#pandemia — Public Fediverse posts
Live and recent posts from across the Fediverse tagged #pandemia, aggregated by home.social.
-
En la #escuela de nuestros #hijos apareció una #editorial digital y física con #invitaciones #familiares para el #cine, así que acá estamos...
En la #entrada te cuentan su #propuesta de #bibliografía con realidad aumentada... Y me acordaba de estas #aplicaciones... En un momento fueron la #novedad y luego la verdad que no las usé nunca más... Como #docente había #capacitaciones donde las ponían como #recursos a probar etc... En qué año fue? Antes de la #pandemia?Pero bueno, que #aplicación, o #aplicaciones, para hacer cosas con #realidadaumentada recomiendan?
#recomendaciones
#taggingtendencies -
En la #escuela de nuestros #hijos apareció una #editorial digital y física con #invitaciones #familiares para el #cine, así que acá estamos...
En la #entrada te cuentan su #propuesta de #bibliografía con realidad aumentada... Y me acordaba de estas #aplicaciones... En un momento fueron la #novedad y luego la verdad que no las usé nunca más... Como #docente había #capacitaciones donde las ponían como #recursos a probar etc... En qué año fue? Antes de la #pandemia?Pero bueno, que #aplicación, o #aplicaciones, para hacer cosas con #realidadaumentada recomiendan?
#recomendaciones
#taggingtendencies -
En la #escuela de nuestros #hijos apareció una #editorial digital y física con #invitaciones #familiares para el #cine, así que acá estamos...
En la #entrada te cuentan su #propuesta de #bibliografía con realidad aumentada... Y me acordaba de estas #aplicaciones... En un momento fueron la #novedad y luego la verdad que no las usé nunca más... Como #docente había #capacitaciones donde las ponían como #recursos a probar etc... En qué año fue? Antes de la #pandemia?Pero bueno, que #aplicación, o #aplicaciones, para hacer cosas con #realidadaumentada recomiendan?
#recomendaciones
#taggingtendencies -
En la #escuela de nuestros #hijos apareció una #editorial digital y física con #invitaciones #familiares para el #cine, así que acá estamos...
En la #entrada te cuentan su #propuesta de #bibliografía con realidad aumentada... Y me acordaba de estas #aplicaciones... En un momento fueron la #novedad y luego la verdad que no las usé nunca más... Como #docente había #capacitaciones donde las ponían como #recursos a probar etc... En qué año fue? Antes de la #pandemia?Pero bueno, que #aplicación, o #aplicaciones, para hacer cosas con #realidadaumentada recomiendan?
#recomendaciones
#taggingtendencies -
En la #escuela de nuestros #hijos apareció una #editorial digital y física con #invitaciones #familiares para el #cine, así que acá estamos...
En la #entrada te cuentan su #propuesta de #bibliografía con realidad aumentada... Y me acordaba de estas #aplicaciones... En un momento fueron la #novedad y luego la verdad que no las usé nunca más... Como #docente había #capacitaciones donde las ponían como #recursos a probar etc... En qué año fue? Antes de la #pandemia?Pero bueno, que #aplicación, o #aplicaciones, para hacer cosas con #realidadaumentada recomiendan?
#recomendaciones
#taggingtendencies -
Até onde a grande mídia irá para impedir um pouco de justiça social?
-
Até onde a grande mídia irá para impedir um pouco de justiça social?
-
Até onde a grande mídia irá para impedir um pouco de justiça social?
-
Adão Pretto Filho: ‘Tenho muito orgulho de dizer na tribuna que vim do MST’
-
Educação é um processo cumulativo e avaliações, muitas vezes, desconsideram esse fato, diz professor
-
Durante la pandemia hubo muertos en TODAS las residencias de TODA España, pero hubo solo UNA CA en donde se establecieron unos protocolos para directamente NO derivar a ancianos que NO tuvieran un seguro PRIVADO. ""Se iban a morir igual"" (los que NO lo tenían), balbuceaba la Quironesa.
