis tal com la medicina convencional fa anar els medicaments.
Quina és la causa del desequilibri que et produeix malestar?
Com ens diu la Medicina tradicional Mediterrània, que coneix bé aquest remei i molts altres d'autòctons, aquesta és la pregunta que cal respondre en primer lloc. I així ho enfoco jo a les formacions i a la pràctica.#sibo #sifo #pistacia #llentiscle #mata #pistacialentiscus #mastic #salutdigestiva #remeisnaturals #plantesmedicinals #fitoterapiadeproximitat #fitoterapiasostenible #deproximitat #fitoterapiaresponsable #remeieria #remeierescatalunya #catalunya #medicinatradicionalmediterranea
-
Presentació de la Guia de gestió comunitària a l’Ateneu Sant Roc
Ateneu Sant Roc (Badalona), dijous, 15 de maig, a les 17:30 CEST
El dijous 15 de maig de 2025 a les 17:30, a l’Ateneu Sant Roc de Badalona, s’hi presentarà la “Guia de gestió comunitària. Autogestió popular i veïnal dels béns comuns” que ha elaborat l'Ateneu cooperatiu del Barcelonès nord. En la mateixa presentació coneixerem alguns casos inspiradors i iniciatives comunitàries.
El propòsit d’aquesta guia és que les comunitats i col·lectius organitzats tinguin una eina útil per fer possible l’autogestió dels béns comuns. Per això s’hi presenten vuit maneres d’accedir a la gestió comunitària dels espais i per cada una s’hi fan referències legals i es mencionen casos d’exemple. Com a complement es presenten dues eines de construcció de la sostenibilitat i autoavaluació, a més de deu casos inspiradors explicats amb més profunditat. La guia es complementa amb una bibliografia.
La Guia s’ha editat en paper i es podrà recollir a la mateixa presentació, alhora que disposa d’una versió digital. Ha estat elaborada per la cooperativa femProcomuns, dissenyada i maquetada per l’estudi de disseny La Page i impresa per la cooperativa Gramagraf. Hi han col·laborat revisant i fent aportacions diverses persones vinculades a espais autogestionats de Catalunya.
A la presentació hi intervindran persones d’alguns dels casos inspiradors que inclou la Guia i també d’iniciatives comunitàries de Badalona.
Inscripció gratuïta i reserva d'exemplars: https://ateneubnord.cat/presentacio-guia-gc-sant-roc/
https://bcn.convoca.la/event/presentacio-de-la-guia-de-gestio-comunitaria-a-lateneu-sant-roc
-
Presentació de la Guia de gestió comunitària a l’Ateneu Sant Roc
Ateneu Sant Roc (Badalona), dijous, 15 de maig, a les 17:30 CEST
El dijous 15 de maig de 2025 a les 17:30, a l’Ateneu Sant Roc de Badalona, s’hi presentarà la “Guia de gestió comunitària. Autogestió popular i veïnal dels béns comuns” que ha elaborat l'Ateneu cooperatiu del Barcelonès nord. En la mateixa presentació coneixerem alguns casos inspiradors i iniciatives comunitàries.
El propòsit d’aquesta guia és que les comunitats i col·lectius organitzats tinguin una eina útil per fer possible l’autogestió dels béns comuns. Per això s’hi presenten vuit maneres d’accedir a la gestió comunitària dels espais i per cada una s’hi fan referències legals i es mencionen casos d’exemple. Com a complement es presenten dues eines de construcció de la sostenibilitat i autoavaluació, a més de deu casos inspiradors explicats amb més profunditat. La guia es complementa amb una bibliografia.
La Guia s’ha editat en paper i es podrà recollir a la mateixa presentació, alhora que disposa d’una versió digital. Ha estat elaborada per la cooperativa femProcomuns, dissenyada i maquetada per l’estudi de disseny La Page i impresa per la cooperativa Gramagraf. Hi han col·laborat revisant i fent aportacions diverses persones vinculades a espais autogestionats de Catalunya.
A la presentació hi intervindran persones d’alguns dels casos inspiradors que inclou la Guia i també d’iniciatives comunitàries de Badalona.
