Search
1000 results for “senzilla”
-
Nova tendència a Instagram: hospitals i residències de gent gran a #Alemanya mostren com depenen dels immigrants que hi treballen.
Tal i com s'ha construit la #Europa dels últims 60 anys, ja no podem prescindir de la immigració. Sense immigració, senzillament, Europa no funciona.
I si no us agrada, pq recolzeu el capitalisme que expolia riqueses del 3er món, exporta conflictes i provoca moviments migratoris?
#prouracisme
#stopracism
#fuckcapitalism
#fuckOrriols
#fuckafdnazis -
Presentació del llibre 'El desafío del agua. Defensa colectiva contra la ofensiva capitalista'
La Comunal, divendres, 21 de febrer, a les 18:30 CET
Presentarem El desafío del agua, amb l’autora Marta lizcano acompanyada per Joana Bregolat!
Malgrat que l’aigua és un element essencial per a la vida en les seves múltiples facetes—nutrició, ecosistemes, salut—, resta lluny de ser un dret per a tota la població mundial. Obrir l’aixeta i beure una mica d’aigua és una acció tan senzilla que gairebé no es valora. No obstant, aproximadament una cinquena part de tota la població mundial pateix la seva escassetat.
Allà on mirem se succeeixen els processos d’apropiació i privatització de l’aigua, que genera una insuficiència artificial amb produndes i complexes conseqüències. En aquest assaig s’analitzen i s’aclareixen algunes d’aquestes capes de mercantilització: de les hidroelètricques als mercats agrari i miner, passant per les xarxes de distribució, l’aigua embotellada i el terrible genocidi de Palestina. I tot amb una perspectiva de classe i amb l’objectiu de recopilar lluites i eines que serveixin per reapropiar-nos d’un bé que hauria de ser de tota la comunitat.
Us hi esperem!
-
La llegenda de Luigi Mangione
La llegenda de Luigi Mangione
El sol despuntava tímidament, tenyint de taronja els carrers freds de Nova York. L’aire carregat de la ciutat desprenia una humitat densa que s’enganxava a la pell dels pocs vianants matiners. Un home, alt, vestit amb una jaqueta curta blava i camisa impecable, caminava amb pas decidit cap a la seva destinació. Les sabates de pell repicaven amb fermesa contra el paviment mentre esquivava els carrers encara mig buits.
A uns metres darrere d’ell, un jove amb una jaqueta beix i una motxilla senzilla el seguia a un ritme constant. El seu posat no destacava, es confonia amb la multitud, un perfil anodí, perfecte per Nova York. El moviment del carrer es barreja amb els reflexos dels llums de la ciutat i les primeres passes d’un dia ordinari. L’escena sembla tranquil·la, fins que el jove, gairebé d’improvís, aixeca el braç. A les seves mans apareix una pistola amb silenciador.
El primer tret es va sentir com un xiulet sord, gairebé inaudible. L’impacte va fer que l’home vacil·lés, entrabancant-se mentre feia quatre passos endevant, intentant girar-se i recolzar-se a la paret. El tirador, amb calma, va ciclar l’arma manualment, preparant-la per un segon tret. Aquest cop, la bala va impactar a la cama de la víctima, que va caure a terra amb un gemec sord.
El jove va començar a caminar tranquil·lament cap a ell, ajustant l’arma amb un lleuger copet a la corredera, com si fos un gest rutinari. Quan va estar a un metre i mig, va aixecar la pistola i va disparar el tret final. El cos de l’home va caure sense vida, la seva mirada perduda en el buit, mentre un silenci momentani s’imposava al bullici llunyà de la ciutat.
El tirador es va girar sense pressa, guardant l’arma a la motxilla. Va caminar uns passos fins a una bicicleta elèctrica aparcada prop d’allí, hi va pujar i es va perdre entre els carrers, fonent-se amb el moviment de la ciutat.
Sobre l’asfalt, tres baines de bala lluïen amb gravats inquietants: “Delay, Deny, Defend”. El sol segueix pujant mentre l’eco de l’escena es dissol en el soroll de la ciutat.
I així comença la llegenda de Luigi Mangione però no descobriríem aquest nom fins uns dies més tard.
UnitedHealthcare és l’asseguradora de salut més gran dels Estats Units, amb més de 49 milions de clients que confien en els seus serveis per garantir accés a l’atenció mèdica. Tot i la seva magnitud, l’empresa no publica dades totals sobre la gestió de sol·licituds, però estimacions independents suggereixen que rebutgen aproximadament un 37% de les peticions mèdiques que reben. Això representaria entre 20 i 40 milions de tractaments denegats cada any.
Entre aquestes denegacions, es calcula que entre un 5% i un 10% corresponen a tractaments que podrien salvar vides. Això implica que les polítiques de UnitedHealthcare podrien estar contribuint indirectament a la mort d’entre 1 i 4 milions de persones anualment,
L’home de la jaqueta blava era Brian Thompson, de 50 anys, qui ocupava el càrrec de director executiu de UnitedHealthcare des d’abril de 2021.
En aquest període alguns tipus de sol·licituds com les cobertures a persones grans que havien patit caigudes o accidents cerebrovasculars es van doblar, una de cada 5 són denegades. Brian Thompson cobrava més de 10 milions de dòlars a l’any per fer la seva feina, matar milions de persones a l’any, entre altres coses.Enmig d’aquest caos, la policia va arrestar Luigi Mangione, un jove de 26 anys amb formació en enginyeria i un futur que, segons coneguts, semblava brillant fins fa poc. Originari de Baltimore, Mangione havia començat a mostrar signes de desesperació mesos abans dels fets, a causa de problemes de salut que no podia costejar i un sistema que semblava haver-lo abandonat.
Quan el van arrestar, portava un breu manifest que ha estat fet públic per Ken Klippenstein. Curiosament, mentre la majoria de mitjans tradicionals han citat fragments del text, s’han negat activament a reproduir-lo de manera íntegra. Aquests mitjans afirmen que la decisó es deu a la por que el manifest animi altres persones a seguir els passos de Mangione, tot i que molts critiquen que això podria provocar l’efecte Streisand, atorgant encara més notorietat al document.
El manifest diu:
To the Feds, I’ll keep this short, because I do respect what you do for our country. To save you a lengthy investigation, I state plainly that I wasn’t working with anyone. This was fairly trivial: some elementary social engineering, basic CAD, a lot of patience. The spiral notebook, if present, has some straggling notes and To Do lists that illuminate the gist of it. My tech is pretty locked down because I work in engineering so probably not much info there. I do apologize for any strife of traumas but it had to be done. Frankly, these parasites simply had it coming. A reminder: the US has the #1 most expensive healthcare system in the world, yet we rank roughly #42 in life expectancy. United is the [indecipherable] largest company in the US by market cap, behind only Apple, Google, Walmart. It has grown and grown, but as our life expectancy? No the reality is, these [indecipherable] have simply gotten too powerful, and they continue to abuse our country for immense profit because the American public has allwed them to get away with it. Obviously the problem is more complex, but I do not have space, and frankly I do not pretend to be the most qualified person to lay out the full argument. But many have illuminated the corruption and greed (e.g.: Rosenthal, Moore), decades ago and the problems simply remain. It is not an issue of awareness at this point, but clearly power games at play. Evidently I am the first to face it with such brutal honesty.
Traducció:
“Per als federals: Seré breu, perquè respecto el que feu pel nostre país. Per estalviar-vos una investigació llarga, afirmo clarament que no treballava amb ningú. Això ha sigut relativament simple: una mica d’enginyeria social bàsica, disseny CAD elemental i molta paciència. El quadern en espiral, si està present, conté algunes notes disperses i llistes de tasques que il·luminen la idea general. La meva tecnologia està bastant protegida perquè treballo en enginyeria, així que probablement no hi trobareu gaire informació. Disculpo qualsevol trauma o conflicte que hagi causat, però havia de fer-ho. Francament, aquests paràsits simplement s’ho mereixien.
Recordeu: els EUA tenen el sistema sanitari més car del món, però ens situem aproximadament en el lloc 42 pel que fa a l’esperança de vida. United és la [indecifrable] empresa més gran dels EUA en capitalització de mercat, només per darrere d’Apple, Google i Walmart. Ha crescut i crescut, però la nostra esperança de vida? No. La realitat és que aquests [indecifrable] han adquirit massa poder i continuen abusant del nostre país per obtenir beneficis immensos perquè el públic nord-americà els ha deixat fer-ho.
Evidentment, el problema és més complex, però no té espai, i francament no pretenc ser la persona més qualificada per exposar tot l’argument. Però molts ja han il·luminat la corrupció i l’avarícia (p. ex.: Rosenthal, Moore) fa dècades, i els problemes simplement persisteixen. No es tracta d’una qüestió de consciència en aquest punt, sinó clarament de jocs de poder. Pel que sembla, soc el primer a afrontar-ho amb tanta honestedat brutal.”
Aquests fets marquen un punt d’inflexió en el moment històric que vivim. Luigi Mangione ha generat simpaties que travessen espectres ideològics molt diversos. Entre els seus màxims suporters es compta gent d’arreu: des d’anticapitalistes, anarquistes, i qualsevol persona que defensi els drets humans, la igualtat i el dret a un sistema sanitari just, fins als preparacionistes i radicals d’extrema dreta més recalcitrants, aquells vinculats a la NRA, milícies locals i altres sectors similars. Aquesta diversitat reflecteix no només el profund malestar en el sistema, sinó també l’abast de les contradiccions que aquest moviment pot desencadenar en l’escenari polític actual.
Aquest suport transversal és especialment significatiu per l’impacte que pot tenir en l’esfera política nord-americana, sobretot en un context on el futur govern de Trump, amb figures com Elon Musk, mira aquests fets amb temor. Això adquireix encara més rellevància si considerem les contradiccions intrínseques del seu govern. Trump ha orientat gran part del seu discurs cap a sectors que sovint es mantenen desconnectats de la política institucional per manca de confiança en els dos grans partits. Però, amb el seu discurs antielitista i antisistema, ha aconseguit captar la seva atenció.
El problema és que, si aquests sectors veuen en Mangione un referent, també poden adonar-se de la contradicció intrínseca: l’equip de govern de Trump està format per multimilionaris; el membre més pobre té una fortuna de més de 100 milions de dòlars, i 14 dels seus membres són milmilionaris, el que els americans en diuen bilionaris. I tots sabem que ningú que tingui tants diners diria mai: “Ja en tinc prou, no necessito robar més.” Literalment, aquest és un govern de corporacions, per les corporacions i contra el poble.
Si algú altre segueix l’exemple de Mangione, els objectius podrien ser aquests mateixos membres del govern. I precisament, al darrere del canó hi hauria aquells que els haurien posat en el càrrec.
També és important reflexionar sobre el paper de la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units en la que tant religiosament creuen aquests grups. La cita literal diu:
“A well regulated Militia, being necessary to the security of a free State, the right of the people to keep and bear Arms, shall not be infringed.”
Traducció:
“Una Milícia ben regulada, essent necessària per a la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a posseir i portar armes no serà infringit.”
Thomas Jefferson va interpretar aquesta esmena com una garantia contra la tirania, afirmant que el poble ha de tenir la capacitat de resistir un govern que esdevingui opressiu. Al final, aquesta esmena podria estar sent utilitzada pel motiu pel qual va ser creada: combatre la tirania, no d’un monarca o un exèrcit estranger, sinó la tirania del capital. Aquesta seria la culminació de la resistència que floriria en mig de la desesperació de qui ja no té res a perdre.
El que resulta irònic és que les mateixes estructures que han despertat aquests sectors, fins ara desconectats de la política institucional, ho han fet per obtenir una gran plataforma de suport. No obstant, aquesta estratègia pot acabar convertint-se en un boomerang perillós. Quan uns pocs d’aquests sectors s’adonin de l’engany, podrien esdevenir els seus botxins.
Com diu la cèlebre frase que l’IRA va dirigir a Thatcher: “Vosaltres heu de tenir sort cada dia; nosaltres, només un cop.” Amb un sector de la població armat, determinat i amb convicció, la situació pot escalar fàcilment a un joc de numeros on les conseqüències esdevinguin molt previsibles. Aquest és un escenari que podria tenir efectes arreu del món, ressonant durant anys o fins i tot generacions. La tirania del capital podria acabar catalitzant el final d’una era, obrint pas a un canvi profund impulsat per la desesperació d’aquells que ja no tenen res a perdre.
#1 #42 #Capitalisme #Desigualtat #LateCapitalism #LuigiMangione #Manifest #Musk #Trump #UnitedHealthcare #ViolènciaEstructural
-
La llegenda de Luigi Mangione
La llegenda de Luigi Mangione
El sol despuntava tímidament, tenyint de taronja els carrers freds de Nova York. L’aire carregat de la ciutat desprenia una humitat densa que s’enganxava a la pell dels pocs vianants matiners. Un home, alt, vestit amb una jaqueta curta blava i camisa impecable, caminava amb pas decidit cap a la seva destinació. Les sabates de pell repicaven amb fermesa contra el paviment mentre esquivava els carrers encara mig buits.
A uns metres darrere d’ell, un jove amb una jaqueta beix i una motxilla senzilla el seguia a un ritme constant. El seu posat no destacava, es confonia amb la multitud, un perfil anodí, perfecte per Nova York. El moviment del carrer es barreja amb els reflexos dels llums de la ciutat i les primeres passes d’un dia ordinari. L’escena sembla tranquil·la, fins que el jove, gairebé d’improvís, aixeca el braç. A les seves mans apareix una pistola amb silenciador.