#Ayuso #pandemia #Quirón #seguros #ancianos #españa #protocolos #Muerte
-
Durante la pandemia hubo muertos en TODAS las residencias de TODA España, pero hubo solo UNA CA en donde se establecieron unos protocolos para directamente NO derivar a ancianos que NO tuvieran un seguro PRIVADO. ""Se iban a morir igual"" (los que NO lo tenían), balbuceaba la Quironesa.
#Ayuso #pandemia #Quirón #seguros #ancianos #españa #protocolos #Muerte
-
Durante la pandemia hubo muertos en TODAS las residencias de TODA España, pero hubo solo UNA CA en donde se establecieron unos protocolos para directamente NO derivar a ancianos que NO tuvieran un seguro PRIVADO. ""Se iban a morir igual"" (los que NO lo tenían), balbuceaba la Quironesa.
#Ayuso #pandemia #Quirón #seguros #ancianos #españa #protocolos #Muerte
-
Milton Santos é o ‘geógrafo das quebradas’, que dão vida ao seu pensamento, destaca debate na Flipei
-
El jefe de los 'Protocolos de la Vergüenza' de Ayuso borró su rastro financiero en Luxemburgo en pleno cerco judicial
-
‘Existe uma intenção no lembrar e também no esquecer’, diz criador de memorial da pandemia
-
https://www.europesays.com/es/361125/ El juez archiva las querellas del PSOE y Podemos por los contratos de emergencia del Servicio Andaluz de Salud (SAS) en el Covid #andaluz #BreakingNews #BreakingNews #contratos #emergencia #ES #España #FeaturedNews #FeaturedNews #Headlines #LatestNews #LatestNews #legales #News #Noticias #NoticiasDestacadas #NoticiasDestacadas #Pandemia #Salud #SAS #servicio #Spain #Titulares #ÚltimasNoticias #ÚltimasNoticias
-
Stuck in the Filter: May 2025’s Angry Misses
By Kenstrosity
Every day we toil, rain or shine, to find you the semi-finest ore of the month. Lately, though, it’s been mostly rain. Leaks abound, uniforms are soaked to the bone, the chutes are slick and slippery. We must continue, however, to provide for the masses!Unfortunately, we don’t have any resources to keep anything dry in this godforsaken place. I hope you like your Filter nuggets soggy!
Kenstrosity’s Meanest Meanies
Death Whore // Blood Washes Everything Away [May 16th, 2025 – Self-Release]
Hailing from Nancy, France, crust/death newcomers Death Whore unleashed what is surely one of the meanest records of the year so far. A debut capable of humbling some of the better releases by far more seasoned acts, Blood Washes Everything Away is a nonstop cavalcade of stank-face, bone-shattering riffs. From the onset of vicious onslaught “Inhaling the Dead,” to the stomp and swerve that is the massive “Infernal Terror Machine” and “None Are Forgotten,” to the blistering and evil “12 Worm Wounds,” Death Whore crafted 11 brutally addictive, but smart and lean cuts guaranteed to snap necks. They allow only the sharpest hooks to imbue accessibility to this killer material, but make no sacrifice to the filthy, crust-laden tones and textures determined to pummel and paste (“Noyé dans le sang,” “Motorthroat ’79,” “Savage Aesthetic Revenge”). Throw in a refreshing message criticizing late-stage capitalistic trends, worldwide misappropriation of wealth by the elite class, and the futility of hard work in the modern era for those struggling to meet their basic needs (“You Owe Me a Living”), and you’ve got a record after my heart. I can already tell that I’m going to regret not saving Blood Washes Everything Away from Filter relegation by the time this publishes, but don’t let my transgression in this matter stop you from enjoying of deep Death Whore.