Inscripció gratuïta i reserva d'exemplars: https://ateneubnord.cat/presentacio-guia-gc-sant-roc/
https://bcn.convoca.la/event/presentacio-de-la-guia-de-gestio-comunitaria-a-lateneu-sant-roc
-
Presentació de la Guia de gestió comunitària a l’Ateneu Sant Roc
Ateneu Sant Roc (Badalona), dijous, 15 de maig, a les 17:30 CEST
El dijous 15 de maig de 2025 a les 17:30, a l’Ateneu Sant Roc de Badalona, s’hi presentarà la “Guia de gestió comunitària. Autogestió popular i veïnal dels béns comuns” que ha elaborat l'Ateneu cooperatiu del Barcelonès nord. En la mateixa presentació coneixerem alguns casos inspiradors i iniciatives comunitàries.
El propòsit d’aquesta guia és que les comunitats i col·lectius organitzats tinguin una eina útil per fer possible l’autogestió dels béns comuns. Per això s’hi presenten vuit maneres d’accedir a la gestió comunitària dels espais i per cada una s’hi fan referències legals i es mencionen casos d’exemple. Com a complement es presenten dues eines de construcció de la sostenibilitat i autoavaluació, a més de deu casos inspiradors explicats amb més profunditat. La guia es complementa amb una bibliografia.
La Guia s’ha editat en paper i es podrà recollir a la mateixa presentació, alhora que disposa d’una versió digital. Ha estat elaborada per la cooperativa femProcomuns, dissenyada i maquetada per l’estudi de disseny La Page i impresa per la cooperativa Gramagraf. Hi han col·laborat revisant i fent aportacions diverses persones vinculades a espais autogestionats de Catalunya.
A la presentació hi intervindran persones d’alguns dels casos inspiradors que inclou la Guia i també d’iniciatives comunitàries de Badalona.
Inscripció gratuïta i reserva d'exemplars: https://ateneubnord.cat/presentacio-guia-gc-sant-roc/
https://bcn.convoca.la/event/presentacio-de-la-guia-de-gestio-comunitaria-a-lateneu-sant-roc
-
Presentació de la Guia de gestió comunitària a l’Ateneu Sant Roc
Ateneu Sant Roc (Badalona), dijous, 15 de maig, a les 17:30 CEST
El dijous 15 de maig de 2025 a les 17:30, a l’Ateneu Sant Roc de Badalona, s’hi presentarà la “Guia de gestió comunitària. Autogestió popular i veïnal dels béns comuns” que ha elaborat l'Ateneu cooperatiu del Barcelonès nord. En la mateixa presentació coneixerem alguns casos inspiradors i iniciatives comunitàries.
El propòsit d’aquesta guia és que les comunitats i col·lectius organitzats tinguin una eina útil per fer possible l’autogestió dels béns comuns. Per això s’hi presenten vuit maneres d’accedir a la gestió comunitària dels espais i per cada una s’hi fan referències legals i es mencionen casos d’exemple. Com a complement es presenten dues eines de construcció de la sostenibilitat i autoavaluació, a més de deu casos inspiradors explicats amb més profunditat. La guia es complementa amb una bibliografia.
La Guia s’ha editat en paper i es podrà recollir a la mateixa presentació, alhora que disposa d’una versió digital. Ha estat elaborada per la cooperativa femProcomuns, dissenyada i maquetada per l’estudi de disseny La Page i impresa per la cooperativa Gramagraf. Hi han col·laborat revisant i fent aportacions diverses persones vinculades a espais autogestionats de Catalunya.
A la presentació hi intervindran persones d’alguns dels casos inspiradors que inclou la Guia i també d’iniciatives comunitàries de Badalona.
Inscripció gratuïta i reserva d'exemplars: https://ateneubnord.cat/presentacio-guia-gc-sant-roc/
https://bcn.convoca.la/event/presentacio-de-la-guia-de-gestio-comunitaria-a-lateneu-sant-roc
-
El Món en Pausa: Quan la Pandèmia em Va Donar Permís per Existir
El Món en Pausa: Quan la Pandèmia em Va Donar Permís per Existir
El primer dia de confinament, el silenci va arribar com una benedicció. Des de casa meva, vaig veure com els carrers s’esbufegaven, com si el món hagués aguantat la respiració durant dècades i finalment pogués exhalar. Els cotxes es van convertir en escultures de metall estàtiques, els veïns en ombres darrere finestres, i jo, per primera vegada en quaranta anys, em vaig sentir invisible. I va ser meravellós.