El primer tret es va sentir com un xiulet sord, gairebé inaudible. L’impacte va fer que l’home vacil·lés, entrabancant-se mentre feia quatre passos endevant, intentant girar-se i recolzar-se a la paret. El tirador, amb calma, va ciclar l’arma manualment, preparant-la per un segon tret. Aquest cop, la bala va impactar a la cama de la víctima, que va caure a terra amb un gemec sord.
El jove va començar a caminar tranquil·lament cap a ell, ajustant l’arma amb un lleuger copet a la corredera, com si fos un gest rutinari. Quan va estar a un metre i mig, va aixecar la pistola i va disparar el tret final. El cos de l’home va caure sense vida, la seva mirada perduda en el buit, mentre un silenci momentani s’imposava al bullici llunyà de la ciutat.
El tirador es va girar sense pressa, guardant l’arma a la motxilla. Va caminar uns passos fins a una bicicleta elèctrica aparcada prop d’allí, hi va pujar i es va perdre entre els carrers, fonent-se amb el moviment de la ciutat.
Sobre l’asfalt, tres baines de bala lluïen amb gravats inquietants: “Delay, Deny, Defend”. El sol segueix pujant mentre l’eco de l’escena es dissol en el soroll de la ciutat.
I així comença la llegenda de Luigi Mangione però no descobriríem aquest nom fins uns dies més tard.
UnitedHealthcare és l’asseguradora de salut més gran dels Estats Units, amb més de 49 milions de clients que confien en els seus serveis per garantir accés a l’atenció mèdica. Tot i la seva magnitud, l’empresa no publica dades totals sobre la gestió de sol·licituds, però estimacions independents suggereixen que rebutgen aproximadament un 37% de les peticions mèdiques que reben. Això representaria entre 20 i 40 milions de tractaments denegats cada any.
Entre aquestes denegacions, es calcula que entre un 5% i un 10% corresponen a tractaments que podrien salvar vides. Això implica que les polítiques de UnitedHealthcare podrien estar contribuint indirectament a la mort d’entre 1 i 4 milions de persones anualment,
L’home de la jaqueta blava era Brian Thompson, de 50 anys, qui ocupava el càrrec de director executiu de UnitedHealthcare des d’abril de 2021.
En aquest període alguns tipus de sol·licituds com les cobertures a persones grans que havien patit caigudes o accidents cerebrovasculars es van doblar, una de cada 5 són denegades. Brian Thompson cobrava més de 10 milions de dòlars a l’any per fer la seva feina, matar milions de persones a l’any, entre altres coses.Enmig d’aquest caos, la policia va arrestar Luigi Mangione, un jove de 26 anys amb formació en enginyeria i un futur que, segons coneguts, semblava brillant fins fa poc. Originari de Baltimore, Mangione havia començat a mostrar signes de desesperació mesos abans dels fets, a causa de problemes de salut que no podia costejar i un sistema que semblava haver-lo abandonat.
Quan el van arrestar, portava un breu manifest que ha estat fet públic per Ken Klippenstein. Curiosament, mentre la majoria de mitjans tradicionals han citat fragments del text, s’han negat activament a reproduir-lo de manera íntegra. Aquests mitjans afirmen que la decisó es deu a la por que el manifest animi altres persones a seguir els passos de Mangione, tot i que molts critiquen que això podria provocar l’efecte Streisand, atorgant encara més notorietat al document.
El manifest diu:
To the Feds, I’ll keep this short, because I do respect what you do for our country. To save you a lengthy investigation, I state plainly that I wasn’t working with anyone. This was fairly trivial: some elementary social engineering, basic CAD, a lot of patience. The spiral notebook, if present, has some straggling notes and To Do lists that illuminate the gist of it. My tech is pretty locked down because I work in engineering so probably not much info there. I do apologize for any strife of traumas but it had to be done. Frankly, these parasites simply had it coming. A reminder: the US has the #1 most expensive healthcare system in the world, yet we rank roughly #42 in life expectancy. United is the [indecipherable] largest company in the US by market cap, behind only Apple, Google, Walmart. It has grown and grown, but as our life expectancy? No the reality is, these [indecipherable] have simply gotten too powerful, and they continue to abuse our country for immense profit because the American public has allwed them to get away with it. Obviously the problem is more complex, but I do not have space, and frankly I do not pretend to be the most qualified person to lay out the full argument. But many have illuminated the corruption and greed (e.g.: Rosenthal, Moore), decades ago and the problems simply remain. It is not an issue of awareness at this point, but clearly power games at play. Evidently I am the first to face it with such brutal honesty.
Traducció:
“Per als federals: Seré breu, perquè respecto el que feu pel nostre país. Per estalviar-vos una investigació llarga, afirmo clarament que no treballava amb ningú. Això ha sigut relativament simple: una mica d’enginyeria social bàsica, disseny CAD elemental i molta paciència. El quadern en espiral, si està present, conté algunes notes disperses i llistes de tasques que il·luminen la idea general. La meva tecnologia està bastant protegida perquè treballo en enginyeria, així que probablement no hi trobareu gaire informació. Disculpo qualsevol trauma o conflicte que hagi causat, però havia de fer-ho. Francament, aquests paràsits simplement s’ho mereixien.
Recordeu: els EUA tenen el sistema sanitari més car del món, però ens situem aproximadament en el lloc 42 pel que fa a l’esperança de vida. United és la [indecifrable] empresa més gran dels EUA en capitalització de mercat, només per darrere d’Apple, Google i Walmart. Ha crescut i crescut, però la nostra esperança de vida? No. La realitat és que aquests [indecifrable] han adquirit massa poder i continuen abusant del nostre país per obtenir beneficis immensos perquè el públic nord-americà els ha deixat fer-ho.
Evidentment, el problema és més complex, però no té espai, i francament no pretenc ser la persona més qualificada per exposar tot l’argument. Però molts ja han il·luminat la corrupció i l’avarícia (p. ex.: Rosenthal, Moore) fa dècades, i els problemes simplement persisteixen. No es tracta d’una qüestió de consciència en aquest punt, sinó clarament de jocs de poder. Pel que sembla, soc el primer a afrontar-ho amb tanta honestedat brutal.”
Aquests fets marquen un punt d’inflexió en el moment històric que vivim. Luigi Mangione ha generat simpaties que travessen espectres ideològics molt diversos. Entre els seus màxims suporters es compta gent d’arreu: des d’anticapitalistes, anarquistes, i qualsevol persona que defensi els drets humans, la igualtat i el dret a un sistema sanitari just, fins als preparacionistes i radicals d’extrema dreta més recalcitrants, aquells vinculats a la NRA, milícies locals i altres sectors similars. Aquesta diversitat reflecteix no només el profund malestar en el sistema, sinó també l’abast de les contradiccions que aquest moviment pot desencadenar en l’escenari polític actual.
Aquest suport transversal és especialment significatiu per l’impacte que pot tenir en l’esfera política nord-americana, sobretot en un context on el futur govern de Trump, amb figures com Elon Musk, mira aquests fets amb temor. Això adquireix encara més rellevància si considerem les contradiccions intrínseques del seu govern. Trump ha orientat gran part del seu discurs cap a sectors que sovint es mantenen desconnectats de la política institucional per manca de confiança en els dos grans partits. Però, amb el seu discurs antielitista i antisistema, ha aconseguit captar la seva atenció.
El problema és que, si aquests sectors veuen en Mangione un referent, també poden adonar-se de la contradicció intrínseca: l’equip de govern de Trump està format per multimilionaris; el membre més pobre té una fortuna de més de 100 milions de dòlars, i 14 dels seus membres són milmilionaris, el que els americans en diuen bilionaris. I tots sabem que ningú que tingui tants diners diria mai: “Ja en tinc prou, no necessito robar més.” Literalment, aquest és un govern de corporacions, per les corporacions i contra el poble.
Si algú altre segueix l’exemple de Mangione, els objectius podrien ser aquests mateixos membres del govern. I precisament, al darrere del canó hi hauria aquells que els haurien posat en el càrrec.
També és important reflexionar sobre el paper de la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units en la que tant religiosament creuen aquests grups. La cita literal diu:
“A well regulated Militia, being necessary to the security of a free State, the right of the people to keep and bear Arms, shall not be infringed.”
Traducció:
“Una Milícia ben regulada, essent necessària per a la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a posseir i portar armes no serà infringit.”
Thomas Jefferson va interpretar aquesta esmena com una garantia contra la tirania, afirmant que el poble ha de tenir la capacitat de resistir un govern que esdevingui opressiu. Al final, aquesta esmena podria estar sent utilitzada pel motiu pel qual va ser creada: combatre la tirania, no d’un monarca o un exèrcit estranger, sinó la tirania del capital. Aquesta seria la culminació de la resistència que floriria en mig de la desesperació de qui ja no té res a perdre.
El que resulta irònic és que les mateixes estructures que han despertat aquests sectors, fins ara desconectats de la política institucional, ho han fet per obtenir una gran plataforma de suport. No obstant, aquesta estratègia pot acabar convertint-se en un boomerang perillós. Quan uns pocs d’aquests sectors s’adonin de l’engany, podrien esdevenir els seus botxins.
Com diu la cèlebre frase que l’IRA va dirigir a Thatcher: “Vosaltres heu de tenir sort cada dia; nosaltres, només un cop.” Amb un sector de la població armat, determinat i amb convicció, la situació pot escalar fàcilment a un joc de numeros on les conseqüències esdevinguin molt previsibles. Aquest és un escenari que podria tenir efectes arreu del món, ressonant durant anys o fins i tot generacions. La tirania del capital podria acabar catalitzant el final d’una era, obrint pas a un canvi profund impulsat per la desesperació d’aquells que ja no tenen res a perdre.
#1 #42 #Capitalisme #Desigualtat #LateCapitalism #LuigiMangione #Manifest #Musk #Trump #UnitedHealthcare #ViolènciaEstructural
-
La llegenda de Luigi Mangione
La llegenda de Luigi Mangione
El sol despuntava tímidament, tenyint de taronja els carrers freds de Nova York. L’aire carregat de la ciutat desprenia una humitat densa que s’enganxava a la pell dels pocs vianants matiners. Un home, alt, vestit amb una jaqueta curta blava i camisa impecable, caminava amb pas decidit cap a la seva destinació. Les sabates de pell repicaven amb fermesa contra el paviment mentre esquivava els carrers encara mig buits.
A uns metres darrere d’ell, un jove amb una jaqueta beix i una motxilla senzilla el seguia a un ritme constant. El seu posat no destacava, es confonia amb la multitud, un perfil anodí, perfecte per Nova York. El moviment del carrer es barreja amb els reflexos dels llums de la ciutat i les primeres passes d’un dia ordinari. L’escena sembla tranquil·la, fins que el jove, gairebé d’improvís, aixeca el braç. A les seves mans apareix una pistola amb silenciador.
El primer tret es va sentir com un xiulet sord, gairebé inaudible. L’impacte va fer que l’home vacil·lés, entrabancant-se mentre feia quatre passos endevant, intentant girar-se i recolzar-se a la paret. El tirador, amb calma, va ciclar l’arma manualment, preparant-la per un segon tret. Aquest cop, la bala va impactar a la cama de la víctima, que va caure a terra amb un gemec sord.
El jove va començar a caminar tranquil·lament cap a ell, ajustant l’arma amb un lleuger copet a la corredera, com si fos un gest rutinari. Quan va estar a un metre i mig, va aixecar la pistola i va disparar el tret final. El cos de l’home va caure sense vida, la seva mirada perduda en el buit, mentre un silenci momentani s’imposava al bullici llunyà de la ciutat.
El tirador es va girar sense pressa, guardant l’arma a la motxilla. Va caminar uns passos fins a una bicicleta elèctrica aparcada prop d’allí, hi va pujar i es va perdre entre els carrers, fonent-se amb el moviment de la ciutat.
Sobre l’asfalt, tres baines de bala lluïen amb gravats inquietants: “Delay, Deny, Defend”. El sol segueix pujant mentre l’eco de l’escena es dissol en el soroll de la ciutat.
I així comença la llegenda de Luigi Mangione però no descobriríem aquest nom fins uns dies més tard.
UnitedHealthcare és l’asseguradora de salut més gran dels Estats Units, amb més de 49 milions de clients que confien en els seus serveis per garantir accés a l’atenció mèdica. Tot i la seva magnitud, l’empresa no publica dades totals sobre la gestió de sol·licituds, però estimacions independents suggereixen que rebutgen aproximadament un 37% de les peticions mèdiques que reben. Això representaria entre 20 i 40 milions de tractaments denegats cada any.
Entre aquestes denegacions, es calcula que entre un 5% i un 10% corresponen a tractaments que podrien salvar vides. Això implica que les polítiques de UnitedHealthcare podrien estar contribuint indirectament a la mort d’entre 1 i 4 milions de persones anualment,
L’home de la jaqueta blava era Brian Thompson, de 50 anys, qui ocupava el càrrec de director executiu de UnitedHealthcare des d’abril de 2021.
En aquest període alguns tipus de sol·licituds com les cobertures a persones grans que havien patit caigudes o accidents cerebrovasculars es van doblar, una de cada 5 són denegades. Brian Thompson cobrava més de 10 milions de dòlars a l’any per fer la seva feina, matar milions de persones a l’any, entre altres coses.Enmig d’aquest caos, la policia va arrestar Luigi Mangione, un jove de 26 anys amb formació en enginyeria i un futur que, segons coneguts, semblava brillant fins fa poc. Originari de Baltimore, Mangione havia començat a mostrar signes de desesperació mesos abans dels fets, a causa de problemes de salut que no podia costejar i un sistema que semblava haver-lo abandonat.