Executionist // Sacrament of the Sick [May 16th, 2025 – Self-Release]
West Virginian death thrashers Executionist were not on my radar. First off, I am, historically, very picky when it comes to thrash. It slaps when it slaps and leaves me cold when it doesn’t. Lately, though, I’ve been digging the style more and more, and Executionist’s particularly meaty take on Kreator WIOLENCE has my attention thoroughly affixed. With debut LP Sacrament of the Sick, Executionist bring on the riffs, but elevate them with blackened tremolos, rabid barks, and an immense bass tone. Opener proper “Edge of Annihilation” pulls no punches, but only hints at the quality held beyond. There’s an almost At the Gates-like sense of melody here, one which works in tandem with deadly riffs and blackened char instead of as a mere surface-level decoration (“Wheels of War,” “Divided We Stand… United We Fall”). While Sacrament of the Sick relies heavily on the long form for its song structures, creating a spot of bloat, there’s usually something memorable and interesting to keep me invested in the story from beginning to end (“Thy Kingdom Come,” “Sacrament of the Sick”). With just a little tightening of the screws, Executionist could easily become the next big name in thrash. Until then, rest easy knowing Sacrament of the Sick is a worthy contender on its own merits.
Thus Spoke’s Shiny Scraps
Ghost Bath // Rose Thorn Necklace [May 9th, 2025 – Nuclear Blast]
DSBM is a genre of necessity tied to a particular mood, and it’s not a happy one. In spite—or perhaps because—of this,1 it’s one I usually enjoy. Ghost Bath’s take on this particular type of misery music has fluctuated between more black metal and more post, and I personally found it never quite stuck. Rose Thorn Necklace, however, has kept me coming back for repeated mope sessions for weeks. It’s still recognisably Ghost Bath thanks to those same echoing howls that lurch into voiceless high-pitched wails (“Well, I Tried Drowning”), and a familiarity about the bitter refrains. But synths now play a prominent role in driving melody2 both dreamy (“Grotesque Display,” “Throat Cancer”) and uncomfortably upbeat (“Vodka Butterfly”), as things swing back in the direction of post-leaning DSBM. Layered strums lace into pessimistic chord swings and scream-resonant atmoblack (title, track, “Dandelion Tea,” “Stamen and Pistil”), sometimes recalling Harakiri for the Sky. It manages to be pretty, in that characteristically depressing way, as minor melodies bleed into blackened tantrums (“Well, I Tried Drowning”) or ride on synths as harrowing screams narrate (“Throat Cancer”). The snippets of coughing (“Dandelion Tea”), sobbing (“Vodka Butterfly”), and sirens (“Throat Cancer”) are par for the course, but still very effective, and the ending duo “Needles” and the horribly—but brilliantly—named “Throat Cancer” is kind of…genuinely lovely in a really gross, demoralising sense. I’m converted.
ClarkKent’s Bestial Beats
Animalize // Verminateur [May 23, 2025 – Dying Victims Productions]
While the album cover might not inspire confidence, make no mistake, Animalize is worthy of your attention. On their sophomore album, Verminateur, these Frenchmen bring youth and energy to the old school speed and traditional metal scene. They mix up mid-tempo tunes with high-octane thrash, and even throw in a lovely piano ballad for good measure (“Priere de Remords”). On tracks like “Chevel Astral” and “Au Jugement de Soi” you can hear influences ranging from Accept to Def Leppard, while the lightning-fast “Verminateur” sounds like a blast from Judas Priest’s Painkiller. Front man Coyote brings plenty of charm, ranging from excitedly shrill to cool-headed, all while executing some well-timed “oohs” and infectious laughter here and there. Fortunately, he doesn’t carry all of the weight. Jessman and RattleGab keep the riffs spicy throughout, ensuring Animalize never phones it in, while Lynx’s drumming adds some much-needed heft. The songwriting is nice and tight, allowing the album to clock in at a tidy 36 minutes. As good as each song is, the icing on the cake is “Envahisseurs,” which will end up as a strong candidate for song of the year. It brings a killer riff and thrilling energy that’s sure to get the Statue of Liberty to drop her torch and make some devil horns.