Durant setmanes, ningú em va demanar que fos algú que no era. No vaig haver de somriure per tranquil·litzar clients nerviosos, ni de forçar una veu amable mentre explicava els avantatges d’un nou mòbil o les clàusules d’un pla telefònic. El telèfon de la feina va deixar de vibrar, les reunions es van esvair com suor a la roca, i el món es va reduir a quatre parets, un sofà i el soroll dels vidres del balcó tremolant amb el vent.
Al principi, em va costar creure-ho. Des de petit, m’havien ensenyat que la vida era un teatre: jo, l’actor secundari que mai surt als crèdits, però manté l’escena en marxa. Aprendre el guió va ser fàcil. Els diàlegs “Com estàs?”, “Què tal tot?”, “Hem de quedar per fer un cafè!” els tenia memoritzats des dels dotze anys, quan vaig descobrir que un somriure fals podia evitar preguntes incòmodes. Però el preu… Ah, el preu. Cada dia, després de tancar la botiga, em quedava assegut al cotxe durant mitja hora, mirant el volant, mentre el meu cervell es desinflava com un globus.
La pandèmia va ser el tallafoc que mai m’havia permès posar. De cop, ja no era el “Jordi eficient”, el “Jordi sempre disponible”. Era només jo, un home en pijama, amb una tassa de te ja freda a la mà i una llista de sèries que mai acabava. Les nits ja no eren un preludi de l’estrès del matí: eren hores llargues i quietes, plenes de llibres oblidats i de música que escoltava amb els ulls tancats. Fins i tot el soroll dels aplaudiments als balcons, aquell intent col·lectiu de normalitat, em semblava una bufetada de realitat suau, com una tovallola humida llançada amb cura per no fer mal.
I, enmig d’aquella quietud, vaig trobar una excusa per fer alguna cosa que sempre havia volgut: comprar-me una impressora 3D.
Durant anys, l’havia ruminat com un caprici absurd, “Per què?” em deia, però la pandèmia em va donar una raó. Vaig començar imprimint viseres amb pantalles per als metges del CAP de Palafrugell, després suports per a mascaretes que alleugerissin les orelles dels infermers, i mil coses més que compartíem en grups de voluntaris a través de Telegram i que em van mantenir ocupat les nits senceres. La màquina sorollosa i aparatosa es va convertir en una estranya companyia: no em demanava converses, ni somriures, ni disculpes. Només filament i donar-li temps.Cada setmana, un home de Protecció Civil trucava al timbre per recollir el material. Jo deixava les bosses al portal i l’observava des de l’entrada mentre ho carregava tot al cotxe. No vam intercanviar paraules, però quan es va girar per mirar-me i va fer un gest d’agraïment amb el cap, em vaig sentir útil per primera vegada en anys. No ho feia per rebre reconeixement de cap mena. Era només jo, la meva impressora, i un món que necessitava al personal sanitari més que mai i que aquest no tenia les eines per afrontar el que ens venia a tots a sobre.
També vaig trobar alguna cosa més: un racó del món on no havia de ser ningú. Un vespre, mentre la impressora xiulava com una cadernera èbria, vaig crear un servidor de Discord. Un espai buit amb un nom tan poc original com vaig poder, un grapat de canals de veu i de text on podíem anar deixant coses, amb el temps, es va omplir de veus. Gent que havia anat consegüent per xarxes, en jocs o en fòrums perduts. Alguns entraven i marxaven sense més ni més; d’altres es quedaven.
Eren veus darrere pseudònims, perfils amb noms estranys impossibles de pronunciar. Gent que, com jo, buscava un lloc on existir sense màscares. De tant en tant ens quedàvem xerrant fins que tornava a sortir el sol, i ells em van ensenyar el que mai no havia après en quaranta anys, els silencis còmodes existeixen. Connectàvem per jugar, per parlar de qualsevol cosa o de res, o simplement per deixar-nos obert el micròfon mentre fèiem vida per casa. De vegades, desapareixia sense avís. L’endemà, ningú em preguntava per què. Era un acord no escrit: tots tenim dies en què les paraules pesen massa.
Alguns van passar del online al offline: Alguna barbacoa mentre els gossos ens miraven amb curiositat, un dinar sorpresa per Cap d’Any; un altre em va enviar per correu una samarreta de l’R2D2. D’altres romanen en l’anonimat, veus sense rostre que em recorden que no sóc l’únic que lluita per respirar en un món de pressió.