Quan el van arrestar, portava un breu manifest que ha estat fet públic per Ken Klippenstein. Curiosament, mentre la majoria de mitjans tradicionals han citat fragments del text, s’han negat activament a reproduir-lo de manera íntegra. Aquests mitjans afirmen que la decisó es deu a la por que el manifest animi altres persones a seguir els passos de Mangione, tot i que molts critiquen que això podria provocar l’efecte Streisand, atorgant encara més notorietat al document.
El manifest diu:
To the Feds, I’ll keep this short, because I do respect what you do for our country. To save you a lengthy investigation, I state plainly that I wasn’t working with anyone. This was fairly trivial: some elementary social engineering, basic CAD, a lot of patience. The spiral notebook, if present, has some straggling notes and To Do lists that illuminate the gist of it. My tech is pretty locked down because I work in engineering so probably not much info there. I do apologize for any strife of traumas but it had to be done. Frankly, these parasites simply had it coming. A reminder: the US has the #1 most expensive healthcare system in the world, yet we rank roughly #42 in life expectancy. United is the [indecipherable] largest company in the US by market cap, behind only Apple, Google, Walmart. It has grown and grown, but as our life expectancy? No the reality is, these [indecipherable] have simply gotten too powerful, and they continue to abuse our country for immense profit because the American public has allwed them to get away with it. Obviously the problem is more complex, but I do not have space, and frankly I do not pretend to be the most qualified person to lay out the full argument. But many have illuminated the corruption and greed (e.g.: Rosenthal, Moore), decades ago and the problems simply remain. It is not an issue of awareness at this point, but clearly power games at play. Evidently I am the first to face it with such brutal honesty.
Traducció:
“Per als federals: Seré breu, perquè respecto el que feu pel nostre país. Per estalviar-vos una investigació llarga, afirmo clarament que no treballava amb ningú. Això ha sigut relativament simple: una mica d’enginyeria social bàsica, disseny CAD elemental i molta paciència. El quadern en espiral, si està present, conté algunes notes disperses i llistes de tasques que il·luminen la idea general. La meva tecnologia està bastant protegida perquè treballo en enginyeria, així que probablement no hi trobareu gaire informació. Disculpo qualsevol trauma o conflicte que hagi causat, però havia de fer-ho. Francament, aquests paràsits simplement s’ho mereixien.
Recordeu: els EUA tenen el sistema sanitari més car del món, però ens situem aproximadament en el lloc 42 pel que fa a l’esperança de vida. United és la [indecifrable] empresa més gran dels EUA en capitalització de mercat, només per darrere d’Apple, Google i Walmart. Ha crescut i crescut, però la nostra esperança de vida? No. La realitat és que aquests [indecifrable] han adquirit massa poder i continuen abusant del nostre país per obtenir beneficis immensos perquè el públic nord-americà els ha deixat fer-ho.
Evidentment, el problema és més complex, però no té espai, i francament no pretenc ser la persona més qualificada per exposar tot l’argument. Però molts ja han il·luminat la corrupció i l’avarícia (p. ex.: Rosenthal, Moore) fa dècades, i els problemes simplement persisteixen. No es tracta d’una qüestió de consciència en aquest punt, sinó clarament de jocs de poder. Pel que sembla, soc el primer a afrontar-ho amb tanta honestedat brutal.”
Aquests fets marquen un punt d’inflexió en el moment històric que vivim. Luigi Mangione ha generat simpaties que travessen espectres ideològics molt diversos. Entre els seus màxims suporters es compta gent d’arreu: des d’anticapitalistes, anarquistes, i qualsevol persona que defensi els drets humans, la igualtat i el dret a un sistema sanitari just, fins als preparacionistes i radicals d’extrema dreta més recalcitrants, aquells vinculats a la NRA, milícies locals i altres sectors similars. Aquesta diversitat reflecteix no només el profund malestar en el sistema, sinó també l’abast de les contradiccions que aquest moviment pot desencadenar en l’escenari polític actual.
Aquest suport transversal és especialment significatiu per l’impacte que pot tenir en l’esfera política nord-americana, sobretot en un context on el futur govern de Trump, amb figures com Elon Musk, mira aquests fets amb temor. Això adquireix encara més rellevància si considerem les contradiccions intrínseques del seu govern. Trump ha orientat gran part del seu discurs cap a sectors que sovint es mantenen desconnectats de la política institucional per manca de confiança en els dos grans partits. Però, amb el seu discurs antielitista i antisistema, ha aconseguit captar la seva atenció.
El problema és que, si aquests sectors veuen en Mangione un referent, també poden adonar-se de la contradicció intrínseca: l’equip de govern de Trump està format per multimilionaris; el membre més pobre té una fortuna de més de 100 milions de dòlars, i 14 dels seus membres són milmilionaris, el que els americans en diuen bilionaris. I tots sabem que ningú que tingui tants diners diria mai: “Ja en tinc prou, no necessito robar més.” Literalment, aquest és un govern de corporacions, per les corporacions i contra el poble.
Si algú altre segueix l’exemple de Mangione, els objectius podrien ser aquests mateixos membres del govern. I precisament, al darrere del canó hi hauria aquells que els haurien posat en el càrrec.
També és important reflexionar sobre el paper de la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units en la que tant religiosament creuen aquests grups. La cita literal diu:
“A well regulated Militia, being necessary to the security of a free State, the right of the people to keep and bear Arms, shall not be infringed.”
Traducció:
“Una Milícia ben regulada, essent necessària per a la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a posseir i portar armes no serà infringit.”
Thomas Jefferson va interpretar aquesta esmena com una garantia contra la tirania, afirmant que el poble ha de tenir la capacitat de resistir un govern que esdevingui opressiu. Al final, aquesta esmena podria estar sent utilitzada pel motiu pel qual va ser creada: combatre la tirania, no d’un monarca o un exèrcit estranger, sinó la tirania del capital. Aquesta seria la culminació de la resistència que floriria en mig de la desesperació de qui ja no té res a perdre.
El que resulta irònic és que les mateixes estructures que han despertat aquests sectors, fins ara desconectats de la política institucional, ho han fet per obtenir una gran plataforma de suport. No obstant, aquesta estratègia pot acabar convertint-se en un boomerang perillós. Quan uns pocs d’aquests sectors s’adonin de l’engany, podrien esdevenir els seus botxins.
Com diu la cèlebre frase que l’IRA va dirigir a Thatcher: “Vosaltres heu de tenir sort cada dia; nosaltres, només un cop.” Amb un sector de la població armat, determinat i amb convicció, la situació pot escalar fàcilment a un joc de numeros on les conseqüències esdevinguin molt previsibles. Aquest és un escenari que podria tenir efectes arreu del món, ressonant durant anys o fins i tot generacions. La tirania del capital podria acabar catalitzant el final d’una era, obrint pas a un canvi profund impulsat per la desesperació d’aquells que ja no tenen res a perdre.
#1 #42 #Capitalisme #Desigualtat #LateCapitalism #LuigiMangione #Manifest #Musk #Trump #UnitedHealthcare #ViolènciaEstructural
-
La llegenda de Luigi Mangione
La llegenda de Luigi Mangione
El sol despuntava tímidament, tenyint de taronja els carrers freds de Nova York. L’aire carregat de la ciutat desprenia una humitat densa que s’enganxava a la pell dels pocs vianants matiners. Un home, alt, vestit amb una jaqueta curta blava i camisa impecable, caminava amb pas decidit cap a la seva destinació. Les sabates de pell repicaven amb fermesa contra el paviment mentre esquivava els carrers encara mig buits.
A uns metres darrere d’ell, un jove amb una jaqueta beix i una motxilla senzilla el seguia a un ritme constant. El seu posat no destacava, es confonia amb la multitud, un perfil anodí, perfecte per Nova York. El moviment del carrer es barreja amb els reflexos dels llums de la ciutat i les primeres passes d’un dia ordinari. L’escena sembla tranquil·la, fins que el jove, gairebé d’improvís, aixeca el braç. A les seves mans apareix una pistola amb silenciador.
El primer tret es va sentir com un xiulet sord, gairebé inaudible. L’impacte va fer que l’home vacil·lés, entrabancant-se mentre feia quatre passos cap enrere, intentant girar-se i recolzar-se a la paret. El tirador, amb calma, va ciclar l’arma manualment, preparant-la per un segon tret. Aquest cop, la bala va impactar a la cama de la víctima, que va caure a terra amb un gemec sord.
El jove va començar a caminar tranquil·lament cap a ell, ajustant l’arma amb un lleuger copet a la corredera, com si fos un gest rutinari. Quan va estar a un metre i mig, va aixecar la pistola i va disparar el tret final. El cos de l’home va caure sense vida, la seva mirada perduda en el buit, mentre un silenci momentani s’imposava al bullici llunyà de la ciutat.
El tirador es va girar sense pressa, guardant l’arma a la motxilla. Va caminar uns passos fins a una bicicleta elèctrica aparcada prop d’allí, hi va pujar i es va perdre entre els carrers, fonent-se amb el moviment de la ciutat.
Sobre l’asfalt, tres baines de bala lluïen amb gravats inquietants: “Delay, Deny, Defend”. El sol segueix pujant mentre l’eco de l’escena es dissol en el soroll de la ciutat.
I així comença la llegenda de Luigi Mangione però no descobriríem aquest nom fins uns dies més tard.
UnitedHealthcare és l’asseguradora de salut més gran dels Estats Units, amb més de 49 milions de clients que confien en els seus serveis per garantir accés a l’atenció mèdica. Tot i la seva magnitud, l’empresa no publica dades totals sobre la gestió de sol·licituds, però estimacions independents suggereixen que rebutgen aproximadament un 37% de les peticions mèdiques que reben. Això representaria entre 20 i 40 milions de tractaments denegats cada any.
Entre aquestes denegacions, es calcula que entre un 5% i un 10% corresponen a tractaments que podrien salvar vides. Això implica que les polítiques de UnitedHealthcare podrien estar contribuint indirectament a la mort d’entre 1 i 4 milions de persones anualment,
L’home de la jaqueta blava era Brian Thompson, de 50 anys, qui ocupava el càrrec de director executiu de UnitedHealthcare des d’abril de 2021.
En aquest període alguns tipus de sol·licituds com les cobertures a persones grans que havien patit caigudes o accidents cerebrovasculars es van doblar, una de cada 5 són denegades. Brian Thompson cobrava més de 10 milions de dòlars a l’any per fer la seva feina, matar milions de persones a l’any, entre altres coses.Enmig d’aquest caos, la policia va arrestar Luigi Mangione, un jove de 26 anys amb formació en enginyeria i un futur que, segons coneguts, semblava brillant fins fa poc. Originari de Baltimore, Mangione havia començat a mostrar signes de desesperació mesos abans dels fets, a causa de problemes de salut que no podia costejar i un sistema que semblava haver-lo abandonat.
Quan el van arrestar, portava un breu manifest que ha estat fet públic per Ken Klippenstein. Curiosament, mentre la majoria de mitjans tradicionals han citat fragments del text, s’han negat activament a reproduir-lo de manera íntegra. Aquests mitjans afirmen que la decisó es deu a la por que el manifest animi altres persones a seguir els passos de Mangione, tot i que molts critiquen que això podria provocar l’efecte Streisand, atorgant encara més notorietat al document.
El manifest diu:
To the Feds, I’ll keep this short, because I do respect what you do for our country. To save you a lengthy investigation, I state plainly that I wasn’t working with anyone. This was fairly trivial: some elementary social engineering, basic CAD, a lot of patience. The spiral notebook, if present, has some straggling notes and To Do lists that illuminate the gist of it. My tech is pretty locked down because I work in engineering so probably not much info there. I do apologize for any strife of traumas but it had to be done. Frankly, these parasites simply had it coming. A reminder: the US has the #1 most expensive healthcare system in the world, yet we rank roughly #42 in life expectancy. United is the [indecipherable] largest company in the US by market cap, behind only Apple, Google, Walmart. It has grown and grown, but as our life expectancy? No the reality is, these [indecipherable] have simply gotten too powerful, and they continue to abuse our country for immense profit because the American public has allwed them to get away with it. Obviously the problem is more complex, but I do not have space, and frankly I do not pretend to be the most qualified person to lay out the full argument. But many have illuminated the corruption and greed (e.g.: Rosenthal, Moore), decades ago and the problems simply remain. It is not an issue of awareness at this point, but clearly power games at play. Evidently I am the first to face it with such brutal honesty.
Traducció:
“Per als federals: Seré breu, perquè respecto el que feu pel nostre país. Per estalviar-vos una investigació llarga, afirmo clarament que no treballava amb ningú. Això ha sigut relativament simple: una mica d’enginyeria social bàsica, disseny CAD elemental i molta paciència. El quadern en espiral, si està present, conté algunes notes disperses i llistes de tasques que il·luminen la idea general. La meva tecnologia està bastant protegida perquè treballo en enginyeria, així que probablement no hi trobareu gaire informació. Disculpo qualsevol trauma o conflicte que hagi causat, però havia de fer-ho. Francament, aquests paràsits simplement s’ho mereixien.
Recordeu: els EUA tenen el sistema sanitari més car del món, però ens situem aproximadament en el lloc 42 pel que fa a l’esperança de vida. United és la [indecifrable] empresa més gran dels EUA en capitalització de mercat, només per darrere d’Apple, Google i Walmart. Ha crescut i crescut, però la nostra esperança de vida? No. La realitat és que aquests [indecifrable] han adquirit massa poder i continuen abusant del nostre país per obtenir beneficis immensos perquè el públic nord-americà els ha deixat fer-ho.