Owlswald’s Feathered Echoes
Pandemia // Darkened Devotion [May 16th, 2025 – Hammerheart Records]
After a decade between releases, Czech death metal veterans Pandemia burst back onto the scene with their sixth full-length, Darkened Devotion. Still channeling the menacing souls of legends like Vader and Immolation, Darkened Devotion marks a significant yet successful pivot towards a more accessible sound for Pandemia. Delivering bone-crushingly heavy and succinct songs that are both memorable and easily palatable, Pandemia haven’t lost their edge—they’ve simply refined it. From “Nightmare Paradox’s” gut-punching, wicked riffing to “Catalepsy’s” gratifying, atmospheric thrash-inspired arpeggiations, every part of Darkened Devotion feels focused and tastefully executed. New drummer Jake Bayer (Cutterred Flesh) is an absolute beast, shaping Darkened Devotion’s mammoth backbone with thunderous rapid-fire double bass runs (“Blessed, Blessed Oblivion,” “Depths”), intricate tom fills (“The Pallor of Detest,” “The Wretched Dance”) and precision blasts (“Nighttime Paradox,” “A Sea to Breathe In”). Returning guitarist Alex Marek—last heard on 2005’s Riven—unleashes a barrage of infectious shredding that makes headbanging involuntary. Jaroslav “Jarda” Friedrich’s bass and Jikra Krš’s vocals complement Bayer and Marek’s authority with angry drawls and guttural, gravely growls. The album’s overall tone is immense, effortlessly engulfing listeners into its nocturnal anxieties with ease. With Darkened Devotion, Pandemia have forged a refined and brutal auditory feast that genuinely took me by surprise. Embrace the darkness.
Killjoy’s Dreamy Delights
Asthénie // Iridescence [May 5th, 2025 – Self-Release]
Iridescence is literally a colorful piece of music. Named after the naturally occurring phenomenon of an object appearing to change colors, Asthénie assigned a different color to each of these five songs. The guitars are the main focus here—whether with a glimmer (“Mélèze”) or a shimmer (“Indigo”), they brilliantly showcase the prettier side of post metal. Hardcore-tinged screams boldly accentuate the guitars’ vibrant hues, providing heft and urgency. Somewhat ironically, “Gris” (meaning grey) takes up the most time at 11 minutes and is the most developed contrast between the calm and furious. At only 35 minutes in total, Iridescence passes like a beautiful breeze with little fluff or filler. While by no means necessary, some clean vocals could potentially add even more color to a future release. Though this is not the first instance this year of a post-black record patterned after various wavelengths in the visible light spectrum, Iridescence is resplendent in its own right.
Au Clair de Lune // In the Wake of Dusk [May 16th, 2025 – Self-Release]
Moonlight and bodies of water share an intrinsic artistic bond. There’s something deeply enchanting about a celestial, ghostly source of illumination amidst a dark, murky setting. Leonard Sinaguglia’s blackgaze project Au Clair de Lune aurally combines these two aesthetics via dreamy, floaty guitars and synths akin to Autumn Nostalgie and, of course, Alcest’s Écailles de Lune. At times, the melodies are smooth and glassy like the surface of a lake (“Echoing Silhouettes,” “Neon Dusk”). Other times, they’re upbeat and catchy as a rip current (“Anaemoia,” “Distant Glow”). The principal vocal style is a mild rasp, more for flavor than heaviness, though Falyriae adds her airy singing voice on occasion. Although the track order and overall pacing usually find a good balance between the atmospheric parts and the punchy parts, the longer track lengths make In the Wake of Dusk feel a bit fluffy in places. But even so, Au Clair de Lune provides a satisfying and transportative experience to an unearthly realm.
Dolphin Whisperer’s Dusky Deposition
Slumbering Sun // Starmony [May 9th, 2025 – Self Release]
Music is the closest thing we have to magic in this world. When a great song or a great album graces your ears, it’s a clean sweep to any combo the head, heart, and gyrating body. Such was the case with Lone Star Doomsters Slumbering Sun and their debut release The Ever-Living Fire back in 2023. With a fragile heart in one hand and a fat riff in the other, their take on the kind of sadboi doom you’d hear in bands like Warning or early Pallbearer struck me deep. On Starmony, much of the same elements return: growling bass underpinning stadium-sized riffs, Ozzy-like vocals that bustle with a modern emotion and charisma, and a posty playfulness that allows long-form compositions to swell and soar. The only trouble is that it takes a couple songs for Starmony to settle into that same form of riffed-out hypnosis, with the one-two intro of “Together Forever” and “Keep It a Secret” sounding like the middle drive of a live set rather than the start of an introspective journey. But with the violin-assisted weeping catharsis of “Midsommar Night’s Dream” and “Wanderlust,” the waltzing melody of “Danse Macabre,” and the Thin Lizzy-styled dueling leads of “The Tower,” Slumbering Sun again finds a monstrous groove in hopeful and hammering songcraft. And, of course, if you get a chance to catch this act live like I did, just a few days before The Dolphlet emerged, you’ll fall extra prey to the kinds of doomy incantations that Slumbering Sun conjures with their mystic-minded compositions. In fat riffs we trust, and in sorrowful hearts we linger.