Llavors va passar alguna cosa estranya, vaig començar a respirar. No em refereixo a poder amagar-me rere mascaretes o evitar aglomeracions. Em refereixo a una sensació física, com si hagués estat nedant contra corrent tota la vida i, de sobte, l’aigua s’hagués aturat. Els dies s’allargaven sense pressa, i jo, per primera vegada, tenia temps de notar coses: el tacte rugós de les rajoles sota els peus nus a la terrassa, l’olor de pa torrat que pujava des del forn, el ronronejar de la Blanqueta (la matriarca de la colònia de gats que viu al meu pati) mentre s’enrotllava al costat dels gossos, La Bruixa i en Cooper, que dormien sota el sol com guardians tranquils.
I ningú em jutjava. Ningú em deia “Jordi, has engreixat” o “Jordi, fa temps que no se’t veu el pèl”. La solitud es va convertir en una manta gruixuda que em protegia del fred que mai m’havia adonat que existia.
Avui encara recordo aquell abril de 2020 com un somni. Un somni estrany en què el món s’havia aturat per dir-me: “Està bé. No cal que corris”. Però els somnis s’acaben, i el món va tornar a girar, més ràpid que mai, com si volgués recuperar el temps perdut. El problema és que jo no vaig poder seguir-lo.
Quan van tornar a obrir les portes de la botiga, vaig intentar encaixar de nou. “Anem a poc a poc”, em deia, mentre m’ajustava el penjoll amb el nom com si fos una corda al coll. Els meus caps em recordaven amb somriures forçats que “necessitem recuperar vendes, Jordi, cal que els clients tornin a connectar”. Connectar. La paraula em cremava la llengua. Jo ja no sabia què era això. Durant mesos, havia viscut sense màscares (ni de tela ni de teatre), i ara, cada “Hola, què necessites?” sonava com una mentida tallada amb motlle. La màscara que havia dut des de petit, aquella que em permetia ser el venedor afable, el col·lega eficient, s’havia esmicolat en el silenci del confinament. I el que quedava era el pes buit d’un paper que ja no podia representar.
Els clients entraven, sortien, i jo repetia els mateixos guions com un autòmata. Però les preguntes innocents “Com estàs?” em creaven nusos a l’estómac. Abans, responia amb un “Bé, i tu?” automàtic. Ara, cada paraula era una pedra que havia de treure del fang dels dies sense pressa, dels matins en què ningú em demanava res. I el fang pesava. Pesava més que totes les targetes de crèdit que havia passat per la terminal, més que els telèfons exposats a les vitrines, més que les hores mortes esperant que algú entrés per la porta.
I així va arribar el final. No com una explosió, sinó com una fuga lenta. Les paraules “Bon dia, en què puc ajudar-lo?” em van sonar com un dialecte oblidat. Tornava a casa cada nit més cremat, amb el cap ple de xifres de vendes i riures forçats que em ressonaven com campanes trencades. Però hi tornava. Hi tornava perquè els rebuts no s’omplien sols, perquè els gossos necessitaven pinso, perquè el món exigeix monedes per deixar-te respirar.
Fins que un vespre, abans de tancar, el meu cap em va venir a veure. La seva veu sonava a enregistrament: “No ets tu, és la situació”. L’acomiadament va arribar amb un sobre blanc i una firma robòtica. I jo, en lloc de plorar o cridar, vaig notar una cosa estranya sota l’angoixa: alleujament.
El camí de tornada a casa va ser una contradicció de passos. El cor em deia que havia fracassat; el cervell, que per fi podia deixar de fingir. Els gossos van venir a rebre’m com sempre, sense preguntes, i els gats del jardí es van fregar contra les meves cames com si res hagués canviat. Però tot havia canviat. Havia perdut una feina, sí, però també havia perdut una cadena.
Aquell primer mes, una nit, mentre les factures s’aplegaven a la taula com acusadors silenciosos, vaig escoltar el Ronronejar de la Blanqueta i vaig entendre una cosa:
A vegades, alliberar-se te un preu, un preu que no se com podre seguir pagant, de moment vaig trampejant com puc fent cosetes aquí i allà, però que haig de trobar la manera de no renunciar a aquesta llibertat.Ara, mentre escric això des del meu sofà (el mateix del 2020, més enfonsat, però igual d’acollidor), sé que molts em veuen com un fracassat. Un home divorciat, sense feina, sense xarxes socials plenes de vídeos de brunchs, sense plans de cap de setmana. Però ells no saben que, per primera vegada, sóc lliure.