Evidentment, el problema és més complex, però no té espai, i francament no pretenc ser la persona més qualificada per exposar tot l’argument. Però molts ja han il·luminat la corrupció i l’avarícia (p. ex.: Rosenthal, Moore) fa dècades, i els problemes simplement persisteixen. No es tracta d’una qüestió de consciència en aquest punt, sinó clarament de jocs de poder. Pel que sembla, soc el primer a afrontar-ho amb tanta honestedat brutal.”
Aquests fets marquen un punt d’inflexió en el moment històric que vivim. Luigi Mangione ha generat simpaties que travessen espectres ideològics molt diversos. Entre els seus màxims suporters es compta gent d’arreu: des d’anticapitalistes, anarquistes, i qualsevol persona que defensi els drets humans, la igualtat i el dret a un sistema sanitari just, fins als preparacionistes i radicals d’extrema dreta més recalcitrants, aquells vinculats a la NRA, milícies locals i altres sectors similars. Aquesta diversitat reflecteix no només el profund malestar en el sistema, sinó també l’abast de les contradiccions que aquest moviment pot desencadenar en l’escenari polític actual.
Aquest suport transversal és especialment significatiu per l’impacte que pot tenir en l’esfera política nord-americana, sobretot en un context on el futur govern de Trump, amb figures com Elon Musk, mira aquests fets amb temor. Això adquireix encara més rellevància si considerem les contradiccions intrínseques del seu govern. Trump ha orientat gran part del seu discurs cap a sectors que sovint es mantenen desconnectats de la política institucional per manca de confiança en els dos grans partits. Però, amb el seu discurs antielitista i antisistema, ha aconseguit captar la seva atenció.
El problema és que, si aquests sectors veuen en Mangione un referent, també poden adonar-se de la contradicció intrínseca: l’equip de govern de Trump està format per multimilionaris; el membre més pobre té una fortuna de més de 100 milions de dòlars, i 14 dels seus membres són milmilionaris, el que els americans en diuen bilionaris. I tots sabem que ningú que tingui tants diners diria mai: “Ja en tinc prou, no necessito robar més.” Literalment, aquest és un govern de corporacions, per les corporacions i contra el poble.
Si algú altre segueix l’exemple de Mangione, els objectius podrien ser aquests mateixos membres del govern. I precisament, al darrere del canó hi hauria aquells que els haurien posat en el càrrec.
També és important reflexionar sobre el paper de la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units. La cita literal diu:
“A well regulated Militia, being necessary to the security of a free State, the right of the people to keep and bear Arms, shall not be infringed.”
Traducció:
“Una Milícia ben regulada, essent necessària per a la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a posseir i portar armes no serà infringit.”
Thomas Jefferson va interpretar aquesta esmena com una garantia contra la tirania, afirmant que el poble ha de tenir la capacitat de resistir un govern que esdevingui opressiu. Al final, aquesta esmena podria estar sent utilitzada pel motiu pel qual va ser creada: combatre la tirania, no d’un monarca o un exèrcit estranger, sinó la tirania del capital. Aquest punt podria ser vist com una culminació de la resistència plantejada al llarg del text, enllaçant amb la desesperació de qui ja no té res a perdre.
El que resulta irònic és que les mateixes estructures que han despertat aquests sectors, fins ara desconectats de la política institucional, ho han fet per obtenir una gran plataforma de suport. No obstant, aquesta estratègia pot acabar convertint-se en un boomerang perillós. Quan uns pocs d’aquests sectors s’adonin de l’engany, podrien esdevenir els seus botxins.
Com diu la cèlebre frase que l’IRA va dirigir a Thatcher: “Vosaltres heu de tenir sort cada dia; nosaltres, només un cop.” Amb un sector de la població armat, determinat i amb convicció, la situació pot escalar fàcilment a un joc de numeros on les conseqüències esdevinguin imprevisibles. Aquest és un escenari que podria tenir efectes arreu del món, ressonant durant anys o fins i tot generacions. La tirania del capital podria acabar catalitzant el final d’una era, obrint pas a un canvi profund impulsat per la desesperació d’aquells que ja no tenen res a perdre.
#1 #42 #Capitalisme #Desigualtat #LateCapitalism #LuigiMangione #Manifest #Musk #Trump #UnitedHealthcare #ViolènciaEstructural
-
La llegenda de Luigi Mangione
La llegenda de Luigi Mangione
El sol despuntava tímidament, tenyint de taronja els carrers freds de Nova York. L’aire carregat de la ciutat desprenia una humitat densa que s’enganxava a la pell dels pocs vianants matiners. Un home, alt, vestit amb una jaqueta curta blava i camisa impecable, caminava amb pas decidit cap a la seva destinació. Les sabates de pell repicaven amb fermesa contra el paviment mentre esquivava els carrers encara mig buits.
A uns metres darrere d’ell, un jove amb una jaqueta beix i una motxilla senzilla el seguia a un ritme constant. El seu posat no destacava, es confonia amb la multitud, un perfil anodí, perfecte per Nova York. El moviment del carrer es barreja amb els reflexos dels llums de la ciutat i les primeres passes d’un dia ordinari. L’escena sembla tranquil·la, fins que el jove, gairebé d’improvís, aixeca el braç. A les seves mans apareix una pistola amb silenciador.
El primer tret es va sentir com un xiulet sord, gairebé inaudible. L’impacte va fer que l’home vacil·lés, entrabancant-se mentre feia quatre passos endevant, intentant girar-se i recolzar-se a la paret. El tirador, amb calma, va ciclar l’arma manualment, preparant-la per un segon tret. Aquest cop, la bala va impactar a la cama de la víctima, que va caure a terra amb un gemec sord.
El jove va començar a caminar tranquil·lament cap a ell, ajustant l’arma amb un lleuger copet a la corredera, com si fos un gest rutinari. Quan va estar a un metre i mig, va aixecar la pistola i va disparar el tret final. El cos de l’home va caure sense vida, la seva mirada perduda en el buit, mentre un silenci momentani s’imposava al bullici llunyà de la ciutat.
El tirador es va girar sense pressa, guardant l’arma a la motxilla. Va caminar uns passos fins a una bicicleta elèctrica aparcada prop d’allí, hi va pujar i es va perdre entre els carrers, fonent-se amb el moviment de la ciutat.
Sobre l’asfalt, tres baines de bala lluïen amb gravats inquietants: “Delay, Deny, Defend”. El sol segueix pujant mentre l’eco de l’escena es dissol en el soroll de la ciutat.
I així comença la llegenda de Luigi Mangione però no descobriríem aquest nom fins uns dies més tard.
UnitedHealthcare és l’asseguradora de salut més gran dels Estats Units, amb més de 49 milions de clients que confien en els seus serveis per garantir accés a l’atenció mèdica. Tot i la seva magnitud, l’empresa no publica dades totals sobre la gestió de sol·licituds, però estimacions independents suggereixen que rebutgen aproximadament un 37% de les peticions mèdiques que reben. Això representaria entre 20 i 40 milions de tractaments denegats cada any.
Entre aquestes denegacions, es calcula que entre un 5% i un 10% corresponen a tractaments que podrien salvar vides. Això implica que les polítiques de UnitedHealthcare podrien estar contribuint indirectament a la mort d’entre 1 i 4 milions de persones anualment,
L’home de la jaqueta blava era Brian Thompson, de 50 anys, qui ocupava el càrrec de director executiu de UnitedHealthcare des d’abril de 2021.
En aquest període alguns tipus de sol·licituds com les cobertures a persones grans que havien patit caigudes o accidents cerebrovasculars es van doblar, una de cada 5 són denegades. Brian Thompson cobrava més de 10 milions de dòlars a l’any per fer la seva feina, matar milions de persones a l’any, entre altres coses.Enmig d’aquest caos, la policia va arrestar Luigi Mangione, un jove de 26 anys amb formació en enginyeria i un futur que, segons coneguts, semblava brillant fins fa poc. Originari de Baltimore, Mangione havia començat a mostrar signes de desesperació mesos abans dels fets, a causa de problemes de salut que no podia costejar i un sistema que semblava haver-lo abandonat.
Quan el van arrestar, portava un breu manifest que ha estat fet públic per Ken Klippenstein. Curiosament, mentre la majoria de mitjans tradicionals han citat fragments del text, s’han negat activament a reproduir-lo de manera íntegra. Aquests mitjans afirmen que la decisó es deu a la por que el manifest animi altres persones a seguir els passos de Mangione, tot i que molts critiquen que això podria provocar l’efecte Streisand, atorgant encara més notorietat al document.
El manifest diu:
To the Feds, I’ll keep this short, because I do respect what you do for our country. To save you a lengthy investigation, I state plainly that I wasn’t working with anyone. This was fairly trivial: some elementary social engineering, basic CAD, a lot of patience. The spiral notebook, if present, has some straggling notes and To Do lists that illuminate the gist of it. My tech is pretty locked down because I work in engineering so probably not much info there. I do apologize for any strife of traumas but it had to be done. Frankly, these parasites simply had it coming. A reminder: the US has the #1 most expensive healthcare system in the world, yet we rank roughly #42 in life expectancy. United is the [indecipherable] largest company in the US by market cap, behind only Apple, Google, Walmart. It has grown and grown, but as our life expectancy? No the reality is, these [indecipherable] have simply gotten too powerful, and they continue to abuse our country for immense profit because the American public has allwed them to get away with it. Obviously the problem is more complex, but I do not have space, and frankly I do not pretend to be the most qualified person to lay out the full argument. But many have illuminated the corruption and greed (e.g.: Rosenthal, Moore), decades ago and the problems simply remain. It is not an issue of awareness at this point, but clearly power games at play. Evidently I am the first to face it with such brutal honesty.
Traducció:
“Per als federals: Seré breu, perquè respecto el que feu pel nostre país. Per estalviar-vos una investigació llarga, afirmo clarament que no treballava amb ningú. Això ha sigut relativament simple: una mica d’enginyeria social bàsica, disseny CAD elemental i molta paciència. El quadern en espiral, si està present, conté algunes notes disperses i llistes de tasques que il·luminen la idea general. La meva tecnologia està bastant protegida perquè treballo en enginyeria, així que probablement no hi trobareu gaire informació. Disculpo qualsevol trauma o conflicte que hagi causat, però havia de fer-ho. Francament, aquests paràsits simplement s’ho mereixien.
Recordeu: els EUA tenen el sistema sanitari més car del món, però ens situem aproximadament en el lloc 42 pel que fa a l’esperança de vida. United és la [indecifrable] empresa més gran dels EUA en capitalització de mercat, només per darrere d’Apple, Google i Walmart. Ha crescut i crescut, però la nostra esperança de vida? No. La realitat és que aquests [indecifrable] han adquirit massa poder i continuen abusant del nostre país per obtenir beneficis immensos perquè el públic nord-americà els ha deixat fer-ho.
Evidentment, el problema és més complex, però no té espai, i francament no pretenc ser la persona més qualificada per exposar tot l’argument. Però molts ja han il·luminat la corrupció i l’avarícia (p. ex.: Rosenthal, Moore) fa dècades, i els problemes simplement persisteixen. No es tracta d’una qüestió de consciència en aquest punt, sinó clarament de jocs de poder. Pel que sembla, soc el primer a afrontar-ho amb tanta honestedat brutal.”
Aquests fets marquen un punt d’inflexió en el moment històric que vivim. Luigi Mangione ha generat simpaties que travessen espectres ideològics molt diversos. Entre els seus màxims suporters es compta gent d’arreu: des d’anticapitalistes, anarquistes, i qualsevol persona que defensi els drets humans, la igualtat i el dret a un sistema sanitari just, fins als preparacionistes i radicals d’extrema dreta més recalcitrants, aquells vinculats a la NRA, milícies locals i altres sectors similars. Aquesta diversitat reflecteix no només el profund malestar en el sistema, sinó també l’abast de les contradiccions que aquest moviment pot desencadenar en l’escenari polític actual.
Aquest suport transversal és especialment significatiu per l’impacte que pot tenir en l’esfera política nord-americana, sobretot en un context on el futur govern de Trump, amb figures com Elon Musk, mira aquests fets amb temor. Això adquireix encara més rellevància si considerem les contradiccions intrínseques del seu govern. Trump ha orientat gran part del seu discurs cap a sectors que sovint es mantenen desconnectats de la política institucional per manca de confiança en els dos grans partits. Però, amb el seu discurs antielitista i antisistema, ha aconseguit captar la seva atenció.
El problema és que, si aquests sectors veuen en Mangione un referent, també poden adonar-se de la contradicció intrínseca: l’equip de govern de Trump està format per multimilionaris; el membre més pobre té una fortuna de més de 100 milions de dòlars, i 14 dels seus membres són milmilionaris, el que els americans en diuen bilionaris. I tots sabem que ningú que tingui tants diners diria mai: “Ja en tinc prou, no necessito robar més.” Literalment, aquest és un govern de corporacions, per les corporacions i contra el poble.
Si algú altre segueix l’exemple de Mangione, els objectius podrien ser aquests mateixos membres del govern. I precisament, al darrere del canó hi hauria aquells que els haurien posat en el càrrec.
També és important reflexionar sobre el paper de la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units en la que tant religiosament creuen aquests grups. La cita literal diu:
“A well regulated Militia, being necessary to the security of a free State, the right of the people to keep and bear Arms, shall not be infringed.”
Traducció:
“Una Milícia ben regulada, essent necessària per a la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a posseir i portar armes no serà infringit.”
Thomas Jefferson va interpretar aquesta esmena com una garantia contra la tirania, afirmant que el poble ha de tenir la capacitat de resistir un govern que esdevingui opressiu. Al final, aquesta esmena podria estar sent utilitzada pel motiu pel qual va ser creada: combatre la tirania, no d’un monarca o un exèrcit estranger, sinó la tirania del capital. Aquesta seria la culminació de la resistència que floriria en mig de la desesperació de qui ja no té res a perdre.