Tyme’s Tragic Tones
Enterré Vivant // 悪罪 (Akuzaï) [May 26th, 2025 – Antiq]
Comprised of French multi-instrumentalist Erroiak and vocalist Sakrifiss—whose 25-year residency in Japan heavily influences the music—depressive black metallers Enterré Vivant’s3 third album, Akuzaï, blew me away. My DSBM bar was set long ago by Shining‘s unfuckwithable V: Halmstad, and yet Akuzaï has come along to give it a run for its money. Centered around 10 Buddhist sins, Akuzaï relates the experiences of Japanese civilians and victims during the Second World War. From the emotionally charged cover photo depicting a mother breastfeeding her newborn shortly after the bombing of Nagasaki,4 to the haunting interludes and shimmering, melancholic melodies within, Akuzaï melds traditional, tremolo-picked guitars and icy vocals ala Summoning and Emperor (“Sesshô,” “Shin’i”) with Moonsorrow-esque keys, Japanese-influenced flutes and violins, along with ghostly moaning howls to create its depressive atmospheres. Transitioning from the twisted croaks of interlude “Waraguchi,” album highlight “Jain” begins with mournful pianos and a pensive, tremolo-picked lead before crashing forth in waves of crushingly cascading chords and Sakrifiss’ tortured screams, its eight and a half minutes awash in black metal sadness. By the time the wails of a suffering child floated in around the seven-and-a-half-minute mark, my arms had broken out in goosebumps, and my heart was fucking broken. Offering yet another lens through which to view the torturous horrors of war, Akuzaï is harrowing, relentless, and not to be missed.
#2025 #Accept #Alcest #AmericanMetal #Animalize #Asthénie #AtTheGates #AtmosphericBlackMetal #AuClaireDeLune #AutumnNostalgie #Blackgaze #BloodWashesEverythingAway #Crust #CutterredFlesh #CzechMetal #DarkenedDevotion #DeathMetal #DeathWhore #DefLeppard #DoomMetal #DSBM #DyingVictimsProductions #Emperor #EnterréVivant #Executionist #Falyriae #FrenchMetal #GhostBath #HammerheartRecords #HarakiriForTheSky #Hardcore #HeavyMetal #Immolation #InTheWakeOfDusk #Iridescence #ItalianMetal #JudasPriest #Kreator #May25 #MelodicBlackMetal #MelodicDeathMetal #Moonsorrow #NuclearBlast #Pallbearer #Pandemia #PostBlackMetal #PostMetal #Review #Reviews #RoseThornNecklace #SacramentOfTheSick #SelfRelease #Shining #SlumberingSun #Starmony #StuckInTheFilter #StuckInTheFilter2025 #Summoning #ThinLizzy #ThrashMetal #Vader #Verminateur #Warning #悪罪Akuzaï_
-
El Món en Pausa: Quan la Pandèmia em Va Donar Permís per Existir
El Món en Pausa: Quan la Pandèmia em Va Donar Permís per Existir
El primer dia de confinament, el silenci va arribar com una benedicció. Des de casa meva, vaig veure com els carrers s’esbufegaven, com si el món hagués aguantat la respiració durant dècades i finalment pogués exhalar. Els cotxes es van convertir en escultures de metall estàtiques, els veïns en ombres darrere finestres, i jo, per primera vegada en quaranta anys, em vaig sentir invisible. I va ser meravellós.