No és perfecte ni de lluny. La majoria de dies l’ansietat em colpeja com un puny, i nits en què el silenci pesa massa. Però també hi ha moments de claredat: quan alimento la Blanqueta i els altres gats del jardí com l’Ullets, la Tita, el Pelut, etc, i em miro en els seus ulls verds, indiferents a les meves crisis; quan sento el vent del balcó i recordo que, durant uns mesos meravellosos, el món em va donar permís per existir tal com sóc.
Ara, cada nit, torno a aquell racó de veus que no em demanen res. Connecto, poso els auriculars, i deixo que el murmuri del servidor m’emboliqui com una manta. Hi ha rialles, discussions sobre qualsevol tonteria, i pauses llargues on només se sent com tecleja algú que treballa o juga en segon pla. De vegades, quan la boira mental torna, abaixo el volum i em quedo escoltant-los com qui escolta la pluja des de sota un paraigua. I quan desconnecto, sé que demà hi tornaran. Sense preguntes, sense “per què no vas dir res?”, sense “què ha passat?”.
És el poc contacte que necessito. Un lloc on tots entenem que, a vegades, el millor que pots fer pels altres és ser-hi, sense exigir ni ser exigit, un grapat de veus rere pseudònims impossibles, amb noms reals al darrere que tots coneixem, però que no fem servir.
Els gossos ronquen als meus peus, els gats s’estiren als coixins, i jo torno a sentir-me com aquell home del 2020. I encara que el món insisteixi a dir el contrari, jo sé la veritat:
Vaig estar més viu quan tot es va aturar.#Aïllament #Asperger #AutismAcceptance #Autisme #ExperiènciaPersonal #MentalHealthAwareness #Neurodivergència #Pandemia #Reflexió #Resilience #SalutMental
-
El Món en Pausa: Quan la Pandèmia em Va Donar Permís per Existir
El Món en Pausa: Quan la Pandèmia em Va Donar Permís per Existir
El primer dia de confinament, el silenci va arribar com una benedicció. Des de casa meva, vaig veure com els carrers s’esbufegaven, com si el món hagués aguantat la respiració durant dècades i finalment pogués exhalar. Els cotxes es van convertir en escultures de metall estàtiques, els veïns en ombres darrere finestres, i jo, per primera vegada en quaranta anys, em vaig sentir invisible. I va ser meravellós.
Durant setmanes, ningú em va demanar que fos algú que no era. No vaig haver de somriure per tranquil·litzar clients nerviosos, ni de forçar una veu amable mentre explicava els avantatges d’un nou mòbil o les clàusules d’un pla telefònic. El telèfon de la feina va deixar de vibrar, les reunions es van esvair com suor a la roca, i el món es va reduir a quatre parets, un sofà i el soroll dels vidres del balcó tremolant amb el vent.
Al principi, em va costar creure-ho. Des de petit, m’havien ensenyat que la vida era un teatre: jo, l’actor secundari que mai surt als crèdits, però manté l’escena en marxa. Aprendre el guió va ser fàcil. Els diàlegs “Com estàs?”, “Què tal tot?”, “Hem de quedar per fer un cafè!” els tenia memoritzats des dels dotze anys, quan vaig descobrir que un somriure fals podia evitar preguntes incòmodes. Però el preu… Ah, el preu. Cada dia, després de tancar la botiga, em quedava assegut al cotxe durant mitja hora, mirant el volant, mentre el meu cervell es desinflava com un globus.
La pandèmia va ser el tallafoc que mai m’havia permès posar. De cop, ja no era el “Jordi eficient”, el “Jordi sempre disponible”. Era només jo, un home en pijama, amb una tassa de te ja freda a la mà i una llista de sèries que mai acabava. Les nits ja no eren un preludi de l’estrès del matí: eren hores llargues i quietes, plenes de llibres oblidats i de música que escoltava amb els ulls tancats. Fins i tot el soroll dels aplaudiments als balcons, aquell intent col·lectiu de normalitat, em semblava una bufetada de realitat suau, com una tovallola humida llançada amb cura per no fer mal.
I, enmig d’aquella quietud, vaig trobar una excusa per fer alguna cosa que sempre havia volgut: comprar-me una impressora 3D.