El que resulta irònic és que les mateixes estructures que han despertat aquests sectors, fins ara desconectats de la política institucional, ho han fet per obtenir una gran plataforma de suport. No obstant, aquesta estratègia pot acabar convertint-se en un boomerang perillós. Quan uns pocs d’aquests sectors s’adonin de l’engany, podrien esdevenir els seus botxins.
Com diu la cèlebre frase que l’IRA va dirigir a Thatcher: “Vosaltres heu de tenir sort cada dia; nosaltres, només un cop.” Amb un sector de la població armat, determinat i amb convicció, la situació pot escalar fàcilment a un joc de numeros on les conseqüències esdevinguin molt previsibles. Aquest és un escenari que podria tenir efectes arreu del món, ressonant durant anys o fins i tot generacions. La tirania del capital podria acabar catalitzant el final d’una era, obrint pas a un canvi profund impulsat per la desesperació d’aquells que ja no tenen res a perdre.
#1 #42 #Capitalisme #Desigualtat #LateCapitalism #LuigiMangione #Manifest #Musk #Trump #UnitedHealthcare #ViolènciaEstructural
-
🗳️ 🕘 07:51 Així es vota al Senat #minut-a-minut #eleccionsgenerals202323j
Com en totes les eleccions generals, a les meses electorals hi haurà dos tipus de sobres i paperetes, les de color blanc per al Congrés dels Diputats, i les de color sèpia, per als senadors, que s'elegeixen en llistes obertes.
Aquest sistema fa que sigui una votació una mica menys senzilla que la del Congrés. En primer lloc, recorda que el s'ha de fer és […] https://www.ccma.cat/324/eleccions-generals-2023/aixi-es-vota-al-senat/minut/8670/296574/
-
🗳️ 🕘 07:51 Així es vota al Senat #minut-a-minut #eleccionsgenerals202323j
Com en totes les eleccions generals, a les meses electorals hi haurà dos tipus de sobres i paperetes, les de color blanc per al Congrés dels Diputats, i les de color sèpia, per als senadors, que s'elegeixen en llistes obertes.
Aquest sistema fa que sigui una votació una mica menys senzilla que la del Congrés. En primer lloc, recorda que el s'ha de fer és […] https://www.ccma.cat/324/eleccions-generals-2023/aixi-es-vota-al-senat/minut/8670/296574/
-
🗳️ 🕘 07:51 Així es vota al Senat #minut-a-minut #eleccionsgenerals202323j
Com en totes les eleccions generals, a les meses electorals hi haurà dos tipus de sobres i paperetes, les de color blanc per al Congrés dels Diputats, i les de color sèpia, per als senadors, que s'elegeixen en llistes obertes.
Aquest sistema fa que sigui una votació una mica menys senzilla que la del Congrés. En primer lloc, recorda que el s'ha de fer és […] https://www.ccma.cat/324/eleccions-generals-2023/aixi-es-vota-al-senat/minut/8670/296574/
-
Etiqueteu, bona gent d'aquestes contrades!
- Geografia: #Blanes, #Llobregat, #València, #CampDeTarragona, #Europa...
- Noms: Charles #Darwin, #CarlesPorta, #SalvadorDalí...
- Serveis: #Rodalies, #Regionals, #MetroBCN...
- Empreses, clubs, institucions: #SeminariBCN, #Renfe, #Generalitat, #FCBarcelona...
- Poti-poti: #biblioteques, #platges, #eltemps, #Linux, #Windows, #música,...
La vida serà més senzilla, i ens ajudarem entre tots.
-
Crónica del 2025-06-27: herramientas libres y liberadoras
Lectura en español disponible más abajo.
No teníem molt clar si la calor afectaria l’assistència… però una vegada més ens va sorprendre un corrent de gent nova, la qual cosa és genial, però per descomptat també d’alguns que ja repeteixen i que també ens fa il·lusió veure tornar.
Aquell divendres 27 de juny, en les refrigerades instal·lacions de Las Naves, estàvem disposats a alliberar màquines i, després, a comentar diferents estratègies per a gaudir d’una vida digital més neta, sense anuncis, sense tracking, sense molèsties.
Instal·lant GNU/Linux, i gaudint-ne
Volem destacar que el primer xaval que va portar el seu portàtil, ja el duia amb Ubuntu instal·lat, el tallafocs configurat, el gestor de potència funcionant… Realment volia vindre a conèixer-nos. A aprendre més. A gaudir del nou món que estava començant a descobrir.
Ens va contar que fa un temps va cometre l’error de passar-se a l’ecosistema d’Apple; que s’havia adonat del seu greu error i que ara, a poc a poc, estava revertint el mal. Estem segurs que per fi ha trobat el camí correcte, i li espera un futur brillant… i una subscripció a GNU/Linux València! 🍊👀
D’altra banda, ens va arribar un portàtil ACER que havia tingut molts problemes per a instal·lar-hi una distribució. Només veure la marca ben gran en la solapa del portàtil… em vingueren els flashbacks. Els portàtils ACER, almenys els de fa uns anys… son un poc especials. La seua BIOS/UEFI és diferent i més complicada que amb altres companyies. Però el plaer d’esborrar-li el Windows i que funcione el GNU/Linux ens va saber a glòria absoluta.
«Parlem!» sobre informàtica «sense soroll»
Va arribar l’hora del debat, i la veritat és que vam comentar un muntó de ferramentes per a aplicar en diferents nivells de dificultat. Així que vam pensar a exposar-les ací d’esta manera, perquè les persones puguen anar millorant gradualment la seua qualitat de vida digital.
L’essencial
Hi ha un pas que quasi tot el món pot fer en quasi qualsevol dispositiu (excepte en un iPhone… però ja esmenaràs eixe error): instal·lar Firefox amb el complement uBlock Origin. Amb este senzill pas, al·lucinaràs de com de ràpida, còmoda i eficient es tornarà la teua navegació per la WWW. Adeu als anuncis molestos. Hola a una millor manera de consumir Internet. Passa pàgina, oblida’t de Google Chrome. És fem, i ni tan sols uBlock Origin hi funciona correctament (i en Android ni tan sols el pots instal·lar).
Si, a més a més, canvies el teu cercador per defecte (que sol ser Google) per alguna alternativa com DuckDuckGo… ideal. Si eres un poc més experimentat, et recomane que revises el projecte de SearXNG. Ací tens una llista de servidors disponibles.
Coses molt fàcils
A vegades la qüestió és senzillament instal·lar el programari correcte. Ací et posem alguns exemples perquè t’inspires:
- Okular en comptes d’Adobe Reader, per a llegir PDF sense esperar 1 minut que s’òbriga un programa que hauria d’obrir… un simple PDF.
- FreeTube per a visualitzar YouTube sense distraccions.
- Thunderbird en comptes de Gmail o Outlook.
Per als manetes
Ordinadors
Si uses Windows o MacOS… podries atrevir-te a intentar instal·lar GNU/Linux, potser en un sistema de dual boot… i si no t’aclarixes, t’ajudem! Cada mes fem tallers d’instal·lació, o pots contactar-nos de moltes maneres. GNU/Linux no defrauda. Quina distribució de GNU/Linux? Si no ho tens clar, també ens pots preguntar i t’ajudem a triar la que millor s’ajusta a tu.
Telèfons mòbils
Pel que fa als telèfons mòbils… amb l’iPhone estem tremendament limitats. Caldrà veure cóm evolucionen les exigències de la Unió Europea perquè Apple òbriga un mínim el seu ecosistema i acabe amb les seues activitats monopolístiques.
Quant a Android… una ferramenta altament recomanable és l’Universal Android Debloater Next Generation. És una ferramenta per al teu ordinador amb la qual, connectant el mòbil via USB, podràs desinstal·lar moltes de les aplicacions «fem» del teu telèfon; fent que este vaja molt més ràpid, consumisca molta menys bateria… i sobretot et permet substituir aplicacions invasives (Gmail, YouTube, Google Chrome…) per altres de lliures i eficients.
La botiga F-Droid ofereix moltes aplicacions lliures per a Android, a més de ser fàcilment extensible amb més repositoris d’aplicacions, com l’IzzyOnDroid. En esta, podem trobar aplicacions molt i molt interessants que (en la nostra opinió) fins i tot superen en característiques les seues «alternatives» populars:
- PipePipe o NewPipe, com a alternativa a YouTube.
- Thunderbird com a alternativa a Gmail.
- Fossify Calendar com a alternativa a Google Calendar.
- i molts, molts més!
Recorda també que, en els ajusts del teu Android, pots configurar un DNS privat, que et permetria, entre altres característiques, filtrar anuncis perquè no arriben ni als teus navegadors ni a moltíssimes de les teues aplicacions. Companyies que ofereixen estos servicis són, per exemple, AdGuard.
Rellotges intel·ligents i smart bands
Alguns models de smartbands i rellotges intel·ligents poden ser alliberats per a que no utilitzen les seues aplicacions oficials de Xiaomi, Huawei, etc. (que absorbeixen les teues mètriques vitals contínuament fins els seus servidors!). La solució és Gadgetbridge, un programari lliure que mantindrà les teues dades de salut totalment teues.
Mencions interessants
Extensions de navegador
- Cookie AudoDelete
- Cookie Quick Manager
- Lightbeam
- Privacy Badger
- NoScript
- GNU LibreJS
- Greasemonkey/Violentmonkey
Evitar pagaments/inicis de sessió
- https://12ft.io
- https://freedium.cfd
- Sci-Hub…
- Invidious
Aplicacions Android
- App Manager, gestiona aplicacions i mantín-les a ratlla.
- AdAway, blocador d’anuncis.
- CoMaps, OsmAnd~, alternativa a Google Maps.
- CalyxVPN o RiseupVPN, quan ens interesse realment anonimitzar la nostra navegació en la xarxa.
- InviZible Pro, per a portar les coses al següent nivell de privacitat i tracking.
- TrackerControl, analitza i controla els accessos a internet de cada aplicació.
Lectura en español
Haz clic aquí para desplegar lectura en españolNo teníamos muy claro si el calor iba a afectar la asistencia… pero fuimos de nuevo sorprendidos por una corriente de gente nueva, que es genial, pero por supuesto también de algunos ya repetidores que también nos hace ilusión ver volver.
Aquel viernes 27 de junio, en las refrigeradas instalaciones de Las Naves, estábamos dispuestos a liberar máquinas, y después comentar diferentes estrategias para disfrutar de una vida digital más limpia, sin anuncios, sin tracking, sin molestias.
Instalando GNU/Linux, y disfrutando de él
Queremos destacar que el primer chaval que trajo su portátil, nos lo trajo ya con Ubuntu instalado, el firewall configurado, el gestionador de potencia funcionando… Realmente quería venir a conocernos. A aprender más. A disfrutar de el nuevo mundo que estaba empezando a descubrir.
Nos contó que cometió el error hace un tiempo de pasarse al ecosistema Apple; que se había dado cuenta de su grave error y que ahora estaba poco a poco revirtiendo el daño. Estamos seguros de que por fin ha encontrado el camino correcto, y le espera un futuro brillante… ¡y una membresía en GNU/Linux València! 🍊👀
Por otro lado, nos vino un portátil ACER que había tenido muchos problemas para instalar una distribución. En cuanto vi la marca bien grande en la solapa del portátil… me vinieron los flashbacks. Los portátiles ACER, al menos los de hace unos años… son un poco especiales. Su BIOS/UEFI es diferente y más complicada que la de otras compañías. Pero el placer de borrarle el Windows y que funcione el GNU/Linux nos supo a absoluta gloria.
«Parlem!» sobre informática «sin ruido»
Llegó la hora del debate, y la verdad es que comentamos sobre un montón de herramientas a aplicar en diferentes niveles de dificultad. Así que pensamos en exponerlas aquí de tal forma, para que las personas puedan ir gradualmente mejorando su calidad de vida digital.
Lo esencial
Hay un paso que casi todo el mundo puede hacer en casi cualquier dispositivo (excepto en iPhone… pero ya enmendarás ese error): instalar Firefox con el addon de uBlock Origin. Con este sencillo paso, vas a flipar lo rápida, cómoda y eficiente que se volverá tu navegación por la WWW. Adiós a los molestos anuncios. Hola a una forma mejor de consumir Internet. Pasa página, olvídate de Google Chrome. Es basura, y ni siquiera uBlock Origin funciona correctamente (y en Android ni siquiera lo puedes instalar).
Si ya encima coges y cambias tu buscador por defecto (que suele ser Google) por alguna alternativa como DuckDuckGo… ideal. Si eres un poquito más experimentado, te recomiendo que revises el proyecto de SearXNG. Aquí tienes una lista de servidores disponible.
Cosas muy fáciles
A veces la cuestión es sencillamente la de instalar el software correcto. Aquí te ponemos algunos ejemplos para que te inspires:
- Okular en vez de Adobe Reader, para leer PDFs sin esperar 1 minuto a que se abra un programa que debería de… abrir un sencillo PDF.
- FreeTube para visualizar YouTube sin distracciones.
- Thunderbird en vez de Gmail, u Outlook.
Para los manitas
Ordenadores
Si usas Windows o MacOS… podrías atreverte a intentar instalar GNU/Linux, quizás en un sistema dual boot… ¡y si no te aclaras te ayudamos! Cada mes hacemos talleres de instalación, o puedes contactarnos de muchas formas. GNU/Linux no defrauda. ¿Qué distribución de GNU/Linux? Si no lo tienes claro, también nos puedes preguntar y te ayudamos a elegir la que mejor se ajusta a ti.