Durant setmanes, ningú em va demanar que fos algú que no era. No vaig haver de somriure per tranquil·litzar clients nerviosos, ni de forçar una veu amable mentre explicava els avantatges d’un nou mòbil o les clàusules d’un pla telefònic. El telèfon de la feina va deixar de vibrar, les reunions es van esvair com suor a la roca, i el món es va reduir a quatre parets, un sofà i el soroll dels vidres del balcó tremolant amb el vent.
Al principi, em va costar creure-ho. Des de petit, m’havien ensenyat que la vida era un teatre: jo, l’actor secundari que mai surt als crèdits, però manté l’escena en marxa. Aprendre el guió va ser fàcil. Els diàlegs “Com estàs?”, “Què tal tot?”, “Hem de quedar per fer un cafè!” els tenia memoritzats des dels dotze anys, quan vaig descobrir que un somriure fals podia evitar preguntes incòmodes. Però el preu… Ah, el preu. Cada dia, després de tancar la botiga, em quedava assegut al cotxe durant mitja hora, mirant el volant, mentre el meu cervell es desinflava com un globus.
La pandèmia va ser el tallafoc que mai m’havia permès posar. De cop, ja no era el “Jordi eficient”, el “Jordi sempre disponible”. Era només jo, un home en pijama, amb una tassa de te ja freda a la mà i una llista de sèries que mai acabava. Les nits ja no eren un preludi de l’estrès del matí: eren hores llargues i quietes, plenes de llibres oblidats i de música que escoltava amb els ulls tancats. Fins i tot el soroll dels aplaudiments als balcons, aquell intent col·lectiu de normalitat, em semblava una bufetada de realitat suau, com una tovallola humida llançada amb cura per no fer mal.
I, enmig d’aquella quietud, vaig trobar una excusa per fer alguna cosa que sempre havia volgut: comprar-me una impressora 3D.
Durant anys, l’havia ruminat com un caprici absurd, “Per què?” em deia, però la pandèmia em va donar una raó. Vaig començar imprimint viseres amb pantalles per als metges del CAP de Palafrugell, després suports per a mascaretes que alleugerissin les orelles dels infermers, i mil coses més que compartíem en grups de voluntaris a través de Telegram i que em van mantenir ocupat les nits senceres. La màquina sorollosa i aparatosa es va convertir en una estranya companyia: no em demanava converses, ni somriures, ni disculpes. Només filament i donar-li temps.Cada setmana, un home de Protecció Civil trucava al timbre per recollir el material. Jo deixava les bosses al portal i l’observava des de l’entrada mentre ho carregava tot al cotxe. No vam intercanviar paraules, però quan es va girar per mirar-me i va fer un gest d’agraïment amb el cap, em vaig sentir útil per primera vegada en anys. No ho feia per rebre reconeixement de cap mena. Era només jo, la meva impressora, i un món que necessitava al personal sanitari més que mai i que aquest no tenia les eines per afrontar el que ens venia a tots a sobre.
També vaig trobar alguna cosa més: un racó del món on no havia de ser ningú. Un vespre, mentre la impressora xiulava com una cadernera èbria, vaig crear un servidor de Discord. Un espai buit amb un nom tan poc original com vaig poder, un grapat de canals de veu i de text on podíem anar deixant coses, amb el temps, es va omplir de veus. Gent que havia anat consegüent per xarxes, en jocs o en fòrums perduts. Alguns entraven i marxaven sense més ni més; d’altres es quedaven.
Eren veus darrere pseudònims, perfils amb noms estranys impossibles de pronunciar. Gent que, com jo, buscava un lloc on existir sense màscares. De tant en tant ens quedàvem xerrant fins que tornava a sortir el sol, i ells em van ensenyar el que mai no havia après en quaranta anys, els silencis còmodes existeixen. Connectàvem per jugar, per parlar de qualsevol cosa o de res, o simplement per deixar-nos obert el micròfon mentre fèiem vida per casa. De vegades, desapareixia sense avís. L’endemà, ningú em preguntava per què. Era un acord no escrit: tots tenim dies en què les paraules pesen massa.