Durant anys, l’havia ruminat com un caprici absurd, “Per què?” em deia, però la pandèmia em va donar una raó. Vaig començar imprimint viseres amb pantalles per als metges del CAP de Palafrugell, després suports per a mascaretes que alleugerissin les orelles dels infermers, i mil coses més que compartíem en grups de voluntaris a través de Telegram i que em van mantenir ocupat les nits senceres. La màquina sorollosa i aparatosa es va convertir en una estranya companyia: no em demanava converses, ni somriures, ni disculpes. Només filament i donar-li temps.Cada setmana, un home de Protecció Civil trucava al timbre per recollir el material. Jo deixava les bosses al portal i l’observava des de l’entrada mentre ho carregava tot al cotxe. No vam intercanviar paraules, però quan es va girar per mirar-me i va fer un gest d’agraïment amb el cap, em vaig sentir útil per primera vegada en anys. No ho feia per rebre reconeixement de cap mena. Era només jo, la meva impressora, i un món que necessitava al personal sanitari més que mai i que aquest no tenia les eines per afrontar el que ens venia a tots a sobre.
També vaig trobar alguna cosa més: un racó del món on no havia de ser ningú. Un vespre, mentre la impressora xiulava com una cadernera èbria, vaig crear un servidor de Discord. Un espai buit amb un nom tan poc original com vaig poder, un grapat de canals de veu i de text on podíem anar deixant coses, amb el temps, es va omplir de veus. Gent que havia anat consegüent per xarxes, en jocs o en fòrums perduts. Alguns entraven i marxaven sense més ni més; d’altres es quedaven.
Eren veus darrere pseudònims, perfils amb noms estranys impossibles de pronunciar. Gent que, com jo, buscava un lloc on existir sense màscares. De tant en tant ens quedàvem xerrant fins que tornava a sortir el sol, i ells em van ensenyar el que mai no havia après en quaranta anys, els silencis còmodes existeixen. Connectàvem per jugar, per parlar de qualsevol cosa o de res, o simplement per deixar-nos obert el micròfon mentre fèiem vida per casa. De vegades, desapareixia sense avís. L’endemà, ningú em preguntava per què. Era un acord no escrit: tots tenim dies en què les paraules pesen massa.
Alguns van passar del online al offline: Alguna barbacoa mentre els gossos ens miraven amb curiositat, un dinar sorpresa per Cap d’Any; un altre em va enviar per correu una samarreta de l’R2D2. D’altres romanen en l’anonimat, veus sense rostre que em recorden que no sóc l’únic que lluita per respirar en un món de pressió.
Llavors va passar alguna cosa estranya, vaig començar a respirar. No em refereixo a poder amagar-me rere mascaretes o evitar aglomeracions. Em refereixo a una sensació física, com si hagués estat nedant contra corrent tota la vida i, de sobte, l’aigua s’hagués aturat. Els dies s’allargaven sense pressa, i jo, per primera vegada, tenia temps de notar coses: el tacte rugós de les rajoles sota els peus nus a la terrassa, l’olor de pa torrat que pujava des del forn, el ronronejar de la Blanqueta (la matriarca de la colònia de gats que viu al meu pati) mentre s’enrotllava al costat dels gossos, La Bruixa i en Cooper, que dormien sota el sol com guardians tranquils.
I ningú em jutjava. Ningú em deia “Jordi, has engreixat” o “Jordi, fa temps que no se’t veu el pèl”. La solitud es va convertir en una manta gruixuda que em protegia del fred que mai m’havia adonat que existia.
Avui encara recordo aquell abril de 2020 com un somni. Un somni estrany en què el món s’havia aturat per dir-me: “Està bé. No cal que corris”. Però els somnis s’acaben, i el món va tornar a girar, més ràpid que mai, com si volgués recuperar el temps perdut. El problema és que jo no vaig poder seguir-lo.
Quan van tornar a obrir les portes de la botiga, vaig intentar encaixar de nou. “Anem a poc a poc”, em deia, mentre m’ajustava el penjoll amb el nom com si fos una corda al coll. Els meus caps em recordaven amb somriures forçats que “necessitem recuperar vendes, Jordi, cal que els clients tornin a connectar”. Connectar. La paraula em cremava la llengua. Jo ja no sabia què era això. Durant mesos, havia viscut sense màscares (ni de tela ni de teatre), i ara, cada “Hola, què necessites?” sonava com una mentida tallada amb motlle. La màscara que havia dut des de petit, aquella que em permetia ser el venedor afable, el col·lega eficient, s’havia esmicolat en el silenci del confinament. I el que quedava era el pes buit d’un paper que ja no podia representar.