Teléfonos móviles
En cuanto a los teléfonos móviles… con iPhone estamos tremendamente limitados. Habrá que ver cómo evolucionan las exigencias de la Unión Europea para que Apple abra un mínimo su ecosistema y termine con sus actividades monopolísticas..
En cuanto a Android… una herramienta altamente recomendable es la de Universal Android Debloater Next Generation. Es una herramienta para tu ordenador, donde, conectando tu móvil via USB, podrás desinstalar muchas de las aplicaciones «basura» de tu teléfono; haciendo que éste vaya mucho más rápido, consuma mucha menos batería… y sobre todo te permite sustituir aplicaciones invasivas (Gmail, YouTube, Google Chrome…) por otras libres y eficientes.
La tienda F-Droid ofrece muchas aplicaciones libres para Android, además de ser fácilmente extensible con más repositorios de aplicaciones, como el IzzyOnDroid. En esta, podemos encontrar aplicaciones muy muy interesantes que (en nuestra opinión) incluso superan en características a sus «alternativas» populares:
- PipePipe o NewPipe, como alternativa a YouTube.
- Thunderbird como alternativa a Gmail.
- Fossify Calendar como alternativa a Google Calendar
- ¡y muchos muchos más!
Recuerda también que, en los ajustes de tu Android, puedes configurar un DNS privado, que te permitiría, entre otras características, filtrar anuncios para que no lleguen ni a tus navegadores ni a muchísimas de tus aplicaciones. Compañías que ofrecen estos servicios son, por ejemplo, AdGuard.
Relojes inteligentes y smart bands
Algunos modelos de smartbands y relojes inteligentes pueden ser «engañados», para que no utilicen sus aplicaciones oficiales de Xiaomi, Huawei, etc… y que se comuniquen con Gadgetbridge, un software libre que mantendrá tus datos de salud totalmente tuyos.
Menciones interesantes
Extensiones de navegador
- Cookie AudoDelete
- Cookie Quick Manager
- Lightbeam
- Privacy Badger
- NoScript
- GNU LibreJS
- Greasemonkey/Violentmonkey
Evitar pagos/inicios de sesión
- https://12ft.io
- https://freedium.cfd
- Sci-Hub…
- Invidious
Aplicaciones Android
- InviZible Pro, para llevar las cosas al siguiente nivel de privacidad y tracking.
- App Manager, gestiona aplicaciones y mantenlas a raya.
- AdAway, bloqueador de anuncios.
- CoMaps, OsmAnd~, alternativa a Google Maps
- CalyxVPN o RiseupVPN, cuando nos interese realmente anonimizar nuestra navegación en la red.
#android #charla #Hablemos #InstallParty #programariLliure #SoftwareLibre #taller
-
GURL (2020)Quan ens mariflipam de debò
No vos podeu imaginar la quantitat de pel·lícules que he vist aquests dies d’en Matthew Montgomery (i no sé ben bé per què, perquè no és bon actor). Per desembafar, però, he trobat un curt titulat GURL. No sé què passa amb les cintes australianes i, com en aquest cas, neozelandeses que em criden molt l’atenció.
Aquesta obra de només vint minuts està escrita i dirigida per en Mika X., com a homenatge a na Carmen Rupe, una activista trans maori i regent d’un prostíbul, famosa a Nova Zelanda a la dècada dels setanta i que ens conta molt breument, amb màgia i molta purpurina, la darrera nit de feina de na Gurl (Jay Tewake/Mika X.), ja que un client habitual seu li ha promès una nova vida. No acaba bé; ja ens ho sabem això.
GURL és una història senzilla (-1 Vince Vaughns) amb traç gruixat (3 Jim Carreys) i molta fantasia (3 Gilles Adriens), però amb un bon parell de moments excepcionals (2 John Cleeses). Una cinta feta amb més amor i art que mitjans i doblers (2 John Waters), que enlluerna i demana un segon visionat i un llargmetratge (1 David Lynch).
Vos agradarà si no sou pomots, no viviu al Vaticà i no sabeu com es diu el Papa. Deixau-ho anar si heu necessitat un any per descobrir que amor llegit a revés diu Roma, llegiu seguint el text amb el dit, sou fans d’en Broncano i les seves collonades o vos sabeu de memòria la biografia d’en Denzel Washington o el primsiula d’en Tom Cruise.
La trobareu a Dekkoo.
■□□□□ Humor
■■□□□ Masclisme
■■■■□ Queerness
□□□□□ Sexe
■■■□□ Interès
Comparteix -
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
No vaig arribar a la consulta de psiquiatria. Vaig arrossegar-m’hi com qui surt d’un cotxe bolcat en un accident, sacsejat, amb el cap ple de boira i un feix de papers entre les mans. No eren informes mèdics ni receptes. Era una confessió. Sis pàgines plenes de paraules que m’havia passat hores escrivint, com si m’hi anés la vida. Potser, en part, m’hi anava. Cada frase era una ferida oberta, una petjada d’una vida viscuda en silenci, amb culpa, amb aquella sensació de ser una anomalia que ningú no vol entendre.
No era el primer crit d’ajuda que feia. Ja ho havia intentat un cop, anys enrere, i la resposta havia estat el silenci, el rebuig, la indiferència disfressada de professionalitat. Aquesta vegada, el temor de tornar a xocar contra aquella paret em tenia esgotat. Aquell text que portava entre mans era el meu salvavides, un intent desesperat per fer-me entendre abans que la vergonya em fes callar.
I, contra tot pronòstic, em van escoltar. No van trigar ni un minut a veure-hi el que jo feia anys que intentava explicar. No van dubtar. Van obrir totes les portes: psiquiatria, psicologia, infermeria, treballador social… Tot de cop. Una allau d’atenció, de recursos, d’interès real. I allò, tan necessari, em va deixar descol·locat. Em sentia validat, finalment vist. Però també aclaparat, com si de sobte tots els focus del món apuntessin cap a mi. Jo, que havia viscut entre ombres, ara em trobava nu davant la llum.
Des d’aquell dia, han passat unes quantes visites. M’han receptat antidepressius, i sí, alguna cosa ha canviat. No sóc feliç, encara. Però tampoc estic tan enfonsat. El terra ja no sembla tan lluny, i alguns dies fins i tot em veig capaç d’aixecar el cap. No és suficient, ni de bon tros, però és alguna cosa. Un punt d’inflexió.
El diagnòstic oficial ha arribat ara: Trastorn de l’Espectre Autista de tipus 1, el que abans en deien Asperger. I també TDAH inatent. Dues etiquetes que no canvien res i que, alhora, ho canvien tot. No em fan diferent. Ja ho era. No em solucionen la vida. Però em donen alguna cosa que feia molt de temps que no tenia: validació. No són paranoies. No són manies. No és que jo sigui fluix o mandrós o incapaç. És que el meu cervell està cablejat diferent.
Hi ha diferències que no es veuen, però que em pesen com pedres. Em costa reconèixer cares, i encara més, recordar noms. No recordo els noms dels companys d’escola. A vegades, ni tan sols puc posar nom als records. Visc en el meu món, un espai que he construït a base de rutines, interessos intensos i una necessitat vital de coherència. I malgrat tot, sovint no me’n surto. Perquè aquest món també és fràgil, i quan s’esquerda, no tinc eines per reparar-lo ràpid.
Una de les coses que més m’ha costat d’acceptar és aquesta mena de paràlisi que s’apodera de mi. Vull fer coses. Ho intento. Però em quedo atrapat. No puc començar. O no puc aturar-me. A vegades començo a escriure i passo hores sense poder deixar-ho, tot i que el meu estómac cridi per menjar o les meves cames demanin moure’m. Altres vegades, és el contrari. Em quedo bloquejat, fent scroll a xarxes socials, mirant vídeos absurds, sense ni tan sols gaudir-ho, simplement incapaç de canviar el que estic fent.
Aquesta dificultat per gestionar l’inici o el final de les tasques no és mandra. És com si alguna cosa interna es resistís. Hi ha dies en què estic mitja hora plantat davant una tasca trivial i no puc. Altres en què el meu cos funciona sol i em meravello del que puc arribar a fer. Però no ho decideixo jo. No sóc al volant. I a vegades, mirar-ho des de fora fa mal.
També hi ha altres aspectes que no són tan visibles, però que em condicionen igual. El cansament que m’acompanya encara que no faci res, les nits en blanc i els matins amb el cap espès, la gana que desapareix durant dies i després torna sense avís, la necessitat de seguir rutines rígides com si cada gest tingués un ordre sagrat. El soroll, la llum, els canvis sobtats, tot em pot desbordar. A vegades, em costa fins i tot sortir de casa per fer una gestió senzilla. Altres vegades, puc passar hores immers en una sola activitat, sense adonar-me del temps ni de la fam. No és només una qüestió de força de voluntat o de ganes, és com si el meu cervell tingués el fre posat o, de cop, s’embalés. Tot això no es veu, però hi és. I suma. I pesa.
El diagnòstic m’ha ajudat a mirar enrere i entendre. Entendre per què la interacció social sempre m’ha desgastat tant. Per què els sorolls forts em posen tan nerviós. Per què tenir una rutina em calma i perdre-la em desestabilitza. Per què no aguanto massa estona a segons quins llocs, per què de petit sortia del cinema amb mal de cap o per què em molestava tant que em canviessin els plans a últim moment. Ja ho sabia, d’alguna manera. Però posar-li nom és com trobar una fitxa que faltava al puzle.
També m’ha ajudat a obrir-me. A parlar de mi. De com em sento. De com veig el món. I de com el món em veu a mi. He començat a entendre que no és debilitat parlar del que ens passa. Que no és victimisme reconèixer les dificultats. Que no és voler cridar l’atenció quan demanes ajuda. Que, de fet, aquest silenci que he mantingut durant anys és part del problema.
I ara, que començo a posar paraules al que sento, em sento una mica més lliure. Perquè puc deixar d’amagar-me. Puc deixar de justificar cada mancança, cada error, cada oblit, cada petit desastre quotidià. I començo a veure’m amb uns altres ulls. No com algú trencat, sinó com algú que ha estat sobrevivint amb les eines que tenia, fent malabars en un món que no està dissenyat per a cervells com el meu.
Encara queda molt per fer. No tinc solucions màgiques. El diagnòstic no arregla la meva vida. No fa desaparèixer l’angoixa, la inèrcia ni el cansament. Encara no ho tinc tot prescrit: estan avaluant quina medicació pot ajudar-me amb el TDAH. Però em fa sentir menys sol. Més real. Més humà. I, sobretot, em dóna esperança. Perquè si amb tan poc ja noto una millora, saber que encara pot arribar més em dóna força per continuar.
I potser, amb el temps, també podrà ser una eina per construir un futur. Un de veritat. Un on pugui viure, no només sobreviure.
#ADHD #Asperger #Autism #Autisme #Diagnòstic #Executivedysfunction #Fatigaemocional #Mentalhealth #Neurodivergència #Neurodivergent #Noesticalvolant #Paràlisi #Rutines #SalutMental #Sobreviure #TDAH #TEA #Trastornautista #Validació #ViureambTEA
-
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
No vaig arribar a la consulta de psiquiatria. Vaig arrossegar-m’hi com qui surt d’un cotxe bolcat en un accident, sacsejat, amb el cap ple de boira i un feix de papers entre les mans. No eren informes mèdics ni receptes. Era una confessió. Sis pàgines plenes de paraules que m’havia passat hores escrivint, com si m’hi anés la vida. Potser, en part, m’hi anava. Cada frase era una ferida oberta, una petjada d’una vida viscuda en silenci, amb culpa, amb aquella sensació de ser una anomalia que ningú no vol entendre.
No era el primer crit d’ajuda que feia. Ja ho havia intentat un cop, anys enrere, i la resposta havia estat el silenci, el rebuig, la indiferència disfressada de professionalitat. Aquesta vegada, el temor de tornar a xocar contra aquella paret em tenia esgotat. Aquell text que portava entre mans era el meu salvavides, un intent desesperat per fer-me entendre abans que la vergonya em fes callar.
I, contra tot pronòstic, em van escoltar. No van trigar ni un minut a veure-hi el que jo feia anys que intentava explicar. No van dubtar. Van obrir totes les portes: psiquiatria, psicologia, infermeria, treballador social… Tot de cop. Una allau d’atenció, de recursos, d’interès real. I allò, tan necessari, em va deixar descol·locat. Em sentia validat, finalment vist. Però també aclaparat, com si de sobte tots els focus del món apuntessin cap a mi. Jo, que havia viscut entre ombres, ara em trobava nu davant la llum.
Des d’aquell dia, han passat unes quantes visites. M’han receptat antidepressius, i sí, alguna cosa ha canviat. No sóc feliç, encara. Però tampoc estic tan enfonsat. El terra ja no sembla tan lluny, i alguns dies fins i tot em veig capaç d’aixecar el cap. No és suficient, ni de bon tros, però és alguna cosa. Un punt d’inflexió.
El diagnòstic oficial ha arribat ara: Trastorn de l’Espectre Autista de tipus 1, el que abans en deien Asperger. I també TDAH inatent. Dues etiquetes que no canvien res i que, alhora, ho canvien tot. No em fan diferent. Ja ho era. No em solucionen la vida. Però em donen alguna cosa que feia molt de temps que no tenia: validació. No són paranoies. No són manies. No és que jo sigui fluix o mandrós o incapaç. És que el meu cervell està cablejat diferent.
Hi ha diferències que no es veuen, però que em pesen com pedres. Em costa reconèixer cares, i encara més, recordar noms. No recordo els noms dels companys d’escola. A vegades, ni tan sols puc posar nom als records. Visc en el meu món, un espai que he construït a base de rutines, interessos intensos i una necessitat vital de coherència. I malgrat tot, sovint no me’n surto. Perquè aquest món també és fràgil, i quan s’esquerda, no tinc eines per reparar-lo ràpid.