Alguns van passar del online al offline: Alguna barbacoa mentre els gossos ens miraven amb curiositat, un dinar sorpresa per Cap d’Any; un altre em va enviar per correu una samarreta de l’R2D2. D’altres romanen en l’anonimat, veus sense rostre que em recorden que no sóc l’únic que lluita per respirar en un món de pressió.
Llavors va passar alguna cosa estranya, vaig començar a respirar. No em refereixo a poder amagar-me rere mascaretes o evitar aglomeracions. Em refereixo a una sensació física, com si hagués estat nedant contra corrent tota la vida i, de sobte, l’aigua s’hagués aturat. Els dies s’allargaven sense pressa, i jo, per primera vegada, tenia temps de notar coses: el tacte rugós de les rajoles sota els peus nus a la terrassa, l’olor de pa torrat que pujava des del forn, el ronronejar de la Blanqueta (la matriarca de la colònia de gats que viu al meu pati) mentre s’enrotllava al costat dels gossos, La Bruixa i en Cooper, que dormien sota el sol com guardians tranquils.
I ningú em jutjava. Ningú em deia “Jordi, has engreixat” o “Jordi, fa temps que no se’t veu el pèl”. La solitud es va convertir en una manta gruixuda que em protegia del fred que mai m’havia adonat que existia.
Avui encara recordo aquell abril de 2020 com un somni. Un somni estrany en què el món s’havia aturat per dir-me: “Està bé. No cal que corris”. Però els somnis s’acaben, i el món va tornar a girar, més ràpid que mai, com si volgués recuperar el temps perdut. El problema és que jo no vaig poder seguir-lo.
Quan van tornar a obrir les portes de la botiga, vaig intentar encaixar de nou. “Anem a poc a poc”, em deia, mentre m’ajustava el penjoll amb el nom com si fos una corda al coll. Els meus caps em recordaven amb somriures forçats que “necessitem recuperar vendes, Jordi, cal que els clients tornin a connectar”. Connectar. La paraula em cremava la llengua. Jo ja no sabia què era això. Durant mesos, havia viscut sense màscares (ni de tela ni de teatre), i ara, cada “Hola, què necessites?” sonava com una mentida tallada amb motlle. La màscara que havia dut des de petit, aquella que em permetia ser el venedor afable, el col·lega eficient, s’havia esmicolat en el silenci del confinament. I el que quedava era el pes buit d’un paper que ja no podia representar.
Els clients entraven, sortien, i jo repetia els mateixos guions com un autòmata. Però les preguntes innocents “Com estàs?” em creaven nusos a l’estómac. Abans, responia amb un “Bé, i tu?” automàtic. Ara, cada paraula era una pedra que havia de treure del fang dels dies sense pressa, dels matins en què ningú em demanava res. I el fang pesava. Pesava més que totes les targetes de crèdit que havia passat per la terminal, més que els telèfons exposats a les vitrines, més que les hores mortes esperant que algú entrés per la porta.
I així va arribar el final. No com una explosió, sinó com una fuga lenta. Les paraules “Bon dia, en què puc ajudar-lo?” em van sonar com un dialecte oblidat. Tornava a casa cada nit més cremat, amb el cap ple de xifres de vendes i riures forçats que em ressonaven com campanes trencades. Però hi tornava. Hi tornava perquè els rebuts no s’omplien sols, perquè els gossos necessitaven pinso, perquè el món exigeix monedes per deixar-te respirar.
Fins que un vespre, abans de tancar, el meu cap em va venir a veure. La seva veu sonava a enregistrament: “No ets tu, és la situació”. L’acomiadament va arribar amb un sobre blanc i una firma robòtica. I jo, en lloc de plorar o cridar, vaig notar una cosa estranya sota l’angoixa: alleujament.
El camí de tornada a casa va ser una contradicció de passos. El cor em deia que havia fracassat; el cervell, que per fi podia deixar de fingir. Els gossos van venir a rebre’m com sempre, sense preguntes, i els gats del jardí es van fregar contra les meves cames com si res hagués canviat. Però tot havia canviat. Havia perdut una feina, sí, però també havia perdut una cadena.