Els clients entraven, sortien, i jo repetia els mateixos guions com un autòmata. Però les preguntes innocents “Com estàs?” em creaven nusos a l’estómac. Abans, responia amb un “Bé, i tu?” automàtic. Ara, cada paraula era una pedra que havia de treure del fang dels dies sense pressa, dels matins en què ningú em demanava res. I el fang pesava. Pesava més que totes les targetes de crèdit que havia passat per la terminal, més que els telèfons exposats a les vitrines, més que les hores mortes esperant que algú entrés per la porta.
I així va arribar el final. No com una explosió, sinó com una fuga lenta. Les paraules “Bon dia, en què puc ajudar-lo?” em van sonar com un dialecte oblidat. Tornava a casa cada nit més cremat, amb el cap ple de xifres de vendes i riures forçats que em ressonaven com campanes trencades. Però hi tornava. Hi tornava perquè els rebuts no s’omplien sols, perquè els gossos necessitaven pinso, perquè el món exigeix monedes per deixar-te respirar.
Fins que un vespre, abans de tancar, el meu cap em va venir a veure. La seva veu sonava a enregistrament: “No ets tu, és la situació”. L’acomiadament va arribar amb un sobre blanc i una firma robòtica. I jo, en lloc de plorar o cridar, vaig notar una cosa estranya sota l’angoixa: alleujament.
El camí de tornada a casa va ser una contradicció de passos. El cor em deia que havia fracassat; el cervell, que per fi podia deixar de fingir. Els gossos van venir a rebre’m com sempre, sense preguntes, i els gats del jardí es van fregar contra les meves cames com si res hagués canviat. Però tot havia canviat. Havia perdut una feina, sí, però també havia perdut una cadena.
Aquell primer mes, una nit, mentre les factures s’aplegaven a la taula com acusadors silenciosos, vaig escoltar el Ronronejar de la Blanqueta i vaig entendre una cosa:
A vegades, alliberar-se te un preu, un preu que no se com podre seguir pagant, de moment vaig trampejant com puc fent cosetes aquí i allà, però que haig de trobar la manera de no renunciar a aquesta llibertat.Ara, mentre escric això des del meu sofà (el mateix del 2020, més enfonsat, però igual d’acollidor), sé que molts em veuen com un fracassat. Un home divorciat, sense feina, sense xarxes socials plenes de vídeos de brunchs, sense plans de cap de setmana. Però ells no saben que, per primera vegada, sóc lliure.
No és perfecte ni de lluny. La majoria de dies l’ansietat em colpeja com un puny, i nits en què el silenci pesa massa. Però també hi ha moments de claredat: quan alimento la Blanqueta i els altres gats del jardí com l’Ullets, la Tita, el Pelut, etc, i em miro en els seus ulls verds, indiferents a les meves crisis; quan sento el vent del balcó i recordo que, durant uns mesos meravellosos, el món em va donar permís per existir tal com sóc.
Ara, cada nit, torno a aquell racó de veus que no em demanen res. Connecto, poso els auriculars, i deixo que el murmuri del servidor m’emboliqui com una manta. Hi ha rialles, discussions sobre qualsevol tonteria, i pauses llargues on només se sent com tecleja algú que treballa o juga en segon pla. De vegades, quan la boira mental torna, abaixo el volum i em quedo escoltant-los com qui escolta la pluja des de sota un paraigua. I quan desconnecto, sé que demà hi tornaran. Sense preguntes, sense “per què no vas dir res?”, sense “què ha passat?”.
És el poc contacte que necessito. Un lloc on tots entenem que, a vegades, el millor que pots fer pels altres és ser-hi, sense exigir ni ser exigit, un grapat de veus rere pseudònims impossibles, amb noms reals al darrere que tots coneixem, però que no fem servir.
Els gossos ronquen als meus peus, els gats s’estiren als coixins, i jo torno a sentir-me com aquell home del 2020. I encara que el món insisteixi a dir el contrari, jo sé la veritat:
Vaig estar més viu quan tot es va aturar.#Aïllament #Asperger #AutismAcceptance #Autisme #ExperiènciaPersonal #MentalHealthAwareness #Neurodivergència #Pandemia #Reflexió #Resilience #SalutMental