Una de les coses que més m’ha costat d’acceptar és aquesta mena de paràlisi que s’apodera de mi. Vull fer coses. Ho intento. Però em quedo atrapat. No puc començar. O no puc aturar-me. A vegades començo a escriure i passo hores sense poder deixar-ho, tot i que el meu estómac cridi per menjar o les meves cames demanin moure’m. Altres vegades, és el contrari. Em quedo bloquejat, fent scroll a xarxes socials, mirant vídeos absurds, sense ni tan sols gaudir-ho, simplement incapaç de canviar el que estic fent.
Aquesta dificultat per gestionar l’inici o el final de les tasques no és mandra. És com si alguna cosa interna es resistís. Hi ha dies en què estic mitja hora plantat davant una tasca trivial i no puc. Altres en què el meu cos funciona sol i em meravello del que puc arribar a fer. Però no ho decideixo jo. No sóc al volant. I a vegades, mirar-ho des de fora fa mal.
També hi ha altres aspectes que no són tan visibles, però que em condicionen igual. El cansament que m’acompanya encara que no faci res, les nits en blanc i els matins amb el cap espès, la gana que desapareix durant dies i després torna sense avís, la necessitat de seguir rutines rígides com si cada gest tingués un ordre sagrat. El soroll, la llum, els canvis sobtats, tot em pot desbordar. A vegades, em costa fins i tot sortir de casa per fer una gestió senzilla. Altres vegades, puc passar hores immers en una sola activitat, sense adonar-me del temps ni de la fam. No és només una qüestió de força de voluntat o de ganes, és com si el meu cervell tingués el fre posat o, de cop, s’embalés. Tot això no es veu, però hi és. I suma. I pesa.
El diagnòstic m’ha ajudat a mirar enrere i entendre. Entendre per què la interacció social sempre m’ha desgastat tant. Per què els sorolls forts em posen tan nerviós. Per què tenir una rutina em calma i perdre-la em desestabilitza. Per què no aguanto massa estona a segons quins llocs, per què de petit sortia del cinema amb mal de cap o per què em molestava tant que em canviessin els plans a últim moment. Ja ho sabia, d’alguna manera. Però posar-li nom és com trobar una fitxa que faltava al puzle.
També m’ha ajudat a obrir-me. A parlar de mi. De com em sento. De com veig el món. I de com el món em veu a mi. He començat a entendre que no és debilitat parlar del que ens passa. Que no és victimisme reconèixer les dificultats. Que no és voler cridar l’atenció quan demanes ajuda. Que, de fet, aquest silenci que he mantingut durant anys és part del problema.
I ara, que començo a posar paraules al que sento, em sento una mica més lliure. Perquè puc deixar d’amagar-me. Puc deixar de justificar cada mancança, cada error, cada oblit, cada petit desastre quotidià. I començo a veure’m amb uns altres ulls. No com algú trencat, sinó com algú que ha estat sobrevivint amb les eines que tenia, fent malabars en un món que no està dissenyat per a cervells com el meu.
Encara queda molt per fer. No tinc solucions màgiques. El diagnòstic no arregla la meva vida. No fa desaparèixer l’angoixa, la inèrcia ni el cansament. Encara no ho tinc tot prescrit: estan avaluant quina medicació pot ajudar-me amb el TDAH. Però em fa sentir menys sol. Més real. Més humà. I, sobretot, em dóna esperança. Perquè si amb tan poc ja noto una millora, saber que encara pot arribar més em dóna força per continuar.
I potser, amb el temps, també podrà ser una eina per construir un futur. Un de veritat. Un on pugui viure, no només sobreviure.
#ADHD #Asperger #Autism #Autisme #Diagnòstic #Executivedysfunction #Fatigaemocional #Mentalhealth #Neurodivergència #Neurodivergent #Noesticalvolant #Paràlisi #Rutines #SalutMental #Sobreviure #TDAH #TEA #Trastornautista #Validació #ViureambTEA
-
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
No vaig arribar a la consulta de psiquiatria. Vaig arrossegar-m’hi com qui surt d’un cotxe bolcat en un accident, sacsejat, amb el cap ple de boira i un feix de papers entre les mans. No eren informes mèdics ni receptes. Era una confessió. Sis pàgines plenes de paraules que m’havia passat hores escrivint, com si m’hi anés la vida. Potser, en part, m’hi anava. Cada frase era una ferida oberta, una petjada d’una vida viscuda en silenci, amb culpa, amb aquella sensació de ser una anomalia que ningú no vol entendre.
No era el primer crit d’ajuda que feia. Ja ho havia intentat un cop, anys enrere, i la resposta havia estat el silenci, el rebuig, la indiferència disfressada de professionalitat. Aquesta vegada, el temor de tornar a xocar contra aquella paret em tenia esgotat. Aquell text que portava entre mans era el meu salvavides, un intent desesperat per fer-me entendre abans que la vergonya em fes callar.
I, contra tot pronòstic, em van escoltar. No van trigar ni un minut a veure-hi el que jo feia anys que intentava explicar. No van dubtar. Van obrir totes les portes: psiquiatria, psicologia, infermeria, treballador social… Tot de cop. Una allau d’atenció, de recursos, d’interès real. I allò, tan necessari, em va deixar descol·locat. Em sentia validat, finalment vist. Però també aclaparat, com si de sobte tots els focus del món apuntessin cap a mi. Jo, que havia viscut entre ombres, ara em trobava nu davant la llum.
Des d’aquell dia, han passat unes quantes visites. M’han receptat antidepressius, i sí, alguna cosa ha canviat. No sóc feliç, encara. Però tampoc estic tan enfonsat. El terra ja no sembla tan lluny, i alguns dies fins i tot em veig capaç d’aixecar el cap. No és suficient, ni de bon tros, però és alguna cosa. Un punt d’inflexió.
El diagnòstic oficial ha arribat ara: Trastorn de l’Espectre Autista de tipus 1, el que abans en deien Asperger. I també TDAH inatent. Dues etiquetes que no canvien res i que, alhora, ho canvien tot. No em fan diferent. Ja ho era. No em solucionen la vida. Però em donen alguna cosa que feia molt de temps que no tenia: validació. No són paranoies. No són manies. No és que jo sigui fluix o mandrós o incapaç. És que el meu cervell està cablejat diferent.
Hi ha diferències que no es veuen, però que em pesen com pedres. Em costa reconèixer cares, i encara més, recordar noms. No recordo els noms dels companys d’escola. A vegades, ni tan sols puc posar nom als records. Visc en el meu món, un espai que he construït a base de rutines, interessos intensos i una necessitat vital de coherència. I malgrat tot, sovint no me’n surto. Perquè aquest món també és fràgil, i quan s’esquerda, no tinc eines per reparar-lo ràpid.
Una de les coses que més m’ha costat d’acceptar és aquesta mena de paràlisi que s’apodera de mi. Vull fer coses. Ho intento. Però em quedo atrapat. No puc començar. O no puc aturar-me. A vegades començo a escriure i passo hores sense poder deixar-ho, tot i que el meu estómac cridi per menjar o les meves cames demanin moure’m. Altres vegades, és el contrari. Em quedo bloquejat, fent scroll a xarxes socials, mirant vídeos absurds, sense ni tan sols gaudir-ho, simplement incapaç de canviar el que estic fent.
Aquesta dificultat per gestionar l’inici o el final de les tasques no és mandra. És com si alguna cosa interna es resistís. Hi ha dies en què estic mitja hora plantat davant una tasca trivial i no puc. Altres en què el meu cos funciona sol i em meravello del que puc arribar a fer. Però no ho decideixo jo. No sóc al volant. I a vegades, mirar-ho des de fora fa mal.
També hi ha altres aspectes que no són tan visibles, però que em condicionen igual. El cansament que m’acompanya encara que no faci res, les nits en blanc i els matins amb el cap espès, la gana que desapareix durant dies i després torna sense avís, la necessitat de seguir rutines rígides com si cada gest tingués un ordre sagrat. El soroll, la llum, els canvis sobtats, tot em pot desbordar. A vegades, em costa fins i tot sortir de casa per fer una gestió senzilla. Altres vegades, puc passar hores immers en una sola activitat, sense adonar-me del temps ni de la fam. No és només una qüestió de força de voluntat o de ganes, és com si el meu cervell tingués el fre posat o, de cop, s’embalés. Tot això no es veu, però hi és. I suma. I pesa.
El diagnòstic m’ha ajudat a mirar enrere i entendre. Entendre per què la interacció social sempre m’ha desgastat tant. Per què els sorolls forts em posen tan nerviós. Per què tenir una rutina em calma i perdre-la em desestabilitza. Per què no aguanto massa estona a segons quins llocs, per què de petit sortia del cinema amb mal de cap o per què em molestava tant que em canviessin els plans a últim moment. Ja ho sabia, d’alguna manera. Però posar-li nom és com trobar una fitxa que faltava al puzle.
També m’ha ajudat a obrir-me. A parlar de mi. De com em sento. De com veig el món. I de com el món em veu a mi. He començat a entendre que no és debilitat parlar del que ens passa. Que no és victimisme reconèixer les dificultats. Que no és voler cridar l’atenció quan demanes ajuda. Que, de fet, aquest silenci que he mantingut durant anys és part del problema.
I ara, que començo a posar paraules al que sento, em sento una mica més lliure. Perquè puc deixar d’amagar-me. Puc deixar de justificar cada mancança, cada error, cada oblit, cada petit desastre quotidià. I començo a veure’m amb uns altres ulls. No com algú trencat, sinó com algú que ha estat sobrevivint amb les eines que tenia, fent malabars en un món que no està dissenyat per a cervells com el meu.
Encara queda molt per fer. No tinc solucions màgiques. El diagnòstic no arregla la meva vida. No fa desaparèixer l’angoixa, la inèrcia ni el cansament. Encara no ho tinc tot prescrit: estan avaluant quina medicació pot ajudar-me amb el TDAH. Però em fa sentir menys sol. Més real. Més humà. I, sobretot, em dóna esperança. Perquè si amb tan poc ja noto una millora, saber que encara pot arribar més em dóna força per continuar.
I potser, amb el temps, també podrà ser una eina per construir un futur. Un de veritat. Un on pugui viure, no només sobreviure.
#ADHD #Asperger #Autism #Autisme #Diagnòstic #Executivedysfunction #Fatigaemocional #Mentalhealth #Neurodivergència #Neurodivergent #Noesticalvolant #Paràlisi #Rutines #SalutMental #Sobreviure #TDAH #TEA #Trastornautista #Validació #ViureambTEA
-
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
No vaig arribar a la consulta de psiquiatria. Vaig arrossegar-m’hi com qui surt d’un cotxe bolcat en un accident, sacsejat, amb el cap ple de boira i un feix de papers entre les mans. No eren informes mèdics ni receptes. Era una confessió. Sis pàgines plenes de paraules que m’havia passat hores escrivint, com si m’hi anés la vida. Potser, en part, m’hi anava. Cada frase era una ferida oberta, una petjada d’una vida viscuda en silenci, amb culpa, amb aquella sensació de ser una anomalia que ningú no vol entendre.
No era el primer crit d’ajuda que feia. Ja ho havia intentat un cop, anys enrere, i la resposta havia estat el silenci, el rebuig, la indiferència disfressada de professionalitat. Aquesta vegada, el temor de tornar a xocar contra aquella paret em tenia esgotat. Aquell text que portava entre mans era el meu salvavides, un intent desesperat per fer-me entendre abans que la vergonya em fes callar.
I, contra tot pronòstic, em van escoltar. No van trigar ni un minut a veure-hi el que jo feia anys que intentava explicar. No van dubtar. Van obrir totes les portes: psiquiatria, psicologia, infermeria, treballador social… Tot de cop. Una allau d’atenció, de recursos, d’interès real. I allò, tan necessari, em va deixar descol·locat. Em sentia validat, finalment vist. Però també aclaparat, com si de sobte tots els focus del món apuntessin cap a mi. Jo, que havia viscut entre ombres, ara em trobava nu davant la llum.
Des d’aquell dia, han passat unes quantes visites. M’han receptat antidepressius, i sí, alguna cosa ha canviat. No sóc feliç, encara. Però tampoc estic tan enfonsat. El terra ja no sembla tan lluny, i alguns dies fins i tot em veig capaç d’aixecar el cap. No és suficient, ni de bon tros, però és alguna cosa. Un punt d’inflexió.
El diagnòstic oficial ha arribat ara: Trastorn de l’Espectre Autista de tipus 1, el que abans en deien Asperger. I també TDAH inatent. Dues etiquetes que no canvien res i que, alhora, ho canvien tot. No em fan diferent. Ja ho era. No em solucionen la vida. Però em donen alguna cosa que feia molt de temps que no tenia: validació. No són paranoies. No són manies. No és que jo sigui fluix o mandrós o incapaç. És que el meu cervell està cablejat diferent.
Hi ha diferències que no es veuen, però que em pesen com pedres. Em costa reconèixer cares, i encara més, recordar noms. No recordo els noms dels companys d’escola. A vegades, ni tan sols puc posar nom als records. Visc en el meu món, un espai que he construït a base de rutines, interessos intensos i una necessitat vital de coherència. I malgrat tot, sovint no me’n surto. Perquè aquest món també és fràgil, i quan s’esquerda, no tinc eines per reparar-lo ràpid.