Aquell primer mes, una nit, mentre les factures s’aplegaven a la taula com acusadors silenciosos, vaig escoltar el Ronronejar de la Blanqueta i vaig entendre una cosa:
A vegades, alliberar-se te un preu, un preu que no se com podre seguir pagant, de moment vaig trampejant com puc fent cosetes aquí i allà, però que haig de trobar la manera de no renunciar a aquesta llibertat.Ara, mentre escric això des del meu sofà (el mateix del 2020, més enfonsat, però igual d’acollidor), sé que molts em veuen com un fracassat. Un home divorciat, sense feina, sense xarxes socials plenes de vídeos de brunchs, sense plans de cap de setmana. Però ells no saben que, per primera vegada, sóc lliure.
No és perfecte ni de lluny. La majoria de dies l’ansietat em colpeja com un puny, i nits en què el silenci pesa massa. Però també hi ha moments de claredat: quan alimento la Blanqueta i els altres gats del jardí com l’Ullets, la Tita, el Pelut, etc, i em miro en els seus ulls verds, indiferents a les meves crisis; quan sento el vent del balcó i recordo que, durant uns mesos meravellosos, el món em va donar permís per existir tal com sóc.
Ara, cada nit, torno a aquell racó de veus que no em demanen res. Connecto, poso els auriculars, i deixo que el murmuri del servidor m’emboliqui com una manta. Hi ha rialles, discussions sobre qualsevol tonteria, i pauses llargues on només se sent com tecleja algú que treballa o juga en segon pla. De vegades, quan la boira mental torna, abaixo el volum i em quedo escoltant-los com qui escolta la pluja des de sota un paraigua. I quan desconnecto, sé que demà hi tornaran. Sense preguntes, sense “per què no vas dir res?”, sense “què ha passat?”.
És el poc contacte que necessito. Un lloc on tots entenem que, a vegades, el millor que pots fer pels altres és ser-hi, sense exigir ni ser exigit, un grapat de veus rere pseudònims impossibles, amb noms reals al darrere que tots coneixem, però que no fem servir.
Els gossos ronquen als meus peus, els gats s’estiren als coixins, i jo torno a sentir-me com aquell home del 2020. I encara que el món insisteixi a dir el contrari, jo sé la veritat:
Vaig estar més viu quan tot es va aturar.#Aïllament #Asperger #AutismAcceptance #Autisme #ExperiènciaPersonal #MentalHealthAwareness #Neurodivergència #Pandemia #Reflexió #Resilience #SalutMental
-
👦 ■ La pandemia apenas influyó en los nacimientos: ni 'baby-boom' ni desplome duradero ■ Fue una "hipótesis-chascarrillo" que a los nueve meses habría un 'baby boom'.
https://www.huffingtonpost.es/life/hijos/la-pandemia-apenas-influyo-nacimientos-babyboom-desplome-duradero.html?int=MASTODON_WORLD -
Mies aikoo käyttää viimeiset pandemia-aikana ostamansa WC-paperit
”Vuonna 2020 ostamistani vessapapereista on menossa vihoviimeinen rulla”, vantaalainen Jarno M. Antti tiedotti Uutissirkukselle varhain tänä aamuna ja kutsui median edustajat juhlaistuntoon.
-
«In piazza. Rabbia e passione»
In oltre cento fotografie, il fotogiornal
https://www.labottegadelbarbieri.org/in-piazza-rabbia-e-passione/
#bottegadelbarbieri #labottegadelbarbieri
#Articoli #Libri #CarlottaCossutta #centrisociali #DavidLifodi #DinoFracchia #ErriDeLuca #FedericoDragogna #femministe #fotogiornalismo #FridaysforFuture #G8Genova #GenoaSocialForum #Interno4Edizioni #migranti #NonUnadiMeno #operai #pandemia #SandroneDazieri #sindacatidibase #VittorioAgnoletto #XinaVeronese