Una de les coses que més m’ha costat d’acceptar és aquesta mena de paràlisi que s’apodera de mi. Vull fer coses. Ho intento. Però em quedo atrapat. No puc començar. O no puc aturar-me. A vegades començo a escriure i passo hores sense poder deixar-ho, tot i que el meu estómac cridi per menjar o les meves cames demanin moure’m. Altres vegades, és el contrari. Em quedo bloquejat, fent scroll a xarxes socials, mirant vídeos absurds, sense ni tan sols gaudir-ho, simplement incapaç de canviar el que estic fent.
Aquesta dificultat per gestionar l’inici o el final de les tasques no és mandra. És com si alguna cosa interna es resistís. Hi ha dies en què estic mitja hora plantat davant una tasca trivial i no puc. Altres en què el meu cos funciona sol i em meravello del que puc arribar a fer. Però no ho decideixo jo. No sóc al volant. I a vegades, mirar-ho des de fora fa mal.
També hi ha altres aspectes que no són tan visibles, però que em condicionen igual. El cansament que m’acompanya encara que no faci res, les nits en blanc i els matins amb el cap espès, la gana que desapareix durant dies i després torna sense avís, la necessitat de seguir rutines rígides com si cada gest tingués un ordre sagrat. El soroll, la llum, els canvis sobtats, tot em pot desbordar. A vegades, em costa fins i tot sortir de casa per fer una gestió senzilla. Altres vegades, puc passar hores immers en una sola activitat, sense adonar-me del temps ni de la fam. No és només una qüestió de força de voluntat o de ganes, és com si el meu cervell tingués el fre posat o, de cop, s’embalés. Tot això no es veu, però hi és. I suma. I pesa.
El diagnòstic m’ha ajudat a mirar enrere i entendre. Entendre per què la interacció social sempre m’ha desgastat tant. Per què els sorolls forts em posen tan nerviós. Per què tenir una rutina em calma i perdre-la em desestabilitza. Per què no aguanto massa estona a segons quins llocs, per què de petit sortia del cinema amb mal de cap o per què em molestava tant que em canviessin els plans a últim moment. Ja ho sabia, d’alguna manera. Però posar-li nom és com trobar una fitxa que faltava al puzle.
També m’ha ajudat a obrir-me. A parlar de mi. De com em sento. De com veig el món. I de com el món em veu a mi. He començat a entendre que no és debilitat parlar del que ens passa. Que no és victimisme reconèixer les dificultats. Que no és voler cridar l’atenció quan demanes ajuda. Que, de fet, aquest silenci que he mantingut durant anys és part del problema.
I ara, que començo a posar paraules al que sento, em sento una mica més lliure. Perquè puc deixar d’amagar-me. Puc deixar de justificar cada mancança, cada error, cada oblit, cada petit desastre quotidià. I començo a veure’m amb uns altres ulls. No com algú trencat, sinó com algú que ha estat sobrevivint amb les eines que tenia, fent malabars en un món que no està dissenyat per a cervells com el meu.
Encara queda molt per fer. No tinc solucions màgiques. El diagnòstic no arregla la meva vida. No fa desaparèixer l’angoixa, la inèrcia ni el cansament. Encara no ho tinc tot prescrit: estan avaluant quina medicació pot ajudar-me amb el TDAH. Però em fa sentir menys sol. Més real. Més humà. I, sobretot, em dóna esperança. Perquè si amb tan poc ja noto una millora, saber que encara pot arribar més em dóna força per continuar.
I potser, amb el temps, també podrà ser una eina per construir un futur. Un de veritat. Un on pugui viure, no només sobreviure.
#ADHD #Asperger #Autism #Autisme #Diagnòstic #Executivedysfunction #Fatigaemocional #Mentalhealth #Neurodivergència #Neurodivergent #Noesticalvolant #Paràlisi #Rutines #SalutMental #Sobreviure #TDAH #TEA #Trastornautista #Validació #ViureambTEA
-
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
El diagnòstic no canvia res (i ho canvia tot)
No vaig arribar a la consulta de psiquiatria. Vaig arrossegar-m’hi com qui surt d’un cotxe bolcat en un accident, sacsejat, amb el cap ple de boira i un feix de papers entre les mans. No eren informes mèdics ni receptes. Era una confessió. Sis pàgines plenes de paraules que m’havia passat hores escrivint, com si m’hi anés la vida. Potser, en part, m’hi anava. Cada frase era una ferida oberta, una petjada d’una vida viscuda en silenci, amb culpa, amb aquella sensació de ser una anomalia que ningú no vol entendre.
No era el primer crit d’ajuda que feia. Ja ho havia intentat un cop, anys enrere, i la resposta havia estat el silenci, el rebuig, la indiferència disfressada de professionalitat. Aquesta vegada, el temor de tornar a xocar contra aquella paret em tenia esgotat. Aquell text que portava entre mans era el meu salvavides, un intent desesperat per fer-me entendre abans que la vergonya em fes callar.
I, contra tot pronòstic, em van escoltar. No van trigar ni un minut a veure-hi el que jo feia anys que intentava explicar. No van dubtar. Van obrir totes les portes: psiquiatria, psicologia, infermeria, treballador social… Tot de cop. Una allau d’atenció, de recursos, d’interès real. I allò, tan necessari, em va deixar descol·locat. Em sentia validat, finalment vist. Però també aclaparat, com si de sobte tots els focus del món apuntessin cap a mi. Jo, que havia viscut entre ombres, ara em trobava nu davant la llum.
Des d’aquell dia, han passat unes quantes visites. M’han receptat antidepressius, i sí, alguna cosa ha canviat. No sóc feliç, encara. Però tampoc estic tan enfonsat. El terra ja no sembla tan lluny, i alguns dies fins i tot em veig capaç d’aixecar el cap. No és suficient, ni de bon tros, però és alguna cosa. Un punt d’inflexió.
El diagnòstic oficial ha arribat ara: Trastorn de l’Espectre Autista de tipus 1, el que abans en deien Asperger. I també TDAH inatent. Dues etiquetes que no canvien res i que, alhora, ho canvien tot. No em fan diferent. Ja ho era. No em solucionen la vida. Però em donen alguna cosa que feia molt de temps que no tenia: validació. No són paranoies. No són manies. No és que jo sigui fluix o mandrós o incapaç. És que el meu cervell està cablejat diferent.
Hi ha diferències que no es veuen, però que em pesen com pedres. Em costa reconèixer cares, i encara més, recordar noms. No recordo els noms dels companys d’escola. A vegades, ni tan sols puc posar nom als records. Visc en el meu món, un espai que he construït a base de rutines, interessos intensos i una necessitat vital de coherència. I malgrat tot, sovint no me’n surto. Perquè aquest món també és fràgil, i quan s’esquerda, no tinc eines per reparar-lo ràpid.
Una de les coses que més m’ha costat d’acceptar és aquesta mena de paràlisi que s’apodera de mi. Vull fer coses. Ho intento. Però em quedo atrapat. No puc començar. O no puc aturar-me. A vegades començo a escriure i passo hores sense poder deixar-ho, tot i que el meu estómac cridi per menjar o les meves cames demanin moure’m. Altres vegades, és el contrari. Em quedo bloquejat, fent scroll a xarxes socials, mirant vídeos absurds, sense ni tan sols gaudir-ho, simplement incapaç de canviar el que estic fent.
Aquesta dificultat per gestionar l’inici o el final de les tasques no és mandra. És com si alguna cosa interna es resistís. Hi ha dies en què estic mitja hora plantat davant una tasca trivial i no puc. Altres en què el meu cos funciona sol i em meravello del que puc arribar a fer. Però no ho decideixo jo. No sóc al volant. I a vegades, mirar-ho des de fora fa mal.
També hi ha altres aspectes que no són tan visibles, però que em condicionen igual. El cansament que m’acompanya encara que no faci res, les nits en blanc i els matins amb el cap espès, la gana que desapareix durant dies i després torna sense avís, la necessitat de seguir rutines rígides com si cada gest tingués un ordre sagrat. El soroll, la llum, els canvis sobtats, tot em pot desbordar. A vegades, em costa fins i tot sortir de casa per fer una gestió senzilla. Altres vegades, puc passar hores immers en una sola activitat, sense adonar-me del temps ni de la fam. No és només una qüestió de força de voluntat o de ganes, és com si el meu cervell tingués el fre posat o, de cop, s’embalés. Tot això no es veu, però hi és. I suma. I pesa.
El diagnòstic m’ha ajudat a mirar enrere i entendre. Entendre per què la interacció social sempre m’ha desgastat tant. Per què els sorolls forts em posen tan nerviós. Per què tenir una rutina em calma i perdre-la em desestabilitza. Per què no aguanto massa estona a segons quins llocs, per què de petit sortia del cinema amb mal de cap o per què em molestava tant que em canviessin els plans a últim moment. Ja ho sabia, d’alguna manera. Però posar-li nom és com trobar una fitxa que faltava al puzle.
També m’ha ajudat a obrir-me. A parlar de mi. De com em sento. De com veig el món. I de com el món em veu a mi. He començat a entendre que no és debilitat parlar del que ens passa. Que no és victimisme reconèixer les dificultats. Que no és voler cridar l’atenció quan demanes ajuda. Que, de fet, aquest silenci que he mantingut durant anys és part del problema.
I ara, que començo a posar paraules al que sento, em sento una mica més lliure. Perquè puc deixar d’amagar-me. Puc deixar de justificar cada mancança, cada error, cada oblit, cada petit desastre quotidià. I començo a veure’m amb uns altres ulls. No com algú trencat, sinó com algú que ha estat sobrevivint amb les eines que tenia, fent malabars en un món que no està dissenyat per a cervells com el meu.
Encara queda molt per fer. No tinc solucions màgiques. El diagnòstic no arregla la meva vida. No fa desaparèixer l’angoixa, la inèrcia ni el cansament. Encara no ho tinc tot prescrit: estan avaluant quina medicació pot ajudar-me amb el TDAH. Però em fa sentir menys sol. Més real. Més humà. I, sobretot, em dóna esperança. Perquè si amb tan poc ja noto una millora, saber que encara pot arribar més em dóna força per continuar.
I potser, amb el temps, també podrà ser una eina per construir un futur. Un de veritat. Un on pugui viure, no només sobreviure.
#ADHD #Asperger #Autism #Autisme #Diagnòstic #Executivedysfunction #Fatigaemocional #Mentalhealth #Neurodivergència #Neurodivergent #Noesticalvolant #Paràlisi #Rutines #SalutMental #Sobreviure #TDAH #TEA #Trastornautista #Validació #ViureambTEA
-
Preparaciones #sencillas y clásicas, como las #arepas hechas con #harinademaíz precocida, también son una #alternativa para el consumo #vegano. Es libre de #grasas saturadas, bajo en #sodio y aporta proteínas #vegetales, fibra, #vitaminas y minerales
https://mostosydestilados.cl/eres-vegano-las-arepas-tambien-son-una-opcion-para-ti/
-
-
Sencillamente GRANDIOSO el papel de Cs en Andalucía.
Huele a remontada, Inés.
#19J -
Sencillamente GRANDIOSO el papel de Cs en Andalucía.
Huele a remontada, Inés.
#19J -
Sencillamente GRANDIOSO el papel de Cs en Andalucía.
Huele a remontada, Inés.
#19J -
Explicación sencilla del protocolo #mDNS y como lo implementa @mikrotik en #RouterOS se agradece que las marcas hagan vídeos que no solo vendan productos sino que también incorporen algo de "enseñanza", para mí es un valor añadido https://www.youtube.com/watch?si=pbW94FMYB9wUqKDa&v=ys9MZpHDdDk&feature=youtu.be
-
Explicación sencilla del protocolo #mDNS y como lo implementa @mikrotik en #RouterOS se agradece que las marcas hagan vídeos que no solo vendan productos sino que también incorporen algo de "enseñanza", para mí es un valor añadido https://www.youtube.com/watch?si=pbW94FMYB9wUqKDa&v=ys9MZpHDdDk&feature=youtu.be
-
Explicación sencilla del protocolo #mDNS y como lo implementa @mikrotik en #RouterOS se agradece que las marcas hagan vídeos que no solo vendan productos sino que también incorporen algo de "enseñanza", para mí es un valor añadido https://www.youtube.com/watch?si=pbW94FMYB9wUqKDa&v=ys9MZpHDdDk&feature=youtu.be
-
Explicación sencilla del protocolo #mDNS y como lo implementa @mikrotik en #RouterOS se agradece que las marcas hagan vídeos que no solo vendan productos sino que también incorporen algo de "enseñanza", para mí es un valor añadido https://www.youtube.com/watch?si=pbW94FMYB9wUqKDa&v=ys9MZpHDdDk&feature=youtu.be
-
La sencilla prueba de Kevin Rose para el hardware de IA: ¿te gustaría darle un puñetazo en la cara a cualquiera que lo lleve puesto? #alguien #cara #darle #gustaría #hardware #Kevin #kevin_rose #lleve #Oura #para #pelotón #prueba #puesto #puñetazo #Rose #sencilla #True_Ventures #ButterWord #Spanish_News...
https://butterword.com/la-sencilla-prueba-de-kevin-rose-para-el-hardware-de-ia-te-gustaria-darle-un-punetazo-en-la-cara-a-cualquiera-que-lo-lleve-puesto/?feed_id=52163&_unique_id=6908499d3935f -
Una sencilla reflexión sobre motivación para elaborar #conocimientohumano cuando pasa a ser inmediatamente ingerido por #motores de #IAgenerativa que producirán toneladas por segundo de contenido de fibras sintéticas.
@TheConversation.com
https://theconversation.com/esta-privatizando-la-inteligencia-artificial-el-conocimiento-de-licencia-libre-243276
https://bsky.app/profile/tsaorin.bsky.social/post/3lp4efofd2s2y
